Transcripció dels jeroglífics

En la transcripció dels jeroglífics, se sol dir que hi ha tantes normes com egiptòlegs. En altres paraules, no sembla haver-hi transcripció universal dels jeroglífics. Això s'explica simplement per l'existència de molts obstacles per a transcriure exactament els jeroglífics, cosa que obliga a extrapolacions que fan inviable la supremacia d'un sol sistema.

Jeroglífics inscrits als murs del temple de Kom Ombo.

Les transcripcions

No obstant això, cal diferenciar les transcripcions corrents, les que podem trobar per a designar personatges o conceptes de l'antiguitat egípcia -com «faraó», «Wadjet», «Nefertiti» o «ka»-, transcripcions fixes, ambigües (un mateix fonema egipci serà traduït per un gran nombre de signes diferents) i pròpies d'una llengua («Nefertiti» es diu «Nofretete» en alemany), de les transcripcions científiques, utilitzades en lingüística i epigrafia (estudi de les inscripcions) egípcies. Aquest segon sistema, més rigorós, utilitza un únic símbol per a cada fonema, encara que la pronunciació d'aquest fonema no es conegui amb seguretat.

El sistema de notació científica pot variar d'una llengua a l'altra, però guarda un esquema constant. El seu principal defecte és que continua sent impronunciable: és més una transcripció abstracta que un mètode de lectura real. La transcripció científica no pot ser utilitzada per un estranger, que no pot llegir-la, i en conseqüència no la pot desxifrar fàcilment. A més, s'allunya en gran part dels usos ja establerts en les llengües modernes.

Es poden així comparar les dues versions de les paraules citades: pr ʿ 3 és la transcripció acadèmica de la paraula pera: faraó. Wadjet es transcriu, entre altres possibles formes, uḏ3.t; Nefertiti és nfr.t yi (i). ti i ka serà K3.

Qüestió fonètica

El sistema d'escriptura dels jeroglífics és conegut. No obstant això, encara que pugui semblar contradictori, la manera com era pronunciada la llengua transcrita pels jeroglífics és difícil de reconstituir, perquè aquesta llengua no s'utilitza des de fa segles. Les úniques referències de què en disposem són:

• La llengua copta, que deriva de l'antiga llengua egípcia;
• Els textos d'altres llengües, com el grec antic, que citen, a vegades, noms o paraules egípcies;
• El mètode comparatiu lingüístic, que permet establir-hi possibilitats de pronunciació, en fonamentar concordances amb altres llengües afroasiàtiques;
• El mateix sistema d'escriptura, mitjançant l'anàlisi de textos erronis, permet comprendre que si un signe ha estat confós amb un altre, és perquè tots dos denotaven fonemes pròxims.

Per tenir una idea de l'escassa fiabilitat de les cites gregues, només cal comparar la manera de transcriure el nom de la capital de la Xina [p ʰ eɪ t͡ɕiŋ] (Pequín) amb la romanització que utilitzen els mateixos xinesos (Beijing). Res no prova que les paraules emprades pels grecs fossin pronunciades a la manera egípcia. A més, tendien a adaptar-les al seu propi sistema fonològic, molt allunyat del dels egipcis. Així, molts termes egipcis corrents -com «faraó», «Wadjet», o els noms dels déus- provenen del llatí mitjançant els grecs. Podem imaginar-nos, aproximadament, com van poder ser deformats: de l'egipci al grec, del grec al llatí i, finalment, del llatí al català...

Malgrat tot, per associació de diverses fonts i aplicació dels coneixements que es tenen d'altres llengües afroasiàtiques (com ara el copte, l'àrab, l'hebreu, l'accadi, o fins i tot l'haussa), els egiptòlegs aconsegueixen posar-se d'acord, generalment, pel que fa a cert nombre de sons, i crear regles arbitràries que poden permetre pronunciar les paraules egípcies. A més d'aquestes dificultats de transcripció dels caràcters escrits, cal saber que, com en els sistemes d'escriptura semites, s'escriuen només les consonants: l'escriptura egípcia és, en efecte, una abjad. Les vocals van ser deduïdes intuïtivament (tasca impossible sense un coneixement precís de la llengua). Les vocals de l'idioma copte poden, en certa manera, donar una idea de la possible vocalització. Cal no perdre de vista, però, que els sons d'una llengua estan en constant evolució: el copte pot donar-ne només un indici.

També cal saber que no existien regles ortogràfiques rígides i que certes paraules podien ser escrites de diverses maneres en aquesta època. A més, l'ordre dels jeroglífics en una paraula no era forçosament lineal. En efecte, el seu ordre podia ser modificat per necessitats estètiques o per emfasitzar el respecte cap a una divinitat; el nom, per exemple, estava en la composició d'una paraula i es devia situar al principi. Així, el nom del faraó Tut-Ankh-Amon s'escrivia, de fet, Amon-tut-anj. Això explica que, per a certs faraons poc coneguts, no estiguem segurs de l'ordre adequat per llegir els jeroglífics.

Exemple de transcripció no científica

*

El nom del déu Ammó (vegeu jeroglífic) està compost per tres jeroglífics sobre els quals s'ha de comentar que es tracta de fonemes, les tres consonants: A, m, i n (cal indicar que aquest so A, no existeix en català, i es considera una "consonant feble", probablement una "oclusiva glotal sorda" comparable a la hamza àrab; a més, aquest jeroglífic es transcriu com a i quan es troba a l'interior d'una paraula, i com A o I quan n'està al principi).

És evident que aquesta estructura de consonants és comparable a la d'arrel semítica, ja que no s'escrivia amb vocals. La col·locació d'aquestes vocals en l'arrel consonàntica s'anomena vocalització. En l'escriptura jeroglífica, no hi ha aquesta vocalització, i això fa que només puguem reconstruir-la indirectament, i la substitució mateixa és més complicada per a les vocals que per a les consonants, ja que no són sempre clares. Per exemple, la i inicial s'hi estableix com una consonant feble, la pronunciació té poca incidència sobre la paraula i pot fer-se servir la vocal a (de la mateixa manera que l'àlef del hebreu o l'alif àrab, que tenen la mateixa consonant i que van donar, a més, l'alfa del grec pronunciada a). Així, només hi quedaria l'estructura consonàntica, que es reduiria a mn.

Actualment, el déu és anomenat Ammó pels catalanoparlants i en altres llengües. Això suposa, doncs, que la vocalització sigui Amon. Aquesta vocalització prové del grec mitjançant el llatí. Els grecs, en efecte, entenien Ἄμμων Amon, i els romans transcrivien Amon (fins i tot Hammon). En ambdós casos, la o és llarga (i oberta en grec, és a dir, en API [ɔ ː]). Els coptes, però, conserven aquesta paraula sota la forma αμουν, que es llegeix «Amun». Els cuixites l'anomenaven Amani.

Aquests primers termes mostren que la vocalització pot variar d'una llengua a una altra, ja que hi havia, sens dubte, accents diferents segons les regions, i els fonemes evolucionen amb el temps. Altres termes tornen la interpretació de la paraula encara més difícil: per als babilonis del segle XV al XIII abans de l'era cristiana, la paraula es llegia, segons els seus textos, Amana (on ā és una a llarga) o Amanu, Amman en una paraula composta. Pel que fa als assiris dels segles VIII i VII aC, la pronunciaven Amūnu.

D'aquests testimonis divergents ressalten dues constants:

• La primera és una a breu;
• La segona és llarga, el seu timbre oscil·la entre o i u, dos fonemes pròxims.

Així, voler conèixer la pronunciació exacta d'una paraula tan freqüent com el nom del déu Ammó es torna impossible. Això explica per què és possible trobar, entre altres transcripcions: Imen, Imon, Amen, Amon o Amun, per a la mateixa paraula. Aquesta ambigüitat es troba en català, ja que es parla correntment del déu Ammó (amb una o) i del faraó Amin Ofis (amb una i), mentre que l'arrel AMN és comuna en ambdues paraules.

El problema és, doncs, doble:

• És impossible atribuir a cada signe un únic so;
• És impossible conèixer de manera precisa la vocalització.

L'única transcripció que pot tenir l'aprovació de tots ha de ser sense vocals: IMN. És científica, i molt abstracta, com es pot comprovar.

Sistema de transcripció científica

La transcripció científica és utilitzada en lingüística, en l'estudi de la llengua egípcia. Observa un rigor encara major i és gairebé similar a una transliteració. És la que s'utilitza en les gramàtiques, obres científiques, i estudis de gramàtica consagrats al sistema egipci d'escriptura. A part d'alguns detalls, aquest sistema és internacional.

Els símbols de la columna «pronunciació fonètica» segueixen els convenis de l'API; són només suposicions, que majoritàriament sostenen els egiptòlegs. La columna «pronunciació corrent» respecta els usos catalans.

Nota: el primer símbol no està disponible en Unicode; de fet, ha estat substituït aquí per la xifra tres, ja que té forma similar. El símbol emprat està compost, normalment, per dos apòstrofs corbats, situats l'un sobre l'altre.

Símbols	pronúncia fonètica	pronúncia corrent
ʾ	a	a (breu)
3	ʕ	a (llarga)
Ἰ	ʔ	i
I	i	i
O	o	o
B	b	b
P	p	p
F	f	f
M	m	m
N	n	n
R	r	r (vibrant)
H	h	h
H	h	h àrab
H	j	j
H	j	j
Sobre	s o ts	s
S	s	s
Š	ʃ	sh
Q, k	q	q àrab
G	g	g
T	t	t
T	ʧ	x
D, T	d	d
D	ʧ ˁ	di

Observacions sobre els símbols

El fonema escrit i (o ἰ en alguns sistemes de transcripció) representa una oclusiva glotal sorda quan s'escriu com i /ἰ , una iod (so inicial de iurta) quan és i (segons el sistema adoptat). De fet, aquesta oclusiva glotal sorda, ha evolucionat en iod amb el temps, i no és fàcil determinar quin so té. Quan la consonant i (o, més rarament, w) és «muda», no s'escriu (en les arrels tertiæ i quartæ infirmæ, per exemple; consulteu l'article sobre l'egipci), s'escriu entre parèntesis: ms (i) , «donar a llum». En certa manera, hi ha dos sons d'origen diferent que es pronuncien de manera desconcertant:

• ἰ per a l'oclusiva glotal sorda;
• i per oclusiva glotal sorda després d'una iod;
• i per a la iod pura (que es descompon en una successió de dues ii, i és freqüent en l'escriptura jeroglífica).

En nombroses obres -i en certes enciclopèdies-, veiem escrites les dues formes d'oclusiva glotal sorda, ἰ i i, de la mateixa manera: ἰr (i) («fer»), ja que serà escrit ir (i).

La consonant 3 ha estat considerada durant molt de temps com oclusiva glotal sorda. No obstant això, investigacions més recents tendeixen a mostrar que és líquida, una l o una r vibrant.

Els signes d i d són probablement consonants emfàtiques (consulteu fonologia àrab).

Els símbols s/z i s/s s'utilitzen emparellats. Un text que utilitzi z no utilitzarà pas s, i viceversa. Quan un egiptòleg escriu Z3 correspon, doncs, al que un altre escriu com a S3.

Convencions de lectura i d'escriptura

N'hi ha alguns convenis que cal conèixer. En primer lloc, convé assenyalar que les paraules egípcies mai no s'escriuen amb vocals: com hem vist, és un dels majors problemes de la transcripció. No obstant això, és habitual que es forci la vocalització, encara que no és possible determinar-la detalladament (la comparació amb el copte hi permet, però, alguns progressos) pronunciant 3, i, ʿ i w, respectivament, a, i, a (llarga), i o (de l o p) després de les consonants. Aquest conveni, segurament, té sentit, perquè, en gran nombre de llengües afroasiàtiques, aquestes consonants també s'utilitzen per a denotar aquestes vocals (que després són mater lectionis). Quan els fonemes i i w estan al costat d'altres semivocals, les pronunciem com a consonants en la posició inicial o mitjana, i com a vocals en els altres casos, alternant consonants i vocals. Per exemple, la paraula y3w serà llegida Yau, però yw3 serà IUA. Quan una successió de consonants no té aquests signes, o estan en nombre insuficient, introduïm una i per facilitar-ne la pronunciació: nb.t «dama, senyora» podrà ser llegit nebet, NFR, «bell», nefer, etc.

Finalment, hi ha tres signes auxiliars que s'utilitzen per a representar conceptes gramaticals i morfològics:

• El guió que uneix els termes de paraules compostes: IMN-HTP, «Ammó-satisfacció» = «Ammó està satisfet». Així: Akhenaton 3h-n-ITN «resplendor d'Aton (disc solar)», etc.
• El punt separa les desinències en els signes amb cas gramatical: NFR, «bell», nfr.t, «bella» (i hi és T el sufix femení), NTR, «déu», nṯr.u, «déus» (u és un sufix masculí plural), etc.
• El guió doble (codificat amb el signe igual) permet separar-ne els sufixos personals; així: pr.u = sn, «cases = d'ells», «casa», SDM = k, «entens = tu», «entens», etc.

Exemple sinòptic

La transcripció científica de l'egipci és molt desconcertant. És molt útil per als especialistes, però no pot, en cap cas, substituir els usos actuals de paraules conegudes. Podem citar la frase següent com a exemple, presa de Mittelägyptische Grammatik für Anfang, d'Erhart Graefe (4a edició, editorial de Harrassowitz, Wiesbaden, 2004) per mostrar la complexitat del sistema:

R wi SD *

rš.uy SDD dp.tn = f

Àliga = "center"|"Que feliç el que conta el que ha viscut!»

Si llegim aquesta frase: /reʃwi seʤed depetenef/, ens dóna una aproximació, sens dubte, molt allunyada de la realitat: la transcripció científica té el gran avantatge que el problema de la lectura s'allibera per permetre una precisa notació de fonemes. L'ús, al capdavall, importa poc en l'estudi d'una llengua tan antiga.