Anafil: diferència entre les revisions
Cap resum de modificació |
→Història: ref |
||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
== Història == |
== Història == |
||
L'''anafil'' s'introdueix a la Península Ibèria en època de la [[conquesta musulmana]], i manté durant segles el nom de '''nafil moresc''', ja que els àrabs andalusins en feien ús per executar les parts agudes de les fanfares i els tocs militars. Posteriorment, fou introduït a Europa pels exercits [[Sarraí|sarraïns]] i els exercits cristians de les croades.<ref name=GEM></ref> |
L'''anafil'' s'introdueix a la Península Ibèria en època de la [[conquesta musulmana]]<ref name=Grove>{{ref-llibre|títol=The New Grove Dictionary of Musical Instruments Online|lloc=London|editorial=MacMillan Press Limited|any=2014|url=http://www.oxfordmusiconline.com/subscriber/article/grove/music/L2261305?q=a%C3%B1afil&search=quick&pos=1&_start=1#firsthit|consulta=21 juny 2015}}</ref>, i manté durant segles el nom de '''nafil moresc''', ja que els àrabs andalusins en feien ús per executar les parts agudes de les fanfares i els tocs militars. Posteriorment, fou introduït a Europa pels exercits [[Sarraí|sarraïns]] i els exercits cristians de les croades.<ref name=GEM></ref> |
||
Revisió del 13:22, 21 juny 2015
 |
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat. |
L'Anafil, també anometat nafil és un instrument de vent metall d'època medieval, un aeròfon d'embicadura tipus trompeta en la classificació d'Hornbostel-Sachs. En alguns territoris era anomentat també botzina, tot i que de vegades aquest nom feia referència a una variant corbada d'aquest mateix instrument. Es tracta d'una mena de trompeta de canó recte, aproximadament d'un metre i mig de llagada, amb el pavelló en forma de copa i l'embocadura cònica.[1] Etimològicament prové del mot persa-àrab an-nafīr, ‘la trompeta’.[2]
Història
L'anafil s'introdueix a la Península Ibèria en època de la conquesta musulmana[3], i manté durant segles el nom de nafil moresc, ja que els àrabs andalusins en feien ús per executar les parts agudes de les fanfares i els tocs militars. Posteriorment, fou introduït a Europa pels exercits sarraïns i els exercits cristians de les croades.[1]
A partir de la Baixa Edat Mitjana comença l'anafil comença a perdre el seu caràcter d'instrument bèlic per convertir-se en missatger i protocolari, encara que va mantenir la fisonomia de l'heràldica, però ara amb caràcter cortesà. Progresivament, el tub llarg de l'anafil se es va anar corvant, i en el Renaixement continúa corvant-se en forma de «S» i retorçant-se en bucles. Evoluciona fins a confluir amb la trompeta barroca, i progressivament fou assimilat per les noves trompetes i sacabutxos. En el segle XIX aquest instrument de vent metall incorpora claus i pistons que li donen l'apariença i funcionalitats dels instuments de metall actuals. En l'actualitat, és un instrument singular i característic de les processons de la Semana Santa de Cabra (Còrdova), on s'anomena abejorro. El seu equivalent modern és el nafīr, que al Magrib es fa sonar des dels minarets al mes del ramadà.[1]
Anafil a la literatura
L'anafil apareix documentat gràficament en les Cantigas de Santa María d'Alfons X el Savi (vegeu il·lustració lateral). En la literatura medieval i cròniques de l'època, s'esmenta aquest instument en variades ocasions:[2]
A la Crònica de Jaume I, 176, es fa referència a l'anafil com a instument dels àrabs: E els sarrains hoiren que les trompes tocauen,... e tocaren tantost lur anafil. Així mateix, a les Ordenacions de Valls, datades del 1299, esmenten Serà cridat per la uila ab l'anafil.[2] En un document del 1381 conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Pere IV demana que li siguin tramesos dos trompadors, dos naffilers e un tabaler.[1]
A Tirant lo Blanc apareix l'instrument en dues ocasions: Los moros feyen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils (cap. 24), i Ells feriren en l'estol dels moros ab l'esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits (cap. 403). Finalment a Ausiàs March cxxvii, s'esmenta l'instrument en els versos: Ja l'anafil diu: «Ta, ta, ta, | aquest es qui del mon sen va, | e fuig. A Deu!»[2]