Aragonès de les comunitats aragoneses

L'aragonès de les comunitats aragoneses es va parlar en les comunitats de Calatayú, Daroca, Teruel i Albarrazín, a més de les capitals d'aquelles comunitats. Aquesta zona també era coneguda en la Baixa Edat Mitja com "estremadura aragonesa".

Contexto històric

La repoblació d'aquestes terres, en molts casos #poc habitades en el període musulmà, vaig ser feta per cristians d'orígens diferents: aragonesos, navarresos, alaveses, riochans, castellans, gascons, altres occitans, mossàrabs, depenent de les zones, però la contribució major vaig ser l'originària de Navarresa. En el Xiloca a contribució dels occitans i gascons va ser gran, en la Terra de Albarrazín vaig ser la contribució dels navarresos del sud a més important, (els fundadors de la Senyoría de Albarrazín eren navarresos, esdevenindo amb altres nobles a classe dirigent), i amb els navarresos del sud van venir riochans.

L'aragonès de les comunitats aragoneses tenia caràcters de parla de transició cap al castellà, la l'egual que el castellà de l'Extremadura Soriana en el que és escrit el "Poema de Meu Cid" i les variants de castellà medievals de les actuals províncies de Guadalachara i Conca tenien molts aragonesismes i tenien caràcters de parla de transició cap al navarrès-aragonès.

El diferent origen dels repobladors, la llunyania amb respecte al nucli aragonès de la Vall de l'Ebre i Pirineus, i a cercanía amb Castella i les relacions comercials va deure fer que l'aragonès de les comunitats aragoneses fos un aragonès amb menys caràcters romànics arcaitzants que encara trobem en el Pireneu Central i Centre-Oriental, i des del punt de vista d'un montanyés pirenenco seria un aragonès "esbrafato". La influència de Castella no es limitava la l'origen de pocs repobladors: era el regne més poderós i influent de la península on n'hi havia un standard romanz escrit més desembolicat que en Aragó. També a part castellana de Celtiberia era una zona interior alta i menys rica que en la parteix aragonesa de Celtiberia, més baixa, amb més horta, més oberta. La Celtiberia castellana era de on venia contínuament uneixi corrient migratòria, que portava apellitos com Molina, corrient que dura fins els nostres dies.

Coloma Lleal Galcerán comenta en el seu llibre "La Formació dels romances peninsulares" que en l'Extremadura Aragonesa a població era heterogènia per la convivència de musulmans autòctons i repobladors aragonesos, navarresos, castellans, "francs", mossàrabs i chodigos fugits del-Andalus i que els rasgos aragonesos eren diluitos en una llengua d'anivellació d'estructura asaber-el de castellanitzada. Aquest autor també diu el mateix de l'aragonès de la Vall de l'Ebre, fet que no és defendible. S'ha de dir que no en tota l'Extremadura Aragonesa n'hi havia una abundant població musulmana autòctona, per exemple en el Xiloca la població musulmana era quasi inexistent i en la Comunitat de Teruel a majoria dels musulmans eren descendeban de cativos d'altres zones i eren arabizatos. També s'ha de dir que els repobladors occitans molt nombrosos en algunes zones apartarien la llengua d'aquell model castellà.

L'evolució del navarrès-aragonès dels repobladors cap a l'aragonès de les comunitats aragoneses va poder ser un procés similar al que en el nord de Sardenya s'ha desvenito amb el dialecte sasarés de l'idioma sardo, dialecte en el que no són presents certs caràcters chenuínos del sardo per contacte amb els romances dels corsos, pisans, chenoveses i catalans, i en contacte geogràfic amb el gallurés, de caràcter italo-corso però amb substrato sardo.

La llengua escrita

Segons Coloma Lleal Galcerán a llengua escrita va prendre el model de la llengua dels principals centres urbans. És cert que la llengua escrita tenia muita convergència amb la llengua escrita en Castella, però no ensenyava alguns caràcters aragonesos que encara es conserven en la parla actual, pel que la parla que es feia servir en les comunitats no s'ha d'identificar amb els textos escrits, que són una font més per la seva coneixement juntament amb la toponímia, l'aragonès residual actual i els elements romances dels textos latins. Els elements romances dels textos latins en so millor font per alguns fenòmens encara en el segle XVI.

Entre els textos escrits en aragonès de les comunitats aragoneses hi ha algun de muita importància històrica, com la versió romanz del Fur de Teruel o Fur romanz de Teruel, amb una versió del segle XIII i altra del segle XIV, la seva variant adaptada per Albarrazín o Fur romanz de Albarrazín o el fur de Alfambra. També cartes pobla com les dels pobles de Riu Deva i Bellestar.

L'aragonès de la major part de les obres de Chuan Ferrández d'Heredia (de fossis del "Llibre dels Emperadors" i de "De secret secretorum"), podria tenir una base en aquest aragonès de zones güegants mugants amb el regne de Castella. Part de les "Cròniques dels Jutges de Teruel" són escrites en aragonès de les comunitats aragoneses. Una mostra de literatura no historiogràfica és "La soterrada viva de Alfambra".

Sense ser gaire diferents dels textos dels segles anteriors, els textos escrits en la ciutat de Teruel a principis del segle XV ensenyaven #poc caràcters fonètics aragonesos, 1991, la diferència dels molts caràcters aragonesos dels textos que s'escrivien en Zaragoza i la vall de l'Ebre.

Fonètica

• En la major part dels textos predomina uneixi -ch- resultant del grup latín -CT- en conta d'una -it- com en aragonès, (fecho, sospecha, pechar, arrecho, etc). No obstant podem trobar -it- moltes vegades, sobretot en paraules de molt ús en textos jurídics i notarials com pleito, dreito, usufruito, peita, participis de molt ús en aquells textos (feyto, eslito), etc. També és possible que en alguns casos els transcriptors moderns d'aquells textos no hagin interpretat bé algunes traces d'abreujar la -aneu- dels escribans aragonesos.

• Anàlogament al que es desviem en el grup B de l'asturià occidental, l'evolució dels grups -LY-, -C'L-, -T'L- va ser diferent a l'aragonès general -ll-, i talment va ser -ch-, (actuals regacho, panocha, el primer ja documentat en els textos de les propietats dels monjos de Pedra en la Serra de Albarrazín), i es representava amb ortogràficament com i, j o g, (fijo, Torrixo, Peraleios en comptes de "fillo", "Torrillo" i "Peralellos", que també poden trobar-se'n). Molt poques vegades d'escrivia ch (ovecha, Torricho, El Villarecho). Aquest fenomen també es donava en part de les comarques churras (textos medievals amb ligaxo en comptes de "ligallo") i avui en xurro encara sentim "asnacho"). Quan en 1266 Chaime N'ordenava que no es poguessin edificar noves poblacions o aldeyas en un ària de Chabalambre podem llegir el topònim tejares (selva de tilers) en un text en llatí:
• nec prout aque vertuntur ad terminum de Cubla et de las Pobediellas, et exit ad fontem Regis, et de dicto fonte Regis cerro cerro usque ad portum de Casedon, et usque ad foz d'Andurria, et prout vadit caminum vetus apud Moram, et exit ad Tejares de Formig et ad Joncosam
  

Que la grafia -j- o -i- en aquest cas corresponia la l'actual fonema que es representa amb el dígraf ch ho vam veure en dos paràgrafs propers referits a Teruel de les actes de les cortz de Alcanyiz de 1436:Primerament qui caminara enta Daroca es el estanco e limites el canton del huerto de los frayres Menores, en do sale un regajo de agua de un huerto de Bertholomeo de AlfambraPrimerament qui caminara enta Daroca, es el estanco e limites al canton del huerto de los frayres Menores, en do sale un regacho de agua de un huerto de Bartholome de Alfambra

• Els textos de la mitat oriental de la Comunitat de Teruel ensenyen l'evolució natural en aragonès en -ll- (en vam veure escrit la fins del segle XV "La Foz de la Vella", la diferència dels textos provinients de més la l'oest on s'escriu de la Vieia, de la Viexa).

• Per castellanització a -ll- i a -ch- esdevinioron la -j- castellana velar actual, i es van produir hipercorreccions com ceboja o Cirujeda pròpies del castellà actual de la zona, i que es remunten la formes documentades per escrit en l'Edat Mitjana com ceboia o cirugeda.

Morfologia

Trobem el demostratiu masculí esti com en cheso i romanç navarrès.

Les combinacions de pronoms de datiu i acusatiu es feien d'una traça coincident o semblada al castellà medieval: ge-lo, ge-la, ge-los, ge-la, que vam veure en el fur de Teruel i altres textos. L'origen d'aquestes formes és: ILLI+ILLU(M) > (e)lielo > ljelo > gelo.

En això es diferència de l'aragonès de la Vall de l'Ebre (incloent el nord-est de l'actual província de Terol), que coincideix amb l'aragonès de l'Alt Aragó en fer servir les combinacions li lo, le la, le los, le las hi que en aragonès modern són "le'n".

Quan el datiu és plural es diferència del castellà en que la construcció és ge els, #és a dir, els pronoms d'acusatiu lo, la, los, las deixen d'indicar-se i són substituïts per una forma que indica el plural del datiu. Això  s'alinea amb les formes aragoneses medievals les lo, les la, les las, les los, que actualment són els en, i és la base de la construcció se'ls pròpia del castellà d'Aragó i considerada des de la filologia hispànica un simple vulgarisme.

Els adverbis de modo acaben en -ment com en aragonès general. No obstant en textos antics i les seves còpies com el fur romanz de Teruel, el fur romanz de Albarrazín o en un únic cas en el fur de Alfambra els adverbis acaben en -mientre com en romanz navarrès.

Lèxic

L'aragonès de la Comunitat de Albarrazín presentava elements lèxics aïllats propis de la Riocha i Navarresa i que es troben avui en el castellà d'aquelles zones, com Biércol (Calluna vulgaris) i Bercolar/Biercolar, algun d'aquests elements perviven avui.

També és possible trobar paraules o accepcions semàntiques comunes amb el català occidental o més específicament amb el català valencià com clocha ("gnama").

Bibliografia

• Max Gorosch: El Fur de Teruel; Estocolm, 1950.
• Javier Terrado Pablo La Lengua de Teruel a fines de la Edad Mitja. Institut de Estudios Turolenses, 1991.
• Francho Nagore Laín Aspectes lingüisticos de la redacció romance dels furs de Teruel i Albarrasí en comparança amb altres textos medievales aragonesos. Tiempo de Derecho foral en el sud aragonès: Els furs de Teruel i Albarrasí I Estudios. Ell Justicia d'Aragó.
• Francho Nagore Laín "Algunes areas lesicals originals en Aragó". Rolde, 100, gener-septiembre 2002, pp. 165–176.