Vés al contingut

Ester Franquesa i Bonet

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 01:17, 7 gen 2014 amb l'última edició de PereBot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

Ester Franquesa i Bonet (Badalona, 1961) és una filòloga catalana, actual directora general de Política Lingüística.[1] Llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i té el Diploma d'Estudis Avançats en Comunicació i Humanitats per la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.[2] Ha estat cap del Servei de Foment de l'Ús del Català de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, directora de l'Àrea de Llengua de l'Institut Ramon Llull (2002 – 2004)[3] i directora i gerent del Consorci Centre de Terminologia TERMCAT (1997 – 2002).

Franquesa també ha exercit de professora de llengua catalana en organismes com l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i l'Institut Municipal d'Educació de l'Ajuntament de Badalona.[2] En l'àmbit de la docència universitària, ha impartit cursos de terminologia a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de València i a la Universitat de les Illes Balears, entre d'altres.[2] Membre del Grup Emergent de Recerca en Estratègia i Creativitat Publicitària de la Facultat de Comunicació Blanquerna i de la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans, entre altres organismes.[4]

És autora de diverses obres en el camp de la llengua i la comunicació, entre les quals destaquen La terminologia. Un mirall del món (2008), Els llenguatges d'especialitat a les humanitats (1997) i Nou diccionari de neologismes (2001).[5] També ha coordinat amb altres autors el Llibre d'estil jurídic i Màrqueting lingüístic i consum.[4]

Va rebre el Premi de nous estudis de sociolingüística Lupa d'Or, edició de 2010, de la Societat Catalana de Sociolingüística de l'Institut d'Estudis Catalans, per l'obra Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori.[4]

Referències