Font Wallace
 | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Epònim | Richard Wallace  | ||
| Dades | |||
| Tipus | Estructura arquitectònica | ||
| Construcció | 1872 | ||
| Característiques | |||
| Material | ferro colat | ||
| Mesura | 271 ( ) cm | ||
| Activitat | |||
| Propietat de | Ajuntament de París | ||
| Pes | 610 kg | ||
Les fonts Wallace són un tipus de font pública d'aigua potable presents a moltes ciutats del món. El nom prové de Sir Richard Wallace, filantrop britànic, que en va fer l'esbós i en va fer donació a les ciutats de Paris (França), on residia, i Lisburn (Irlanda del Nord), on n'era diputat. Van ser dissenyades per l'escultor francès Charles-Auguste Lebourg,[1] Consisteixen en un templet de ferro colat amb quatre Cariàtides que custodien un cordó d'aigua potable que cau. Hi ha altres tres models relacionats amb el Wallace: adossat, petit i de columna.[2]
Història[modifica]
Richard Wallace, amoïnat per l'escassetat d'aigua a la ciutat durant el setge de París, el 1871, va fer l'esbós de les fonts, va demanar al seu amic Charles-Auguste Lebourg el seu disseny, i va encarregar-ne la construcció a la foneria Durenne, d'Osne le Val (Alt Marne), de les que en va donar 50 a Paris. La primera es va instal·lar l'agost del 1872 al boulevard de la Villette. L'emplaçament de les fonts el va triar Eugène Belgrand, enginyer d’aigües, juntament amb el prefecte, el baró d’Haussmann. La foneria es va traslladar posteriorment a Sommevoire (Alt Marne), on l'empresa GHM segueix fabricant-les.[3]
A més de les font que Sir Richard Wallace va donar a París i Lisburn, moltes altres altres ciutats del món han comprat o han rebut donació de còpies de la font Wallace.[4]
Descripció[modifica]
Les premisses bàsiques de Richard Wallace per a la construcció de les fonts eren:
- La mida: havien de ser prou grans per ser vistes de lluny però sense ser-ho massa per no trencar l'harmonia del paisatge urbà.
- La forma: havien de combinar utilitat i estètica.
- El preu: havia de ser raonable per permetre instal·lar-hi un gran nombre d'exemplars.
- El material utilitzat: havia de ser resistent, fàcil de treballar i còmode de mantenir.
Es va triar el ferro colat, com a material molt més assequible que el bronze. L'ajuntament de París va triar el color verd fosc.[1]
El model emblemàtic de font Wallace, anomenat model gran, mesura 2,71 m d'alçada i pesa 610 kg. Inspirat en la Font dels Innocents de París, Wallace volia simbolitzar la germanor dels homes del vell continent. D'estil Renaixentista, les figures femenines de quatre Cariàtides, que representen la bondat, la senzillesa, la caritat i la sobrietat,[3] sostenen una cúpula semiesfèrica, amb quatre dofins al cim, i entre les quals cau un rajolí d'aigua. Inicialment s'hi afegí un got metàl·lic lligat amb una cadena per poder accedir a l'aigua, però posteriorment es va enretirar perquè en no netejar-se, era un transmissor de malalties.[1]
Altres models[modifica]
Model de columnes[modifica]
Mesura 2,50 m d'alçada i pesa poc més de 500 kg. Aquest model es produeix posteriorment. Les Cariàtides es substitueixen per columnes per reduir els costos de fabricació. La forma general de la font és comparable a la del model gran, tot i que el capitell no és tan apuntat, i la part inferior més corba. Els quatre costats són idèntics.
El fabricant va ser Chappée et fils. Se'n van fer una trentena d'exemplars, avui només en queden dos a París, un al carrer de Rémusat i l'altre a l'avinguda de les Ternes. També hi ha una còpia d'aquesta font a la ciutat napoleònica de La Roche-sur-Yon (França) i una altra a Rio de Janeiro (Brasil).
Model adossat[modifica]
Mesura 1,96 m d'alçada i pesa 300 kg. Enmig d'un frontó semicircular, una màscara en forma de cap de nàiade aboca un petit raig d'aigua que cau en una conca marina que descansa entre dues pilastres. També hi permetien beure dues tasses, però van ser retirades el 1952 per motius d'higiene.[3]
Model de font petita[modifica]
Mesura 1,32 m d'alçada i pesa 130 kg. Aquestes fonts, més petites i barates, van ser encarregades directament per l'Ajuntament de París a la foneria d'Osne le Val, es desconeix l'autoria, i semblen no estar relacionades amb Wallace.[5]
-
Model de columnes, al carrer Rémusat de París -
Model adossat, al carrer Geoffroy Saint-Hilaire de París -
Model de font petita, a París
Fonts Wallace arreu del món[modifica]
França[modifica]
El 1893, París tenia 63 exemplars de fonts grans Wallace, mentre que el 2022 en tenia 106. El municipi va continuar instal·lant-les fins als anys 1960. Només una desena són originals, les altres s'han construït per substituir les antigues fonts degradades, a raó d'una l'any en l'actualitat.[3] També hi ha prop de 50 fonts a altres ciutats franceses, com: Bordeus, Nantes, Pau o Tolosa de Llenguadoc.
Resta del món[modifica]
Fora de França i repartides per mig món existeixen també fonts Wallace. Així es poden veure exemplars a Espanya (a Sant Sebastià, Ferrol i Barcelona), als Estats Units (a Nova Orleans), al Regne Unit (a Londres), a Portugal (a Lisboa), a l'Uruguai (a Montevideo), al Canadà (a Montreal), a Suïssa (a Zuric), al Brasil (a Rio de Janeiro) i a Alemanya (a Burscheid).[6]
-
Sant Sebastià (País Basc) -
Londres (Regne Unit) -
Montreal (Canadà) -
Burscheid (Alemanya) -
Pau (França) -
Vitòria (País Basc) -
Montevideo (Uruguai)
.jpg)
Barcelona[modifica]
A Barcelona, segons diversos autors, es van instal·lar 12 fonts Wallace que van ser donació directa de Sir Richard Wallace a la ciutat per l'Exposició Universal de 1888. Però aquesta versió és dubtosa, doncs no hi ha cap document o notícia dels diaris que se'n faci ressò. Segons recerca del propi Ajuntament de Barcelona, el més probable és que les fonts van arribar a Barcelona per iniciativa del grup inversor francès que el 1882 va fundar a París la Société Générale des Eaux de Barcelone, coneguda com la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB). Hi ha constància de que se'n van instal·lar com a mínim 9. Les fonts originals que es conserven a Barcelona, a diferència de les d'altres ciutats, estan personalitzades amb l'escut de la ciutat i una inscripció al·lusiva a l'empresa subministradora. No s'ha trobat una data concreta de la seva instal·lació, però sí una vinyeta satírica de L’Esquella de la Torratxa del 30 de setembre de 1892 sobre la instal·lació recent d’una de les fonts a la Rambla.[4]
Actualment a Barcelona queden 2 fonts Wallace originals i 3 còpies. Una tercera font original que estava a Diputació-passeig de Sant Joan, a la vorera davant l'entrada a l'edifici de la Societat General d'Aigües de Barcelona, es va traslladar a Cornellà del Llobregat.[1]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Font Wallace |
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Art públic». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ Tosca, Manel «Història de Barcelona pels camins de l'aigua». Cartulari de la Catalunya Comtal, núm. 46, juny 2022, pàg. 20-22.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Fontaines Wallace: les grandes eaux de Paris». Le Figaró, 25-02-2022.
- ↑ 4,0 4,1 «Les fonts Wallace, entre el romanticisme i el màrqueting». Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Fontaines à boire de la ville de Paris» (en francès). e-Monumen.
- ↑ «https://www.descubrir.com/descubrimos-la-historia-de-las-fuentes-wallace/» (en castellà). Descubrir, 15-06-2020.