Francesc Mestre i Noé

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaFrancesc Mestre i Noé
Retrat de Francesc Mestre i Noè.png
Dades biogràfiques
Naixement 1866
Tortosa
Mort 1940 (73/74 anys)
Activitat professional
Ocupació Historiador i escriptor
Modifica dades a Wikidata
Francesc Mestre i Noè el 1894 com a redactor del periòdic La Verdad.

Francesc Mestre i Noé[1] (Tortosa, Baix Ebre, 8 d'agost de 1866 [2]Tortosa, Baix Ebre, 6 de novembre de 1940). Membre de la Renaixença va conrear múltiples camps com a activista social i formació en humanitats, ja que va iniciar els estudis amb el pare Fidel Fita. Així va ser historiador, arqueòleg, crític d'art, periodista, llibreter, polític catalanista, lingüista, habilitat dels mestres...

Home polifacètic i d'una gran activitat, va ser una de personalitats culturals més destacades de l'últim i primer terç del segle XIX i XX, respectivament, en tota l'extensa regió de Tortosa, que comprèn los territoris de l'antiga diòcesi de Tortosa, però també a Catalunya, Espanya i a nivell internacional.

Biografia[modifica]

Va nàixer a Tortosa en una família de tradició menestral dedicada al negoci dels ferros.

Fill de Mariano Mestre i Sans i Maria del Carme Noè i Enclusa, estava emparentat per banda materna amb el literat romàntic tortosí Jaume Tió i Noè, del qual n'escriurà la seua biografia el 1927: "Temps, vida i obras del polígraf Jaume Tió i Noè".

Casat el 1889 amb Enriqueta Ferrús i Ribes adquireix la llibreria-impremta del carrer de la Rosa 9-11; antecessora de l'actual llibreria Viladrich.

Inspirat pel moviment romàntic del seu oncle i gràcies a la seua residència a Barcelona entre els anys 1882-1885, on es gestava tot el moviment de la Renaixença, Mestre i Noè comença a interessar-se pel moviment catalanista el qual prendrà forma, una vegada a Tortosa, gràcies al festeig amb la il·lustrada Enriqueta Ferrús i Ribes, qui l'animarà a escriure en català.

Formarà part de la Unió Catalanista, Centre escolar catalanista i la Lliga Regionalista, començant per la defensa del Dret Civil Català des de Tortosa el 1888, on es fa gran amic de Narcís Oller i Moragas.

Durant la segona meitat de l’any 1899, Francesc Mestre i Noè és nomenat Arxiver Honorari de la ciutat. Això farà que intensifique encara més la seua tasca d’ordenament i classificació de documents i llibres de l’Arxiu de Tortosa, que havia començat uns anys abans, i que enforteixe les relacions amb altres arxivistes i historiadors, entre els quals el cronista i arxiver de Tortosa, Ramon O'Callaghan i Forcadell, amb el qual hi col·laborarà des de 1895 en organitzar i numerar els còdexs de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa i l’arxiver municipal de Manresa, Leonci Soler i March membre com ell de la Unió Catalanista i més tard de la Lliga Regionalista amb el qual hi té molts de punts en comú. A la mort d'O'Callaghan en 1911 és nomenat Cronista de Tortosa, càrrec que ostentarà fins a la seua mort en 1940.

Gran amic de Prat de la Riba, fou corresponsal de La Veu de Catalunya durant dècades i fundà el primer setmanari catalanista ebrenc La Veu de Tortosa (1899).[3] Col·laborà en la premsa local amb articles a la revista La Zuda, on publica Contalles crepusculars tortosines (entre 1925 i 1933), Heraldo de Tortosa, etc. A més a més, presidí l'Associació de Premsa de Tortosa creada l'any 1924 i va ser també vicepresident de la Federació de la Premsa Catalanobalear (1931).

Fruit de la col·laboració amb Antoni M. Alcover, publicà el Vocabulari català de Tortosa (1915) i es va mostrar un ferm defensor de la predicació en català en l'opuscle La llengua a les esglésies (1920).

1903. Penya del "Hoyo". Aiguada-caricatura d'Antoni Cerveto.

Com a secretari dels Jocs Florals de Tortosa (1904 i 1919), vocal del jurat dels Jocs Florals Constantinians de Tortosa (1913), secretari del Certamen Literari de Tortosa (1928), i en l'àmbit català, mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona (1931), era un bon coneixedor de l'obra dels escriptors tortosins, tal com demostra en l'opuscle La Renaixença de Catalunya. I'ls periodistes i literats tortosins del Renaixement (1934).

L’herència que Mestre ens lliurà valia d’una manera perenne i portava una llavor per al futur. Recobrar el seu nom i la seva obra és també una manera de recuperar Catalunya.[4]

Descobridor del "llibre del Pastoret" i Lligaller major[5][modifica]

Francesc Mestre i Noè als 34 anys

El 1890, als 24 anys, inicia, per encàrrec de l’Ajuntament, la recuperació i catalogació de l’Arxiu Municipal. Allí hi troba els “Establiments de la present ciutat de Tortosa” fets pels senyors Batlle i Prohòmens en 14/10/1702, on hi figuren les ordinacions pecuàries i agrícoles. A Mestre i Noè li roba el cor la legislació pecuària de Tortosa, considerant-la una de les més meravelloses del món.

Com a membre fundador de la Cambra Agrícola de Tortosa des del 18 d’abril de 1892, se n’encarrega de defensar els plets i multes que reben els pastors per part dels propietaris dels terrenys per on passen les vies pecuàries.

Francesc Mestre i Noè denuncia l’afany acaparador i l’abús dels propietaris, dels que diu que no tenen escrúpols ni remordiments, ja que, convençuts de la pèrdua del Llibre del Pastoret del terme de Tortosa, que indicava el recorregut dels camins, sa amplària, los atansos, abeuradors i altres condicions necessàries per a coneixement dels pastors; s’han anat apoderant a poc a poc de totes aquelles terres comunals, convertint-les en propietat.

A la tardor de 1899 i amb motiu de la recuperació de la Fira de Bestiar a Tortosa, investiga els usos dels antics lligallos del terme de Tortosa, perquè hi puguen arribar tranquil·lament i en condicions els pastors  que porten els ramats i no estiguin exposats a les denúncies dels propietaris de les terres per on passen els lligallos.

A l’arxiu de Castellfort, terme de Morella, es guardava “El Llibre dels Lligallos”, del S. XVI, in folio de 1419 pàgines, on estava inclòs el “Llibre del Pastoret” del terme de Tortosa. Però este llibre havia desaparegut. En la seua recerca, Francesc Mestre i Noè remena papers i llibres plens de pols i es posa en contacte amb tots els arxius que té a l'abast gràcies al seu nou càrrec d’arxiver municipal. Així és com inquireix al Sr. Manuel Julve, secretari del Municipi de Cantavella, encarregat de custodiar l’ arxiu d’aquesta població del Terol. I llavors fa un gran descobriment: allí hi ha una còpia exacta del voluminós “Llibre dels Lligallos” i escrit en català de Tortosa, amb anotacions en llatí i conservant la seua rica toponímia Renaixentista, hi resta, inserit,“El Llibre del Pastoret” que tant ell havia estat buscant.

No perd el temps, i en sis de desembre de 1899 en un article en la seua Veu de Tortosa, demana a l’Ajuntament tortosí que no deixe estroncar esta font del Dret municipal i que, ja que en aquells moments s’iniciava la restauració de fires anuals destinades a la compra i venda de bestiar a Tortosa, s’acorde fer una còpia de la regió que va de Morella fins a Tortosa, tenint Lo Port com a centre geogràfic, i ficant-hi especial atenció en lo referent a l’extensió i amplària dels lligallos.

Com l’Ajuntament va fer cas omís al seu prec, ell mateix en farà una còpia el 1904, per a poder estudiar tant los camins, com lo llenguatge que allí s’empra, ric en topònims que s’utilitzaven ja al segle XVI. Tant és així, que en carta a Mossèn Alcover de 11 de desembre de 1906, aprofitant lo marc del I Congrés Internacional de Llengua Catalana, del qual ell n’és delegat a Tortosa, indica que li envia una còpia al lingüista, especialitzat en llengües dels Pirineus, Jean-Joseph Saroïhandy, gran amic seu.

Just el 1909, i a instàncies de l’Associació General de Ramaders del Regne, de la qual en forma part, com a Lligaller major, la brigada forestal comença la tasca de la confecció dels plànols i demarcació dels lligallos que s’especifiquen amb tot detall al “Llibre del Pastoret”.

El 1910 és nomenat Secretari General de la Cambra de Comerç de Tortosa i l’any següent i el mateix any també se’l nomena “Visitador de ramaderia i canyades de la partida de Tortosa”.

Però quan el 1915 los esmentats plànols encara no estan enllestits,Mestre i Noè dona a conèixer l’amplària i els antecedents per a facilitar la seua restauració, basant-se amb les notes que va prendre el 1904 en lo seu viatge a Cantavella.  

Lo “Llibre dels Lligallos”, que es conservava a Cantavella, va desaparèixer durant la Guerra Civil (1936-1939). Gràcies al descobriment de Francesc Mestre i Noè, hem pogut conservar part d’este valuós i interessant document que es pot consultar a l’Arxiu Històric Comarcal del Baix Ebre.

Escut de la ciutat de Tortosa: màrtirs de 1640 i Guerra dels Segadors[modifica]

El 22 de juliol de 1640, s'afusellaven els patriotes tortosins que secundaren el crit de rebel·lió que es llançava des de Barcelona pel juny del mateix any i que foren traïts per les autoritats eclesiàstiques i les classes dirigents. Este conflicte, més tard, serà batejat per la història com a Guerra dels Segadors. [1]

Abans de la Gerra dels Segadors, l’escut de la ciutat de Tortosa, estava format únicament per una Torre amb una porta, dues finestres i quatre merlets, en plata. Al S. XVII, després de la Guerra dels Segadors, Felip IV va afegir a l’escut de Tortosa la doble titulació de “Fidelísima et exemplaris cívitas Dertusae” i a més va coronar la torre i li va afegir unes palmes. Així començaven els intents de la monarquia d’ocultar la història real de la ciutat durant la Guerra dels Segadors.

Mestre, deia que havia demostrat que Tortosa també havia tingut “defensors de la pàtria”. Creia més correcte utilitzar a l’escut l’antic lema que ja sortia al llibre de les costums generals de Tortosa i que deia:

“SIGILLUM UNIVERSITATIS DERTUSAE”[2]

També explica que aquest títol d’universitat, tan sols s’atorgava a les poblacions més importants, com era en aquell temps la ciutat de Tortosa, ja que era la segona població en importància de Catalunya. A la capçalera de la Veu de Tortosa, surt l’escut de Tortosa amb les quatre barres catalanes al darrere, per a reivindicar la Tortosa catalana. Lo 16 de setembre de l’any 1900, publica a “La Veu de Tortosa” una poesia als màrtirs tortosins de 1640 i dues esqueles dedicades, la primera “Als Heroics Fills de Tortosa de 1640, i la segona, “Als Màrtirs Defensors de Nostres Llibertats” de 1714.

Si bé roden los segles la història no us oblida,

Los vostres fets heroics seran sempre immortals,

Donàreu per la pàtria lo cor, l’alè, la vida,

Vosaltres sou los únics que heu tancat la ferida

Que obriren a Tortosa perduts fills deslleials.

Darrere la cobdícia, buscant honres estranyes

Deixaren les de casa superbs aduladors,

Homes sens fe ni pàtria, sens cor, passió, ni entranyes,

Besaven mans odioses cegats en ses hassanyes

Pel brill de l’or que encisa herència de traïdors!

Vosaltres despreciàreu l’honor estrany, riquesa;

La fe de vostres avis al Juny no va esclatar,

I al crit de Déu i pàtria! La flama fou encesa,

Més ai! Aquesta flama fou aviat sotmesa,

Per l’ardit mercenari del repugnant tirà!

La sang que vessàreu en nostre cor no corre,

Encara sentim migrança, encara no us oblidem,

Mentre la pàtria ens cridi i l’orbe no s’ensorri,

Vostre record heroic no penseu que s’esborri,

Al crit de Via fora! Germans vos venjarem.

Davant d'este convenciment, Mestre i Noè, involucra a nombroses personalitats en la defensa del veritable escut de Tortosa. Una d'elles és l’apotecari Antoni Añón i Cortiella(Xerta 1825-1919), xertolí, i d’ascendència aragonesa, amb el que Mestre i Noè també mantindrà una profunda amistat i una llarga tasca de col·laboració catalanista. Añón també remena arxius i còdex de l’arxiu capitular de la Seu de Tortosa i és un enamorat de la llengua catalana i del dialecte tortosí. Anton Añón, que també forma part de la “Unió Catalanista”, li proporcionarà valuosa informació sobre els fets ocorreguts a l’Ebre durant la Gerra dels Segadors i de Successió, en els quals es demostrava que Tortosa havia estat fidel a Catalunya tenint també els seus màrtirs catalans. Aquesta col·laboració es fa patent en l’afer de l’escut de la ciutat de Tortosa, en el qual afer, Añon, aportarà dades molt rellevants sobre els màrtirs de 1640, ja que Xerta va ser una de les viles més afectades per les tropes castellanes. L’amistat amb Añon durarà fins a la seua mort als 94 anys, al juliol de 1919.

També s'hi veu involucrat l'advocat i historiador Mariano Galindo i Garcia(Calaceit, 1873-Tortosa, 1917). Tot i que és set anys més gran que Galindo, Mestre hi tindrà molta amistat, ja que Galindo té un gran interès per la història i la pintura, a més d’afició a l’estudi i a l’escriptura, la qual cosa el farà abandonar fins i tot la seua carrera d’advocat per a dedicar-s'hi íntegrament. El mateix Mestre diu: “Galindo era un íntim amic meu, quasi inseparable, i al meu costat va sentir les primeres aficions històriques que després cultivà amb admiració de tots”. Quan el 1899 Mestre i Noè inicia la seua tasca a l’arxiu de la ciutat de Tortosa, Galindo té accés, gràcies al seu amic, a fons i continguts històrics que accentuen la seua vocació historicista. Tant és així que, durant els anys 1910 i 1911, s’hi incorporava a la tasca d’ordenació i classificació de l’Arxiu per accelerar el treball. Galindo, que tenia arrels carlistes, ajuda a Mestre en lo tema de l’escut de la ciutat de Tortosa, estudiant los fets que es van produir a Tortosa durant la Guerra dels Segadors. La seua obra cabdal, “La Revolució de Tortosa de l’any 1640” demostrava que a Tortosa també hi va haver màrtirs a favor de Catalunya, i animat per Mestre, l’obra és la primera que escriu en català. I és que, com sempre fa amb tothom, Mestre l’encoratja a deixar d’escriure les seues obres en castellà per a fer-ho en català, ell mateix mos diu: “Quan ja tenia algunes quartilles escrites vaig inclinar-lo a escriure-les en català i a què deixés l’esperit dels historiadors castellans respecte a d’aquella època. No em va costar molt d’esforç convèncer-lo, puix tenia prou percepció i ben assaonada cultura per apreciar la diferència de criteri que hi havia en jutjar aquells fets, avui més aclarits i trets a llum per homes de gran saber. Als pocs dies me va llegir a la Costa de Capellans les noves quartilles compostes en llengua catalana, confessant-me que l’ús de l’idioma propi dóna més força a l’escriptor, L’únic argument que ell posava en contra del meu desig era la barrejadissa aragonesa que s’observava en lo lèxic calaceità, però això fou fàcil d’arreglar i passà endavant en la seua empresa”

A portes de la mort, encarregava a Mestre que conservés i edités la seua obra “La guerra de Catalunya a Tortosa i les seues fronteres”. A pesar de tot això, Mestre es dol que no es volgués declarar favorable a la causa dels tortosins que es van sollevar defensant la causa de Catalunya. Creu que això va ser degut a les seues arrels aragoneses i a les seues tendències conservadores i carlistes. Gràcies a la seua insistència, però, no va arribar mai a atacar als revolucionaris. Segons mos conta Mestre: “Galindo era un bon xicot, de sòlida cultura, però no sentia la causa del regionalisme com la sentim natros. A més a més, era molt apocat i menguat d’esperit i això contribuïa a no mirar la causa de Catalunya com deuen mirar-la tots los seus naturals. A pesar d’això convenia amb mi que el mantenir-se Tortosa, “la Tortosa oficial”, fidel a Felip IV, era degut a l’anhel de la noblesa en adquirir honors, i el clero, en obtenir prebendes, i quan no, la tranquil·litat, que és lo que sempre ha pretès en totes les ocasions difícils, llevat honroses excepcions, com se veu en les actes capitulars de l’Arxiu de la Catedral”.

Poc després de morir, Mestre li ret homenatge en un article bibliogràfic publicat a la Zuda.


A l’agost de 1902, aconsegueix que l’ajuntament liberal tortosí publique un escut de la ciutat sense les palmes i la corona, ni els títols de “Fidelíssima et exemplaris” la qual cosa va aixecar com ell mateix diu: “una gran polseguera”. Los sectors més espanyolistes de Tortosa es van posar en peu de guerra i el van acusar de “Lesa Pàtria”(traïdor a la Pàtria), tot demanant l’actuació de la justícia. Les nombroses crítiques que reben “La Veu de Tortosa i “Diario de Tortosa” a través dels periòdics “La Verdad” i “El Ebro” i la gran polèmica generada, fa que el regionalisme de Francesc Mestre i Noè quede aïllat de la vida política i s’haigue de recloure encara que sigue momentàniament en les activitats culturals i associatives.

Durant tota la seua vida Mestre i Noè intentarà reivindicar la Tortosa patriòtica dels primers dies de la revolució, enfront de la Tortosa sota l’òrbita hispànica de la guerra. Explica en carta de 10 d’agost de 1925 a Ferran de Sagarra i de Siscar, historiador com ell, els problemes que havia tingut al fer-ho i la polseguera que havia aixecat el seu esforç no reeixit de treure de l’escut de Tortosa la simbologia de la contrarevolució. El 30 de juliol de 1930 Francesc Mestre agraeix a Sagarra el seu article sobre la revolució de Tortosa de 1640, pel qual demostrava que Tortosa també havia tingut “defensors de la pàtria”[3].

La qüestió no va quedar tancada i reapareixia amb la segona República. Segons “la Veu de Catalunya de l’1 de març de 1934, l’Ajuntament de Tortosa havia aprovat finalment els canvis en l’escut tortosí contra el vot dels tradicionalistes. Mestre finalment va aconseguir el 1934, que l’Ajuntament tortosí renunciés als títols de “fidelíssima y exemplar”, renúncia que anava lligada a la modificació de l’escut. “Vida tortosina” del 21 de juliol de 1934 dóna notícia de la col·locació d’una placa al carrer dedicada als “màrtirs de 1640” i comunica l’aprovació d’un pressupost amb la intenció de publicar un estudi sobre aquests herois patriòtics. El pressupost compta amb el suport de la Generalitat i segons “La Veu” l’ajuntament tortosí també obria un concurs per a la seua impressió. L’estudi no arribà a ser publicat tot i la seua existència. Possiblement els fets d’octubre i la guerra civil ho van impedir.

Full de mèrits, títols i organismes dels que formava part[modifica]

  • 1887. Estrena al Teatre del Círcol d’Artesans de Tortosa les seues obres “lo Cautiu” i “Matilde”.
  • 1890. Inicia la recuperació i catalogació de l’Arxiu Històric Municipal de Tortosa.
  • 1890. Organitza l’Exposició d’antiguitats de Tortosa.
  • 1890. És nomenat corresponsal de “El Ateneo de Màlaga”
  • 1892. Membre de la Real Academia de Buenas Letras de Màlaga.
  • 1892.Membre de la Reial Acadèmia de Ciències Prussiana.
  • 1892.Membre de la Societat Arqueològica del Midi francès.
  • 1892.Membre de la Societat d’Història Internacional de París.
  • 18/04/1892. Membre fundador de la Cambra Agrícola de Tortosa
  • 12/04/1893. Delegat a la ciutat de Tortosa i Comarca de la Unió Catalanista.
  • 1894. Membre de la Creu Roja Internacional.
  • 23/02/1895. Estudia i dóna a conèixer el Mil·liari romà dedicat a l’Octava Tribunícia Potestat de l’Emperador August, trobat al camí dels Jueus prop de l’Ermitori de l’Aldea, informant a la “Reial Acadèmia de la Historia”.
  • 1895-1906. Col·labora amb el Dr. O’Callaghan en organitzar i numerar els còdex de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Tortosa.
  • 1896.Membre de l’Associació Artística Arqueològica Barcelonina.
  • 1896. Delegat del Centre Excursionista de Catalunya a Tortosa.
  • 1897. Estudia la troballa d’un ídol ibèric i ho dóna a conèixer a la “Real Academia de la Historia”.
  • 1897. Membre de la “Societé Archeologique du Midi de la France, Toulouse.”
  • 1899. Arxiver Honorari de Tortosa.
  • 1899. Descobreix, estudia, i en fa còpia per a l’arxiu municipal de Tortosa del “Llibre del Pastoret” de Morella a Tortosa. S. XVI. Trobat a Cantavella (Terol). L’original va desaparèixer durant la Guerra Civil.
  • 1899. Membre corresponsal de la Reial Acadèmia de Ciències aplicades d’Erfut, Alemanya.
  • 1899. Funda el setmanari “La Veu de Tortosa”.
  • 1899. Descobreix, recupera i estudia el quadre de “La Verge i els Procuradors de Tortosa: SUB UMBRA ALARUM TUARUM PROTEGE NOS!”, encarregant-se que des del taller dels Cerveto el fassen restaurar.
  • 1900. Delegat de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, per el trasllat i restauració de la Creu de Terme de la Galera i delegat per a la restauració de la Creu de la Petja, per l’Ajuntament de Tortosa.
  • 1900. Premi del Jocs Florals celebrats a Tortosa pel seu treball “Descripción histórica i artística del Palacio Episcopal de Tortosa”, consistent en un Crist de plata sobre una creu d’eban.
  • 1901. Delegat del Diccionari Català-Valencià-Balear per la Regió de Tortosa (Diccionari Alcover-Moll).
  • 1901. Vocal-Secretari de la Junta del Museu Arqueològic i Arxius de la Ciutat de Tortosa.
  • 1902. Delegat de l’Exposició de Pintura i Escultura antiga de Barcelona.
  • Maig de 1903. Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponsal a Tortosa.
  • 1904. Secretari dels Jocs Florals a Tortosa (1904)
  • 1904. Membre de la Societat Arqueològica Tarraconense.
  • 1904. Vocal-Secretari de la Junta de Foment i Defensa de Tortosa.
  • 1905. Secretari del Jocs Florals a Tortosa.
  • 1906. Delegat encarregat d’aconseguir, de l’Estat Espanyol, local per al Museu-Arxiu de Tortosa, antic convent dels Pres Dominics.
  • 1906. Delegat a Tortosa del I Congrés de la Llengua Catalana.
  • 1908. Vocal del Jurat dels Jocs Florals a Tortosa.
  • 1908. Delegat de Tortosa i col·laborador del I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó.
  • 1910. Estudia el mosaic d’època romana, anomenat popularment com el “mosaic de Barrugat” i el dona a conèixer a la “Real Academia de la Historia”.
  • 1910. Conseller provincial de Foment i Defensa de Tortosa.
  • 1910. Secretari General de la Càmara de Comerç de Tortosa.
  • 02/12/1911. Cronista oficial de Tortosa.
  • 1911. Nomenat “Visitador de ramaderia i canyades de la partida de Tortosa”.
  • 1913. Organitza a Tortosa els Jocs Florals Constantinians.
  • 1913. Vocal d’Art Cristià de Catalunya.
  • 1913. Vocal-Delegat de la Comissió Provincial per erigir a Santander un monument a D. Marcelino Menendez Pelayo.
  • 1913. Col·laborador de l’Institut d’Estudis Catalans.
  • 24/01/1913. Col·laborador del Diccionari General de la Llengua catalana per Tortosa (Palau de la Generalitat de Catalunya i Barcelona).
  • 1915. Vocal de la Junta Regional d’Estudis Penitenciaris.
  • 1916. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana
  • 1917. President de la Delegació de Tortosa de l’associació “Nostra Parla”.
  • 1919. Vocal del Certamen Literari “Nostra Senyora de la Cinta”.
  • 1919. Secretari dels Jocs Florals a Tortosa.
  • 1919. President de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta.
  • 1923. Membre d’honor de la “Societé Académique d’Histoire Internacional de Paris”.
  • 1924. Membre Corresponent de la “Real Academia de Bellas Artes de San Carlos de Valencia”.
  • 1924-1936. President de l’associació de premsa tortosina des de la seua creació.
  • 1927. Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
  • 1928. Membre del Jurat del Certamen Literari a Tortosa.
  • 1929. Presideix el Comitè executiu a Tortosa de l’Exposició Internacional de Barcelona.
  • 1930. Delegat a Tortosa per l’organització del centenari del naixement de Frederic Mistral.
  • 1931. Vicepresident de la Federació de Premsa Catalano-Balear.
  • 1931. Mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona en el qual dóna el discurs de gràcies.
  • 1930-1933. President del grup PALESTRA.
  • 1932. Membre de l’organisme gestor del Museu-Arxiu de Tortosa.
  • 1932. Mandatari a Tortosa del comité Gestor del –centenari de Goethe a Catalunya (Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona).
  • 1932. Acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
  • 1932. Elabora el reglament del Patronat del Museu-Arxiu de Tortosa.
  • 1935. Presideix el Patronat encarregat de l’orientació i regisme de l’escola d’Ensenyaments Mercantils de Tortosa (Escola elemental de Comerç).
  • 1936-1940 Majordom de l'Arxiconfraria de la Verge de la Cinta.

Obra[modifica]

  • Lo cautiu, 1887
  • Matilde, 1887
  • "Poesia a la memòria del malaguanyat poeta tortosí D. Jaume Tió".1891.
  • Cançons tortosines, 1894
  • El arte en la Santa Iglesia Catedral de Tortosa,1898
  • Lo ferrocarril del Baix Aragó,1899 (publicat a La Veu de Catalunya)
  • "L'Escut de la Veu de Tortosa". 1899 (publicat a "La Veu de Tortosa)
  • "El Palacio Episcopal de Tortosa". 1900.
  • "La Fira del bestiar i els lligallos del termes de Tortosa. 1899 (Publicat a La Veu de Tortosa)
  • "Als herois fills de Tortosa.1900.Publicat a La Veu de Tortosa)
  • El dol de Catalunya, 1902 (publicat a Lo campanar de Lleyda)
  • Maestrazgo. Notas de una excursión, 1904
  • Les eleccions i el trust,1908 El Restaurador.
  • " Notes tortosines. I Congrés d'història de la corona d'Aragó. Jaume I". 1908.
  • "La Nova esgésia de la Santa Creu de Ferreries". El Restaurador. 1914.[4]
  • Els tortosins per Tortosa, 1914
  • Giripigues tortosines. Bròts de historia i filosofia popular, 1915
  • "La Seu de Lleida."El Restaurador, 1915
  • "Vocabulari català de Tortosa, 1916
  • "“Don Mariano Galindo i García”. 1917
  • Biografía del gran patricio Don Teodoro González i Cabanne, 1918
  • La llengua a les esglésies, 1920
  • Ni catalans ni valencians: som tortosins, 1922 (publicat a La Veu de Catalunya)
  • Biografia de D. Joseph A. Santigosa i Vestraten, escultor, metge i pintor, 1923
  • Biografia de D. Victor Cerveto i Riba, 1925
  • Contalles crepusculars tortosines, 1925-33 (publicades a La Zuda i recopilades pel seu nét en un sol volum el 1984)
  • Temps, vida i obres del polígraf D. Jaume Tió i Noé (1816 - 1844), 1927
  • "La Verge del Consell i les llibertats tortosines". 1931.. Publicat a El Matí i al Correo de Tortosa.
  • "Discurs de gràcies en los Jocs Florals de Barcelona de 1931."1931.
  • La Renaixença de Catalunya. I'ls periodistes i literats tortosins del Renaixement, 1934
  • De l'afecció i agraïment d'un bou (Publicat al periòdic "Ara". Any 1. Núm 31.Pàg.1. Tortosa, 11/09/1935)



Referències[modifica]

  1. Menasanch i Martí, Núria. Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa (en català). Benicarló: Onada edicions. La Barcella 25., octubre de 2016, p. 253. ISBN 978-84-16505-52-4. 
  2. Menasanch i Martí, Núria. La Tortosa antiga a través dels ulls d'infantesa de Francesc Mestre i Noè (en català). Tortosa: Núria Menasanch i Martí, 2014. 
  3. Ferré i Trill, Xavier. De la Unió Catalanista a la Lliga Regionalista: Mestre i Noè i La Veu de Tortosa (en català). Tarragona: Publicacions URV, 2010, p. 133-151. 
  4. Parés i Estil·les, Antònia «Francesc Mestre i Noè, tortosí Cabdal de la Renaixença Catalana». La Veu del Baix Ebre”. Núm. 1355., 02-09-1983, pàg. Pàg. 25.
  5. Menasanch i Martí, Núria. Francesc Mestre i Noè: L'estímul associatiu ebrenc (1866-1936). (en català). Tortosa: Núria Menasanch i Martí, juny de 2016, p. 112. ISBN 978-84-16505-51-7.