Vés al contingut

Diclorodifluorometà

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Freó)
Infotaula de compost químicDiclorodifluorometà
Substància químicatipus d'entitat química Modifica el valor a Wikidata
Massa molecular119,935 Da Modifica el valor a Wikidata
Descobridor o inventorThomas Midgley Jr. Modifica el valor a Wikidata
Estructura química
Fórmula químicaCCl₂F₂ Modifica el valor a Wikidata
SMILES canònic
Model 2D
C(F)(F)(Cl)Cl Modifica el valor a Wikidata
Identificador InChIModel 3D Modifica el valor a Wikidata
Propietat
Solubilitat0,03 g/100 g (aigua, 25 °C) Modifica el valor a Wikidata
Moment dipolar elèctric0,51 D Modifica el valor a Wikidata
Punt de fusió−158 °C
−158 °C Modifica el valor a Wikidata
Punt d'ebullició−30 °C (a 760 Torr)
−29 °C (a 101 Pa)
−29,8 °C (a 101,325 kPa) Modifica el valor a Wikidata
Moment dipolar elèctric0,51 D Modifica el valor a Wikidata
Pressió de vapor5,7 atm (a 20 °C) Modifica el valor a Wikidata
Coeficient de repartiment aigua/octanol2,16 Modifica el valor a Wikidata
Perill
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps4.950 mg/m³ (10 h, Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
IDLH74.250 mg/m³ Modifica el valor a Wikidata
Potencial d'escalfament global11.547 Modifica el valor a Wikidata

El diclorodifluorometà o freó anomenat també freó-12, R12, Arcton 6, Frigen 12, o CFC-12, és un gas incolor, no corrosiu i inflamable de fórmula molecular CCl2F2.[1][2]

Descobriment

[modifica]

Va ser descobert pel químic Thomas Midgley el 1930[3] que treballava pels laboratoris d'investigació de General Motors els Estats Units, on se li va demanar que desenvolupés un nou refrigerant que no fos tòxic ni inflamable i presentés una gran estabilitat química. Després de llargues investigacions va descobrir el CFC-12 anomenat en els seus inicis «freó» que complia tots els requisits exigits i era el primer de molts compostos d'aquesta família que després es van anar desenvolupant al llarg del segle xx.[4]

Preparació

[modifica]

Es pot preparar per reacció del tetraclorur de carboni CCl4 amb fluorur d'hidrogen en presència d'una quantitat catalítica de pentaclorur d'antimoni SbCl5:[5]

Aquesta reacció també pot produir triclorofluorometà (CCl3F), clorotrifluorometà (CClF3 i tetrafluorometà (CF4)

Aplicacions

[modifica]

Va ser el carbur de clor i fluor més emprat en:

  • circuits de refrigeració,
  • fabricació d'escumes polimèriques,
  • gas propulsor d'esprais.

A partir del compliment amb el Protocol de Montreal, la seva fabricació va ser prohibida als Estats Units, juntament amb molts altres països el 1996, a causa de la destrucció de la capa d'ozó i va ser substituït per un hidrofluorocarbur (HCFC-22), un compost sintètic.[6][7]

Referències

[modifica]
  1. «diclorodifluorometà». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-05-1987. [Consulta: 29 gener 2022].
  2. «Dichlorodifluoromethane» (en anglès). PubChem. National Library of Medicine. [Consulta: 29 gener 2022].
  3. Ryan, Lawrie. Advanced Chemistry For You (en anglès). OUP Oxford, 2015, p. 202. ISBN 978-0-19-835597-7. 
  4. «Dichlorodifluoromethane - Immediately Dangerous to Life or Health Concentrations (IDLH):» (en anglès americà). National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH)., 02-11-2018. [Consulta: 29 gener 2022].
  5. Greenwood, N. N. (Norman Neill). Chemistry of the elements. Oxford [Oxfordshire] ; New York : Pergamon Press, 1984, p. 304. ISBN 978-0-08-022056-7. 
  6. Koel, Mihkel; Kaljurand, Mihkel. Green Analytical Chemistry 2nd Edition (en anglès). Royal Society of Chemistry, 2019-03-13, p. 5. ISBN 978-1-78801-486-1. 
  7. Stellman, Jeanne Mager. Encyclopaedia of Occupational Health and Safety (en anglès). International Labour Organization, 1998, p. 104-184. ISBN 978-92-2-109817-1. 

Enllaços externs

[modifica]