Carbur

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els carburs són composts binaris que es formen a partir de la unió entre el carboni i un element químic d'electronegativitat semblant o menor.[1]

Síntesi[modifica | modifica el codi]

La síntesi dels carburs es realitza generalment a partir de carboni elemental amb l'element, l'òxid o el seu carbonat a elevades temperatures en una reacció en sòlid. Així el carbur de calci (el carbur més conegut) es pot obtenir a partir de carbonat de calci, que és inestable a altes temperatures i es transforma en òxid de calci perdent una molècula de diòxid de carboni, i posterior reacció de l'òxid de calci amb carbó de coc a temperatures d'entre 2000 i 2500 °C.[2]

Tipus[modifica | modifica el codi]

No són considerats carburs, per convenció, els hidrurs de carboni o hidrocarburs. La resta es divideixen en tres tipus:

Carburs iònics[modifica | modifica el codi]

Espeleòleg amb una làmpada de carbur de calci

Els carburs iònics tenen un caràcter fort de sal i es formen sobretot a partir dels elements dels grups 1 i 2 de la taula periòdica, això és, alcalins i alcalinoterris. Tots aquests elements són molt electropositius i el carboni té per tant una càrrega negativa.

Exemples típics són el carbur de liti (), el carbur de beril·li (), el carbur de magnesi (), el ja esmentat carbur de calci (), el carbur d'alumini () i el carbur de ferro () conegut com a cementita.

Uns contenen l’anió (el d’alumini , el de beril·li ) i alliberen metà per hidròlisi:

Altres contenen l’anió i alliberen acetilè, i llur estructura i llur comportament són els d’un acetilur:

D’altres, encara, contenen l’anió i desprenen propí (per exemple, el de magnesi )

Carburs covalents[modifica | modifica el codi]

Carborúndum

Els carburs covalents es formen entre el carboni i elements amb aproximadament la mateixa electronegativitat. Els exemples més importants d'aquest grup són el carbur de silici o carborúndum () amb estructura de diamant i una duresa en l'escala de Mohs d'entre 9 i 9,5 i el carbur de bor ().

Aquestes substàncies solen ser molt dures degudes als enllaços covalents formats en les tres dimensions. S'utilitzen, per exemple, com materials abrasius o com recobriments en peces que han de resistir abrasions mecàniques. El carbur de silici s'utilitza també com a suport per catalitzador és causa de la seva alta resistència i bona conductivitat tèrmica.

Carburs intersticials[modifica | modifica el codi]

Estructura cristal·lina del carbur de titani

Els carburs intersticials estan formats per metalls de transició, especialment dels grups 4, 5 i 6, i són composts de punt de fusió molt elevat (de 3 000 a 4 800°C), d’una gran duresa (la majoria entre 9 i 10 de l’escala de Mohs) i de conductivitat elèctrica de tipus metàl·lica; tenen estructures amb els àtoms de carboni disposats en els buits octaèdrics dels reticles metàl·lics sense que aquests siguin alterats si el radi atòmic del metall és igual o superior a 1,3 Å, com succeeix en els carburs de Ti, Zr, V, Nb, Ta, Mo o W; per contra, el reticle sofreix distorsions en els carburs de Cr, Mn, Fe, Ni i Co, metalls de radi atòmic lleugerament menor, la qual cosa els fa atacables pels àcids diluïts, donen barreges d’hidrocarburs i d’hidrogen.[1]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carbur Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 «Carbur». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Daintith, John. A dictionary of chemistry (en anglès). Oxford University Press, 2004, p.99. ISBN 0198609183.