Götterdämmerung

Götterdämmerung

Brunilda és visitada per la seua germana valquíria Waltraute. Per Arthur Rackham (1912)
Forma musical	òpera
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Llengua	alemany
Basat en	Saga de Volsunga
Creació	1874
Data de publicació	segle XIX
Gènere	Musikdrama (en) i òpera
Parts	3 actes
Catalogació	WWV 86D
Lloc de la narració	Germània i Rin
Personatges	Sigfrid Brunilda Gunther Gutrune Hagen Alberich Waltraute' Primera Norna Segona Norna (mezzosoprano) Tercera Norna (soprano) Woglinde Wellgunde Flosshilde
Cronologia
← Sigfrid
Estrena
Estrena	17 agost 1876
Escenari	Festspielhaus de Bayreuth, Bayreuth, Oberfranken
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	16 de novembre de 1901 (estrena a l'estat espanyol)

Götterdämmerung (en alemany, El crepuscle dels déus o El capvespre dels déus) WWV 86D, és l'últim dels quatre drames musicals èpics que constitueixen la tetralogia Der Ring des Nibelungen ('L'anell del Nibelung'), de Richard Wagner. Va ser estrenada al Festspielhaus de Bayreuth, a Baviera, el 17 d'agost de 1876, com a part de la primera representació completa de L'Anell.

El títol és una traducció a l'alemany de l'expressió Ragnarök, que en nòrdic antic i en el context de la mitologia germànica es referia a la profetitzada guerra entre els déus que conduiria a la fi del món. Tanmateix, com en la resta de l'Anell, la narració de l'apocalipsi que fa Wagner, difereix significativament de les antigues fonts nòrdiques; és un episodi que no apareix a les fonts principals del cicle, com ara la Saga völsunga o el Cant dels Nibelungs o la Cançó dels Nibelungs (Das Nibelungenlied en alemany).

El crepuscle dels déus representa la lluita entre déus, herois i criatures mitològiques per aconseguir un anell màgic que atorga la dominació del món. Aquesta òpera clou un cicle sobre la destrucció.

El manuscrit autògraf de l'obra es conserva a la Fundació Richard Wagner.

Composició

Vegeu també: L'anell del nibelung

Estructura del cicle de l'anell

1. Das Rheingold
2. Die Walküre
3. Siegfried
4. Götterdämmerung

Llibret

Encara que Götterdämmerung és la quarta i última de les òperes de l'Anell, va ser la primera en l'ordre de concepció. Wagner va treballar de davant cap enrere planejant l'òpera a partir de la mort de Sígfrid, després decidint que necessitava una altra òpera per narrar la joventut d'en Sígfrid, i després va decidir que necessitava explicar la història de la concepció d'en Sígfrido i dels intents de Brunilda de salvar els pares d'ell, i finalment decidint que també calia un preludi que expliqués el robatori original de l'or del Rin i la creació de l'anell. No obstant això, l'escena final d'aquesta òpera es va revisar diverses vegades entre el 1856 i el 1872. El títol d'aquesta última òpera del Cicle, com passa amb Siegfried, probablement no es va fixar fins al 1856.

Esborranys

Segons el compositor, després de la revolució de febrer de 1848 va començar a esbossar una obra sobre la vida de l'emperador Frederic I Barbaroja i com a fruit de la seva investigació va acabar considerant a l'heroi Sigfrid com un possible tema per a una nova òpera, i per a octubre de 1848 havia concebut tota la idea de l'Anell. No obstant això, aquest relat ha estat posat en dubte pels investigadors wagnerians. Sembla que va ser a l'octubre de 1846 —uns setze mesos abans de la Revolució de febrer, quan se li va acudir el drama en cinc actes sobre Frederic Barbarroja. Potser fins i tot considerés escriure una òpera sobre Sigfrid ja l'any 1843, quan va llegir l'obra de Jacob Grimm Deutsche Mythologie (Mitologia alemanya), o possiblement el 1844, quan va prendre prestades diverses obres sobre els nibelungs a la Reial Biblioteca de Dresden.

Sigui quina sigui la veritat, Wagner certament contemplava ja una òpera sobre Sigfrid l'1 d'abril de 1848, quan va informar Devrient dels seus plans. Wagner estava familiaritzat amb el Càntic dels nibelungs. Wagner seguia quatre fases a l'hora d'escriure els llibrets. Primer, un esbós en prosa (Prosaskizze), encara que en el cas de Götterdämmerung (o Siegfried's Tod, "Mort d'en Sígfrid" , com es va dir al principi) no ho va escriure mai. Després, un esborrany en prosa (Prosaentwurf). La tercera fase és un esborrany en vers i finalment la còpia definitiva (Reinschrift des Textbuches).

Gwyneth Jones com a Brunilda al Festival de Bayreuth.

Com a part dels seus preparatius per a l'òpera projectada sobre Sigfrid, Wagner primer va fer un estudi preliminar dels mites nòrdics i germànics rellevants, Die Nibelungensage (Mythus) ("La saga del nibelung (mite)"). Aquest llarg estudi en prosa, acabat per al 4 d'octubre de 1848, conté un esquema de tot el cicle de l'Anell, de principi a fi, però no hi ha evidència que Wagner contemplés res més en aquest punt que una sola òpera sobre la mort de Sigfrid. Quan va fer la còpia definitiva d'aquest text el 8 d'octubre, la va rebatejar Die Sage von den Nibelungen (La saga dels nibelungs). A l'edició completa de les seves obres (Gesammelte Schriften und Dichtungen) es titula Der Nibelungen-Mythus: als Entwurf zu einem Drama (El mite nibelung: com a esquema per a un drama).

En fer aquest esborrany en prosa, Wagner va beure de nombroses fonts mitològiques, alemanyes i escandinaves, tant en textos primaris (usualment en traduccions alemanyes contemporànies, encara que Wagner sabia una mica de nòrdic antic i mig alemany) i comentaris sobre ells. Les més importants obres, entre les primeres, van ser la Saga völsunga, l'Edda poètica, l'Edda prosaica, el Càntic dels nibelungs i la Llegenda de Teodoric de Bern, mentre que la més important entre les segones van ser la Mitologia alemanya, de Jacob Grimm, i La saga de l'heroi alemany, de Wil. A més, Wagner va agafar detalls d'almenys altres vint-i-dues fonts literàries, incloent una sèrie de textos filosòfics clau que van informar el simbolisme de l'Anell . Wagner contradiu les seves fonts en diversos punts –era necessari, ja que les fonts no sempre coincideixen entre si– uneix històries diverses per formar narratives contínues, crea alguns personatges nous i memorables combinant personatges menors de diferents fonts, etc. L'escena final és una recreació dels mites originals, com també el Cant dels nibelungs ho va ser al seu dia.

Com que Die Sage von den Nibelungen ja contenia un relat detallat de l'acció dramàtica de l'òpera que es proposava, Wagner no va fer esbossos en prosa, a diferència del que era habitual. En lloc d'això, immediatament va escriure un esborrany en prosa de la nova obra, a la qual anomenaria Siegfried's Tod (Mort d'en Sígfrid), inclòs el genitiu saxó anglès. Aquest apòstrof, per cert, apareix en tots els manuscrits textuals de l'obra i en la impressió privada del 1853, però va desaparèixer del títol al Gesammelte Schriften und Dichtungen del 1871–1873.

El 28 d'octubre de 1848, Wagner va llegir l'esborrany en prosa de Siegfried's Tod a Eduard Devrient, i després d'alguns comentaris crítics d'aquest últim sobre la foscor del tema, va esbossar un pròleg amb dues escenes que donaven dades sobre la història anterior. Aquest nou esborrany en prosa va ser realitzat gairebé enterament dialogat, gran part de la qual cosa molt proper al que seria la forma final en vers. Pel 12 de novembre va estar acabat l'esborrany revisat de Siegfried's Tod, i per al 28 de novembre es va trasposar a vers aliteratiu, convertint-se en el procés en tot un llibret per a una òpera de cinc actes amb un pròleg de dues escenes. Al següent mes (presumiblement) Wagner va preparar la primera còpia final (Zweitschrift des Textbuches), però gairebé immediatament l'obra va ser àmpliament revisada i una segona còpia final (Drittschrift des Textbuches) va ser realitzada per reflectir aquestes revisions. Va ser en aquest moment quan va aparèixer per primera vegada l'episodi conegut com "La vigilància de Hagen" (la secció final de l'acte I, escena segona).

Amb el seu pròleg de dues escenes i estructura en tres actes, Siegfried's Tod va ser un text en esborrany que amb el temps formaria la part final de la tetralogia, El capvespre dels déus. Però preocupat pel desconeixement sobre un tema tan fosc, després d'escriure el llibret de Siegfried's Tod, Wagner va deixar de banda la feina i es va dedicar a altres coses. Després que, per motius polítics, hagués d'anar-se'n a Zuric, el maig de 1850 va reprendre el treball a Siegfried's Tod. Va preparar una tercera còpia final del llibret (Viertschrift des Textbuches) per a publicació, que, no obstant, no va tenir lloc, i per al juliol havia començat fins i tot a compondre música del pròleg. D'aquesta música un full d'esbossos preliminars sobreviu i un esborrany de composició més detallat, que s'estén al voltant d'un quart de longitud cap al duet entre Brunilda i Sigfrid. Havent arribat a aquest punt, però, Wagner va abandonar l'obra.

Gradualment es va anar formant a la ment del compositor la idea d'una trilogia d'òperes. La idea d'ampliar Siegfried's Tod a una sèrie de dues o més òperes seria molt atractiva per a Wagner, ja que havia començat a adonar-se que seria impossible dir tot allò que volia en una sola òpera. Va començar a escriure Der junge Siegfried (El jove Sígfrid) i així va resultar que, juntament amb Siegfried's Tod era evidentment les etapes 2a i 3a d'una trilogia. El 1852 Wagner finalment va decidir que el nom del cicle complet seria Der Ring des Nibelungen. Al novembre i desembre de 1852, Wagner va fer àmplies revisions dels llibrets de Der junge Siegfried i Siegfried's Tod. Els canvis de Siegfried's Tod es van introduir a la tercera còpia final (Viertschrift des Textbuches). Els principals canvis es referien a la primera escena del pròleg (l'escena de les Nornes), l'escena de Brunilda amb Waltraute (que originàriament havia inclòs les nou valquíries), i el discurs de tancament de Brunilda al final de l'òpera.

El final de l'Anell

El Walhalla en flames, en un esbós de 1894 de Max Brückner, un dels escenògrafs originals

L'escena final de l'Anell probablement va causar a Wagner més preocupacions que cap altra. Va reescriure el text diverses vegades i mai no va estar clara la seva idea definitiva sobre això. Hi ha sis o set versions diferents o que poden ser reconstruïdes a partir dels esborranys de Wagner. El final original (principis de desembre de 1848) era optimista i confiat: es torna l'anell al Rin; Alberic i els nibelungs, que estan esclavitzats pel poder de l'Anell, queden alliberats. En el seu discurs final, Brunilda declara que Wotan és totpoderós i etern; abandona la seva pròpia vida i guia Sigfrid al Valhalla, on aquest es reconcilia amb Wotan i l'ordre queda restaurat. Es representa a Sígfrid i Brunilda alçant-se per sobre de la pira funerària d'en Sígfrid al Valhalla per netejar el crim de Wotan i redimir els déus, una cosa així com L'holandès errant i Senta ascendeixen per sobre dels núvols. Aquí res no suggereix que els déus quedin destruïts.

Després del final original, va estar la versió de la primera revisió (abans del 18 de desembre de 1848); la revisió de maig de 1850 i l'anomenat 'final de Feuerbach (novembre i desembre de 1852). Aleshores, Wagner havia acabat els llibrets per a L'or del Rin i La Valquíria, i s'havia adonat que el cicle havia d'acabar amb la destrucció pel foc tant del Valhalla com dels déus. Això necessitava ulteriors i més profundes revisions de Der junge Siegfried i Siegfried's Tod. El nou final d'aquesta última òpera es va veure influïda per la lectura que Wagner va fer de Ludwig Feuerbach, els escrits del qual suggerien que els déus eren la construcció de les ments humanes, i que l'amor primava sobre tots els altres assumptes humans. En aquest final de Feuerbach Brünnhilde proclama la destrucció dels déus i la substitució per la societat humana governada per l'amor. Per a l'any 1874, després de diverses versions, quan Wagner finalment va decidir musicar el final, va tornar a la versió de 1852, però sense les seves línies de tancament feuerbaquiana.

Tot i que Wagner mai va musicar els versos de Schopenhauer ni els de Feuerbach inclosos a les versions intermèdies, sí que van aparèixer com a notes al peu en l'edició impresa del text, juntament amb una nota a aquest efecte que mentre ell preferia les línies de Schopenhauer, no les va musicar perquè el seu significat quedava més ben expressat per la música. En altres paraules, el final que va decidir musicar és schopenhauerià en la seva intenció, encara que mai no es va afirmar així de manera explícita al llibret.

Música

En canvi, la música del cicle, després d´uns esbossos aïllats de determinats temes, va ser composta seguint l'ordre de la història. Igual que amb els llibrets, les partitures de Wagner passaven per una sèrie de diferents etapes, des de l'esbós fins a la còpia final. A l'estiu de 1850 va començar a compondre música per al pròleg de Siegfried's Tod.

Impacient per completar el seu cicle èpic, Wagner va començar a treballar a l'esborrany preliminar de Götterdämmerung el 2 d'octubre de 1869, mentre seguia treballant en el tercer acte de Siegfried. No hi hauria còpia final d'aquesta òpera, la final del cicle, de manera que van passar els tres actes per tres etapes sol: esborrany preliminar (Gesamtentwurf), esborrany orquestral (Orchesterskizze) i partitura completa (Partiturerstschrift). La composició de es va realitzar sense gran dificultat, ja que Wagner ja estava profundament familiaritzat amb el seu material musical i la seva gran orquestra. Hi va haver una breu interrupció durant el Nadal, però l'obra es va reprendre amb l'Any Nou (el 9 de gener del 1870). El segon esborrany complet —l'esborrany orquestral— el va començar tot just dos dies després i Wagner va treballar en tots dos esborranys junts. No va ser fins al 5 de febrer de 1871 quan la terminació de Siegfried li va donar temps per concentrar-se amb Götterdämmerung.

Per a l'estiu del 1871 tots dos esborranys, del pròleg i de l'acte I, estaven acabats, i Wagner havia començat l'esborrany preliminar de l'acte II. L'esborrany orquestral no havia aparegut, però, fins al 18 de novembre del mateix any. L'acte II el va acabar a finals d'any.

En algun moment el 1871 o 1872 Wagner va fer un esborrany en vers de l'anomenat "final Schopenhauer" per a l'acte III, però no ho acabaria usant. No va ser l'únic canvi que va fer al text de l'acte III. Mentre musicava aquest acte, va decidir que Gutrune havia de morir (en esborranys anteriors ella simplement es desmaiava). Durant els assajos per a l'estrena mundial a Bayreuth el 1876, Wagner fins i tot li va assenyalar al seu assistent Heinrich Porges el compàs exacte en què ella moria.

El treball a l'esborrany preliminar de l'acte III va començar el 4 de gener de 1872, i poc després el va seguir l'esborrany orquestral. El primer el va acabar el 9 d'abril i el segon el 22 de juliol. A l'abril d'aquell any, els Wagner van abandonar Tribschen i es van assentar a Bayreuth, la petita ciutat bavaresa on es construiria un teatre d'òpera per a l'estrena de l'Anell. Un any més tard, el 28 d'abril de 1873, es van traslladar a Wahnfried, la nova mansió de Wagner a Bayreuth.

El 3 de maig de 1873, just cinc dies després d'allotjar-se a Wahnfried, Wagner va començar la partitura plena del Götterdämmerung. Per a la nit de Nadal havia arribat al final de l'acte I. El 26 de juny de 1874 s'havia musicat plenament el segon acte, i menys de cinc mesos després, el 21 de novembre de 1874, la partitura definitiva de tota l'òpera ja estava preparada. A l'última pàgina, Wagner va escriure: "Vollendet in Wahnfried am 21. November 1874. Ich sage nichts weiter!!" ("Completat a Wahnfried el 21 de novembre de 1874. No diré res més!! RW").

Instrumentació

La partitura de Wagner preveu l'ús de:

• vent fusta: 3 flaures i 2 flautins; 3 oboes i 1 corn anglès; 3 clarinets i 1 clarinet baix; 3 fagots
• vent metall: 8 trompes (V. i VI. també tubes tenores i VII. i VIII. també tubes baixes); 3 trompetes i 1 trompeta baixa; 4 trombons (2 tenors, 1 baix i 1 contrabaix); 1 tuba contrabaix. A l'escenari es fan servir 3 Sterrarne (literalment "Banya de brau")
• percussió: 8 timbales, plats, triangles, caixa, tam-tam, Glockenspiel
• 6 arpes
• corda: 16 violins primers, 16 violins segons, 12 violes, 12 violoncels, 8 contrabaixos.

Götterdämmerung al Gran Teatre del Liceu

Al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, Götterdämmerung s'ha representat en 20 temporades diferents (fins la 2025-26): 1898/99, 1899/00, 1901/1902, 1909/10, 1910/11, 1907/08, 1909/10, 1910/11, 1921/1922, 1924/1925, 1929/1930, 1935/1936, 1940/1941, 1942/1943, 1949/1950, 1951/1952, 1956/1957, 1959/1960, 1965/1966, 1971/1972, 1976/1977, 1986/1987, 2003/2004, 2015/2016

S'estrenà el 17 de novembre de 1901, en una traducció a l'italià d'Angelo Zanardini, anunciada com “Il crepuscolo degli dei”, i es realitzaren 8 funcions. Va ser estrena al Liceu, a Barcelona i a l’estat.

No es representà sencera, sinó que es realitzaren grans talls i s’eliminaren els personatges de Waltraute i d’Alberich

Per a la seva realització s'estrenaren cinc decoracions noves, tres pintades per Fèlix Urgellès (acte I primer quadre i les dues del tercer acte) i dues per Oleguer Junyent (pròleg i acte II).

Argument

Pròleg

Les Nornes teixint la corda del destí, per Arthur Rackham (1912)

Les tres Nornes, filles d'Erda, es congreguen al costat de la roca de Brunilda, teixint la corda del destí. Canten sobre el passat i el present, i també del futur, quan Wotan calarà foc al Valhalla com a senyal de la fi dels déus. En un descuit, la corda es trenca. Lamentant-se de la pèrdua de llur saviesa, les Nornes fugen. Aquí tenim una altra mostra de tècnica dramàtica wagneriana dels recordatoris. Les Nornes ens fan avinent un tros de la història principal de l'Anell.

A l'alba, Sigfrid i Brunilda surten de la seva cova. Brunilda envia Sigfrid a la recerca de noves aventures, demanant-li que sempre tinga present el seu amor. Com a penyora de la seua fidelitat, Sigfrid li cedeix l'Anell, que havia agafat de la cova de Fafner després de matar el gegant transmutat en drac. Habillat amb la cuirassa de Brunilda i muntant el cavall d'aquesta, Grane, Sigfrid s'allunya riu avall.

Acte I

L'acte comença en el palau dels Gibichungs, una estirp que habita junt al Rhin i governa una gran extensió. Gunther, senyor dels Gibichungs, seu al tron. El seu mig-germà o germanastre Hagen li aconsella de prendre muller i també de trobar un marit per a la seva germana Gutrune. Suggereix Brunilda com a muller per a Gunther, i a Sigfrid com a marit per a Gutrune. Ha donat a Gutrune una poció per a fer que Sigfrid oblide Brunilda i s'enamori de Gutrune; sota la seva influència, Sigfrid podrà conquerir Brunilda per a Gunther.

Sigfrid arriba al palau dels Gibichungs, amb el propòsit de veure's amb Gunther. Gunther li ofereix la seua hospitalitat, i Gutrune li fa beure el filtre d'amor. Ignorant la conspiració, Sigfrid brinda per Brunilda i pel seu amor. En beure la poció perd la memòria, i s'oblida de Brunilda i s'enamora de Gutrune. Sota la influència de l'encantament, Sigfrid s'ofereix per aconseguir una muller per a Gunther, i aquest li parla de Brunilda i del foc màgic que l'envolta. Ambdós es juren com a germans de sang, i Sigfrid surt vers la roca de Brunilda.

Mentrestant, Brunilda rep la visita de la seua germana valquíria Waltraute, la qual li conta com Wotan va tornar un dia dels seus vagarejos amb la seua llança trencada. (Wotan es troba consternat amb la pèrdua de la llança, atès que tots els pactes i acords a què havia arribat —tot allò que li donava poder—estaven inscrits en el seu mànec.) Wotan encarregà que li portaren branques d'Yggdrasil, l'arbre del món, i que foren apilades al voltant de Valhalla; va enviar els seus corbs a espiar arreu del món i a portar-li notícies; i ara es troba a Valhalla esperant el final. Waltraute suplica a Brunilda que torne l'anell a les filles del Rin, atès que ara la maledicció està perjudicant son pare, Wotan. Però Brunilda es nega a desfer-se de la penyora d'amor de Sigfrid, i Waltraute fuig desesperada.

Arriba Sigfrid, que ha pres l'aparença de Gunther usant el Tarnhelm, i reclama a Brunilda com a esposa. Tot i que Brunilda s'hi resisteix amb violència, Sigfrid aconsegueix dominar-la, arrabassant-li l'anell i posant-se'l ell mateix en la mà.

Acte II

Alberich parlant amb Hagen, per Arthur Rackham (1912)

Hagen, esperant a la vora del Rin, rep en somnis la visita de son pare, Alberich. Davant la insistència d'Alberich, Hagen jura apoderar-se de l'anell. Sigfrid arriba amb l'alba, havent recuperat en secret la seua vertadera fesomia i intercanviat el seu lloc amb Gunther. Hagen convoca als gibichungs per a donar la benvinguda a Gunther i la seua promesa.

Gunther arriba amb una desolada Brunilda, que es queda estupefacta en albirar Sigfrid entre els presents. En veure l'anell en la mà de Sigfrid, conclou que ha estat traïda. Denuncia Sigfrid davant dels vassalls de Gunther. Però Sigfrid jura davant l'espasa de Hagen que les acusacions de Brunilda són falses. Després condueix Gutrune i els presents a la festa de noces, deixant Brunilda, Hagen i Gunther sols al costat del riu. Pregonament avergonyit per l'acusació de Brunilda, Gunther decideix, per suggeriment de Hagen, que Sigfrid ha de morir perquè ell recupere l'honor. Brunilda, veient l'oportunitat de venjar-se de la traïció de Sigfrid, s'uneix al complot i confessa a Hagen quin és l'únic punt feble de Sigfrid. Ella va usar els seus poders màgics per a fer-lo immune a les armes, però convençuda que un heroi tan gran mai no donaria l'esquena a l'enemic, va deixar-li les espatlles lliures del sortilegi. Hagen i Gunther decideixen portar a Sigfrid de cacera i assassinar-lo.

Acte III

Les filles del Rin adverteixen Sigfrid, per Arthur Rackham (1912)

En els boscos de la ribera del Rin, les filles del Rin lamenten la pèrdua de l'or. Sigfrid apareix, separat de la seua partida de cacera. Les filles del Rin li demanen amb vehemència que retorne l'anell al riu i així podrà evitar la seua maledicció, però ell ignora llurs vaticinis de dissort. Les filles del Rin se'n van nadant, i prediuen que Sigfrid morirà i que la seua successora, una dama, els donarà un tracte més just.

Sigfrid es reuneix de nou amb els caçadors, incloent-hi Gunther i Hagen. Mentre descansen, narra les aventures de la seua joventut. Hagen li dona a beure una poció que li fa tornar la memòria, i llavors conta el descobriment de l'adormida Brunilda, i com la va despertar amb un bes. De sobte, dos corbs surten d'un arbust, i en quedar-se mirant-los, Hagen el travessa per l'espatla amb l'espasa. Els altres caçadors queden horroritzats, i Hagen amb calma s'allunya dins del bosc. Sigfrid mor recreant-se en els seus records de Brunilda. El seu cos és transportat en un solemne seguici fúnebre.

De nou al palau dels gibichungs, Gutrune espera el retorn de Sigfrid. Hi arriba Hagen, encapçalant la processó fúnebre. Gutrune reacciona amb una pregona desesperació en veure el seu promès mort. Gunther condemna l'assassinat de Sigfrid a mans de Hagen, i aquest replica que Sigfrid havia faltat a la seua paraula, i reclama l'anell que Sigfrid porta a la mà com a dret de conquesta. Quan Gunther hi refusa, Hagen l'ataca i l'assassina. Tanmateix, quan Hagen es dirigeix a arrabassar l'anell, la mà del difunt s'alça amenaçant, i Hagen recula.

Entra Brunilda i dona ordres perquè s'eleve una pira funerària al costat del riu, i envia els corbs de Wotan amb el seu amo, perquè li porten les "notícies tant de temps esperades". Pren l'anell i es dirigeix a les filles del Rin, dient-los que l'agafen entre les cendres, quan el foc haja netejat en ell la maledicció. La pira està en flama. Brunilda munta el seu cavall Grane i cavalca dins del foc.

El que segueix és potser una de les escenes més difícils de realitzar per a un director d'escena en tota la història de l'òpera: el foc s'enlaira mentre el Rin es desborda del seu llit, portant les filles del Rin sobre les ones. Hagen desapareix entre les aigües. Les filles del Rin fugen nadant, portant l'anell en triomf. El palau dels gibichungs es col·lapsa. A mesura que les flames creixen en intensitat, Valhalla comença a veure's en el cel. Brillants flames semblen atènyer el palau dels déus, en el qual poden veure's aquests, que van desapareixent a poc a poc de la vista. Cau el teló.

Personatges

Roles, voice types, premiere cast

Personatge	Descripció	Tipus de veu	Repartiment a l'estrena, 17 d'agost de 1876 Director: Hans Richter	Primera representació al Liceu de Barcelona, 17 de novembre de 1901 (Director:Franz Fischer)
Siegfried	(Vöslung), fill de Siegmund i Sieglinde, nét de Wotan, nebot i marit de Brünnhilde	tenor	Georg Unger	Raffaele Grani
Brünnhilde	valquíria caiguda, filla de Wotan i Erda, tia i esposa de Siegfried	soprano dramàtica	Amalie Materna	Margherite Picard
Gunther	rei dels Gibichungen, germà de Gutrune, germanastre de Hagen	baríton	Eugen Gura	Maurizio Bensaudè
Gutrune	germana de Gunther, germanastra de Hagen	soprano	Mathilde Weckerlin	Giulia Biondelli
Hagen	fill d'Alberich, germanastre de Gunther i Gutrune	baix	Gustav Siehr	Luigi Rossato
Alberich	mestre caigut del Cant dels Nibelungs, germà de Mime, pare de Hagen, baríton	baríton	Karl Hill	personatge eliminat
Waltraute	valquíria	mezzo-soprano	Luise Jaide	personatge eliminat
Primera Norna	la més gran	contralto	Johanna Jachmann-Wagner
Segona Norna		mezzo-soprano	Josephine Schefsky
Tercera Norna	la més jove	soprano	Friederike Grün
Woglinde	donzella del Rin	soprano	Lilli Lehmann	Maria Chivers
Wellgunde	filla del Rin	soprano	Marie Lehmann	Giuseppina Giaconia
Flosshilde	filla del Rin	mezzo-soprano	Minna Lammert
Vassalls de Günther, Dones

Fragments cèlebres

Brunilda es llança a les flames, per Arthur Rackham

Hi ha dos fragments orquestrals —Alba i viatge de Sigfrid pel Rin, un abreujada versió del pròleg sense els cantants; i Seguici fúnebre de Sigfrid, pres sense cap tall de l'acte III— que se solen interpretar com a peces de concert i que es poden trobar publicades de manera independent. Les versions inicials d'aquestes peces van ser aprovades pel mateix compositor. Aquests fragments inclouen finals compostos ad hoc per a arrodonir la seua execució independent.

Altres fragments notables són

• Duo de Sigfrid i Brunilda (Pròleg)
• Consell de Hagen (Acte I)
• Hagen i cor dels vassalls. Marxa Nupcial. (Acte II)
• Escena de la immolació de Brunilda (Acte III)

Segons Albert Speer, la darrera interpretació de l'Orquestra Filharmònica de Berlín abans de la seua evacuació de Berlín en la Segona Guerra Mundial va ser l'escena de la immolació de Brunilda al final de l'òpera.

Reaccions

Robert A. Hall Jr. ha analitzat Götterdämmerung en termes de simbolisme cultural. Hermann Danuser ha discutit la dramatúrgia del final de Götterdämmerung en el context de tot el cicle de l'Anell. William Kinderman ha avaluat un exemple a gran escala de recapitulació musical a l'acte III. Warren J. Darcy ha exposat la possible influència de les lectures de Wagner de la filosofia d'Arthur Schopenhauer en la música del cicle de l'Anell , en particular en el final de Götterdämmerung.

L'historiador John Roberts va suggerir que l'assassinat de Siegfried per Hagen amb una punyalada a l'esquena va inspirar el mite que l'exèrcit alemany no va perdre la Primera Guerra Mundial, sinó que va ser derrotat per una "punyalada a l'esquena" traïdora per part de civils, en particular jueus i socialistes.

El baix alemany Kurt Moll va assenyalar que el paper del dolent principal, Hagen, és únic en el repertori de baix. Exigeix una tècnica vocal cridanera i estrident que corre el risc de danyar la veu del cantant; només els cantants amb veu molt potent i poderosa poden interpretar-la. El mateix Moll va optar per evitar el paper.

El llibre de Friedrich Nietzsche de 1888-1889, Götzendämmerung—El capvespre dels ídols— és un joc de paraules sobre el títol de Götterdämmerung, amb Götze la paraula alemanya per a "ídol" o "fals déu".

Vegeu també

• Cant dels Nibelungs o la Cançó dels Nibelungs (Das Nibelungenlied)
• Llista d'òperes més importants

Enllaços externs

• Wagner Operas. Una web amb fotografies de representacions, enregistraments, llibrets i fitxers de so (anglès)
• Partitura vocal de Götterdämmerung
• El llibret a kareol
• Richard Wagner - Götterdämmerung. Una galeria de targetes postals antigues amb motius de les òperes de Richard Wagner.