Garrofer

De Viquipèdia
Infotaula d'ésser viuGarrofer
Ceratonia siliqua Modifica el valor a Wikidata
Ceratonia siliqua, total.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font degoma de garrofí, fusta de garrover i garrofa Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN202951 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFabales
FamíliaFabaceae
GènereCeratonia
EspècieCeratonia siliqua Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

El garrofer, garrover[1] o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre trioic de la família de les lleguminoses. De tronc gruixut, tortuós i irregular, baix, de capçada ampla i branques llargues, grosses i més o menys horitzontals.[2]

Descripció[modifica]

Plàntula de garrofer
Fulles del garrofer
Fulles i garrofes verdes
Folíols
Garrofes
Ceratonia siliqua
Llavors de garrofer (de Barcelona)
Flors de garrofer

El garrofer és un arbre perennifoli arbre de fins a 10 metres d’alçada, amb una copa ample i una escorça esquerdada de color bru;[3] també té un tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra.[4]

Fulles paripinnades, constituïda per 2 a 6 parells de folíols coriacis amb formes que van d’ovalades a el·líptiques i d'entre 2 a 7 cm de longitud, truncats en l’àpex, el qual acostuma a estar mucronat, i atenuats per la base. Les fulles són glabres durant la maduració, d’un color verd fosc brillant per l’anvers i més pàl·lids i mats pel revers. El pecíol normalment mesura entre 1 i 6 cm de longitud i les seves estípules tenen forma triangular.

Les flors del garrofer són pedicel·lades, acompanyades de bràctees i bractèoles triangulars i disposades en raïms més o menys erectes o patents.[3] Les flors generalment solen ser unisexuals, tot i que, excepcionalment poden haver-hi flors bisexuals en cada inflorescencia.[5] El periant està constituït per 5 lòbuls el·líptics, excepcionalment més, amb una mida que varia d'entre els 4 i els 18 mm de longitud. L'androceu està conformat per 5 estams amb antenes ,que poden ser grogues, ataronjades o vermelloses, i un disc nectarífer de color verdós, més o menys circular o pentalobulat i que mesura entre 2 i 4 mm d’amplada. El seu ovari és fusiforme, té el seríceo lleugerament estipitat, amb l'estigma bilobulat.[3]

El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, és una llegum indehiscent, de forma entre linear-el·líptica, recta o corba, de 5 fins a 25 cm de longitud, amb cares planes i d'un color terrós fosc i lluent,[3] i que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí,[6] i té forma ovoide, de color marró brillant i llisa, i n'hi ha de 1 a 18 per garrofa.[3]

És un arbre propi de la zona del litoral mediterrani compresa entre els 0 i els 600 metres d'altitud i, més excepcionalment, sobre els 400 metres d'altitud en la zona prelitoral.[7] Acostumen a créixer en zones assolellades i de sols calcàris i ben drenats, on el pH varii entre 6 i 8'5 i la capa d'humus del terra sigui pobre. Soporten bastant bé la sequera i les fortes ventades i és molt resistent a les plagues i malalties. No soporta temperatures inferiors a -6ºC ni una pluviositat superior als 675 mm/any.

És un arbre de reproducció per llavors, tot i que també es pot donar a través d'esqueixos i empelts; és un arbre de creixement lent i poden arribar a viure fins a més de 200 anys.[7]

A la península Ibèrica, es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve.[4]

Gastronomia[modifica]

Mel de garrofer

La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.

Segons Monlau (1890), els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.[8]

Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.

Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor. L'estat espanyol n'és el primer productor mundial.

Actualment, hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que cerquen de recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,[9] car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.[10]

Producció[modifica]

Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs amb la següent distribució a nivell mundial:

  • Espanya: 40%
  • Itàlia: 15%
  • Portugal 10%
  • Xipre 7%
  • Marroc 5%
  • També a Turquia, Grècia, Austràlia (regions d'Adelaida i Perth), Nova Zelanda, Califòrnia i Sud-àfrica.

El País Valencià representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.[11]

Virtuts medicinals[modifica]

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag,[12] que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.[4]

Usos[modifica]

Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).[13]

La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments (especialment les llavors).[2]

Les fulles i l'escorça s'utilitzen per adobar les pells.[14] És un bon combustible i dona un bon carbó.[15][16]

La fusta de garrofer és densa i resistent als corcs. S'usa en la construcció de mobles i botes.[17][18][19]

Curiositats[modifica]

Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.[20]

Es diu que la garrofa la consumia Sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.[21]

Referències[modifica]

  1. «FloraCatalana.net». Arxivat de l'original el 2010-03-24. [Consulta: 1r maig 2016].
  2. 2,0 2,1 Panareda, Josep M.. Els arbres silvestres de Catalunya. Barcelona: Brau, 2019, p. 88. ISBN 9788415885856. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 López Lillo, Antonio; Trigo Pérez, Mª del Mar; Argimon de Viladaga, Xavier; Sánchez de Lorenzo Cáceres, José Manuel. Flora Ornamental Española (en castellà). IV. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa, 2005, p.189. ISBN 84-8476-265-3. 
  4. 4,0 4,1 4,2 Pius Font i Quer, Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.), Ed. Labor, 1990
  5. The Europeann Garden Flora (en anglés). IV. Cambridge: Cambridge University Press, 2002, p.474. ISBN 0-521-42095-4. 
  6. DCVB/Garrofí
  7. 7,0 7,1 Navés Viñas, Francesc; Pujol Solamich, Joan; Argimon de Vilardaga, Xavier; Sampere Montlló, Loli. El árbol en jardinería y paisajismo (en castellà). Barcelona: Ediciones Omega S.A., 1992, p.216 - p.217. ISBN 84-282-0878-6. 
  8. José Monlau. Compendio de historia natural: escrito para uso de los maestros. Juan Bastinos e Hijo, 1868, p. 223–. 
  9. Coc de garrofa
  10. Pastís de garrofa
  11. Hermosilla Pla, Jorge. «La condemna de la garrofera valenciana». Metode.cat, febrer 2004. [Consulta: maig 2015].
  12. Eduardo Primo Yúfera. Química orgánica básica y aplicada: de la molécula a la industria. vol 2. Reverte, 1995, p. 908–. ISBN 978-84-291-7954-5. 
  13. Nuevo manual completo de veterinaria: que contiene el conocimiento general de los caballos, el modo de criarlos, de cuidarlos y de adiestrarlos, la descripcion de sus enfermedades y los mejores medios de curarlas.... José M Alonso, 1851, p. 189–. 
  14. Francisco Barceló y Combis. Flora de las islas Balearos: seguida de un diccionario de los nombres Baleares, castellanos y botánicos, de las plantas espontáneas y de las cultivados. Pedro Jos é Gelabert, 1881, p. 153–. 
  15. Jacinto Nogues. El asado Argentino / Argentinian BBQ: Consejos y secretos para hacer la mejor carne asada del mundo / Tips to Make the Best BBQ Meat in the World. Imaginador, 30 desembre 2004, p. 30–. ISBN 978-950-768-445-6. 
  16. Revista forestal. La Carrera, 1919, p. 126–. 
  17. Angel Díaz Celis. Guía para el cultivo y aprovechamiento de los algarrobos o trupillos: prosopis juliflora y prosopis pallida. Convenio Andrés Bello, 2003, p. 15–. ISBN 978-958-9206-87-4. 
  18. A. Lucas; J. Harris Ancient Egyptian Materials and Industries. Courier Corporation, 30 abril 2012, p. 443–. ISBN 978-0-486-14494-8. 
  19. Diccionario de Agricultura práctica y Economía Rural. Imp. de Luis Garcia, 1855, p. 352–. 
  20. Diccionari de gemmologia. Edicions Universitat Barcelona, 1999, p. 220–. ISBN 978-84-8338-106-9. 
  21. Propuesta Para Desarrollar El Plan Nacional de Promocion de Las Exportaciones Agropecuarias de Panama. IICA Biblioteca Venezuela, p. 26–. GGKEY:N45ZPQLWK2R. 

[1]

Enllaços externs[modifica]

  1. López Lillo, Antonio; Trigo Pérez, Mª del Mar; Argimon de Viladaga, Xavier; Sánchez de Lorenzo Cáceres, José Manuel. Flora Ornamental Española (en castellà). IV. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa, 2005, p.189. ISBN 84-8476-265-3.