Garrofer

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Garrover)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuGarrofer
Ceratonia siliqua Modifica el valor a Wikidata
Ceratonia siliqua, total.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font degoma de garrofí, fusta de garrover i garrofa Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN202951 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFabales
FamíliaFabaceae
GènereCeratonia
EspècieCeratonia siliqua Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

El garrofer, garrover[1] o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre trioic de la família de les lleguminoses. De tronc gruixut, tortuós i irregular, baix, de capçada ampla i branques llargues, grosses i més o menys horitzontals.[2]

Descripció

Plàntula de garrofer
Fulles del garrofer
Fulles i garrofes verdes
Folíols
Garrofes
Ceratonia siliqua
Llavors de garrofer (de Barcelona)
Flors de garrofer

El garrofer és un arbre perennifoli de talla mitjana, de 5 a 7 metres d'alçada, però també s'hi han trobat espècimens de major alçada i de tronc gruixut i generalment irregular, amb branques llargues i robustes que poden vinclar-se fins a gairebé tocar el terra. Les fulles són compostes i contenen de tres a cinc parells de folíols, sense el folíol imparell. Les flors neixen directament sobre la llenya vella, mai en els brots nous i s'agrupen. Hi ha tres tipus de garrofers: plantes femenines, que donen flors femenines i fruits; plantes masculines, que només fan flors masculines, i plantes que fan flors amb els òrgans masculins i femenins.[3] El seu fruit, anomenat garrova o garrofa, forma una beina d'entre 10 i 20 cm de longitud, que un cop madur assoleix un color marró fosc, gairebé negre. La llavor és el garrofí,[4] i té forma oval aplanada, de color marró i n'hi ha de 15 a 20 per garrova.

És un arbre propi del litoral mediterrani, entre els 0 i els 600 metres d'altitud,[5] ja que amb temperatures per sota dels 5 graus sota zero es mor. Viu en terrenys àrids i assolellats i a vegades acompanyat de l'ullastre i el margalló.[6] A la península Ibèrica, es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve.[3]

Gastronomia

Mel de garrofer

La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.

Segons Monlau (1890), els turcs feien sorbets barrejant la farina de garrofí amb regalèssia i els egipcis confitaven amb el garrofí el tamarinde i el mirabolà.[7]

Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.

Les llavors s'usen per a fabricar additius alimentaris com ara la goma de garrofí, que s'utilitza com a espessidor. L'estat espanyol n'és el primer productor mundial.

Actualment, hi ha botigues de dietètica que venen farina de garrofa i preparats alimentaris a base de garrofa, que cerquen de recuperar el consum d'aquest aliment tradicional menyspreat,[8] car la garrofa és naturalment dolça, no conté cafeïna ni els altres estimulants del cacau i és baixa en greixos i calories. És un bon succedani del cacau per a persones que pateixen afeccions renals i hepàtiques, reumatisme, gota i artritis. La farina de garrofa es pot fer servir per a la preparació de pastissos i bombons.[9]

Producció

Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs amb la següent distribució a nivell mundial:

  • Espanya: 40%
  • Itàlia: 15%
  • Portugal 10%
  • Xipre 7%
  • Marroc 5%
  • També a Turquia, Grècia, Austràlia (regions d'Adelaida i Perth), Nova Zelanda, Califòrnia i Sud-àfrica.

El País Valencià representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.[10]

Virtuts medicinals

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag,[11] que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.[3]

Usos

Actualment la garrofa s'utilitza com a aliment del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls).[12]

La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments (especialment les llavors).[2]

Les fulles i l'escorça s'utilitzen per adobar les pells.[13] És un bon combustible i dona un bon carbó.[14][15]

La fusta de garrofer és densa i resistent als corcs. S'usa en la construcció de mobles i botes.[16][17][18]

Curiositats

Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.[19]

Es diu que la garrofa la consumia sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.[20]

Referències

  1. «FloraCatalana.net». Arxivat de l'original el 2010-03-24. [Consulta: 1r maig 2016].
  2. 2,0 2,1 Panareda, Josep M.. Els arbres silvestres de Catalunya. Barcelona: Brau, 2019, p. 88. ISBN 9788415885856. 
  3. 3,0 3,1 3,2 Pius Font i Quer, Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (12a ed.), Ed. Labor, 1990
  4. DCVB/Garrofí
  5. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 1r maig 2016].
  6. Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 3a edició. Barcelona: Pòrtic Natura, 1994, p. 122-123. ISBN 84-7306-390-2. 
  7. José Monlau. Compendio de historia natural: escrito para uso de los maestros. Juan Bastinos e Hijo, 1868, p. 223–. 
  8. Coc de garrofa
  9. Pastís de garrofa
  10. Hermosilla Pla, Jorge. «La condemna de la garrofera valenciana». Metode.cat, febrer 2004. [Consulta: maig 2015].
  11. Eduardo Primo Yúfera. Química orgánica básica y aplicada: de la molécula a la industria. vol 2. Reverte, 1995, p. 908–. ISBN 978-84-291-7954-5. 
  12. Nuevo manual completo de veterinaria: que contiene el conocimiento general de los caballos, el modo de criarlos, de cuidarlos y de adiestrarlos, la descripcion de sus enfermedades y los mejores medios de curarlas.... José M Alonso, 1851, p. 189–. 
  13. Francisco Barceló y Combis. Flora de las islas Balearos: seguida de un diccionario de los nombres Baleares, castellanos y botánicos, de las plantas espontáneas y de las cultivados. Pedro Jos é Gelabert, 1881, p. 153–. 
  14. Jacinto Nogues. El asado Argentino / Argentinian BBQ: Consejos y secretos para hacer la mejor carne asada del mundo / Tips to Make the Best BBQ Meat in the World. Imaginador, 30 desembre 2004, p. 30–. ISBN 978-950-768-445-6. 
  15. Revista forestal. La Carrera, 1919, p. 126–. 
  16. Angel Díaz Celis. Guía para el cultivo y aprovechamiento de los algarrobos o trupillos: prosopis juliflora y prosopis pallida. Convenio Andrés Bello, 2003, p. 15–. ISBN 978-958-9206-87-4. 
  17. A. Lucas; J. Harris Ancient Egyptian Materials and Industries. Courier Corporation, 30 abril 2012, p. 443–. ISBN 978-0-486-14494-8. 
  18. Diccionario de Agricultura práctica y Economía Rural. Imp. de Luis Garcia, 1855, p. 352–. 
  19. Diccionari de gemmologia. Edicions Universitat Barcelona, 1999, p. 220–. ISBN 978-84-8338-106-9. 
  20. Propuesta Para Desarrollar El Plan Nacional de Promocion de Las Exportaciones Agropecuarias de Panama. IICA Biblioteca Venezuela, p. 26–. GGKEY:N45ZPQLWK2R. 

Enllaços externs