Vés al contingut

Garsa de mar eurasiàtica

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuGarsa de mar eurasiàtica
Haematopus ostralegus Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Pes46,7 g (pes al naixement)
518 g (pes adult) Modifica el valor a Wikidata
Envergadura0,82 m Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries3,2 Modifica el valor a Wikidata
Període d'incubació de l'ou25 dies Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Gairebé amenaçada
UICN22693613 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreCharadriiformes
FamíliaHaematopodidae
GènereHaematopus
EspècieHaematopus ostralegus Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Tipus taxonòmicHaematopus Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Distribució geogràfica de la garsa de mar (Groc: resident a l'estiu, blau: resident a l'hivern, i verd: poblacions sedentàries).
Segell de les illes Fèroe emès el 29 de setembre del 1977 amb la imatge d'una garsa de mar.
Niu de garsa de mar fotografiat en un herbassar prop d'Amsterdam.

La garsa de mar eurasiàtica (Haematopus ostralegus Linnaeus, 1758)[1] és una espècie d'ocell de l'ordre dels caradriformes. Conegut en català amb els noms de garsa de mar, cama-roig, cegall bord[2], emperador, garsa marina, morena ostrera i sampaostres.[3]

Morfologia

[modifica]
  • És un ocell amb el cap, la gola, el coll, les parts superiors i l'extrem de la cua negres i la resta del cos blanca.
  • Fa 40-45 cm.
  • Té un bec llarg, vermell ataronjat, que és un bon exemple d'adaptació, perquè l'utilitza per a desenganxar pagellides, crustacis i altre bestioles de les roques, així com per desenterrar-les, en el cas que es trobi en estuaris fangosos o en platges.

Subespècies

[modifica]

Segons la classificació de HBC Alive 1917, aquesta espècie està formada per 4 subespècies:

  • H. o. ostralegus Linnaeus, 1758, d'Islàndia, i des d'Escandinàvia fins Europa Meridional.
  • H. o. longipes Buturlin, 1910, des d'Ucraïna i Turquia fins Rússia central, Sibèria occidental, Kazakhstan i Xina occidental.
  • H. o. osculans Swinhoe, 1871. De la Península de Kamtxatka. Corea i Xina nord-oriental.
  • H. o. finschi Martens, 1897. De les costes de Nova Zelanda.

Altres autors consideren l'última una espècie de ple dret: Haematopus finschi.

Distribució geogràfica

[modifica]

Habita les costes de tots els continents, excepte els polars.

Reproducció

[modifica]

Als Països Catalans, només nidifica al Delta de l'Ebre, a l'Estany de Salses i a la costa valenciana, i de manera molt localitzada. També ho fa a la Camarga.

L'època de cria comprèn des de la darreria de febrer fins al mes d'agost. A les costes rocalloses, amb platges, fan una depressió al sòl i la folren amb pedretes, etc. La femella, a l'abril, hi pon 2-3 ous, que més que ous semblen pedres, gràcies al color perfectament mimètic que tenen. El covament, en el qual hi prenen part tots dos pares, s'allarga fins a 27 dies, al terme dels quals caldrà esperar 4 setmanes abans que els polls no volin. Les parelles nidifiquen en solitari, sense unir-se a altres colònies properes.[4]

Costums

[modifica]

Durant les migracions i a l'hivern, la presència de la garsa de mar es fa una mica més habitual. És gregària: se'n poden veure grans bandades al llarg del litoral.[5]

Referències

[modifica]
  1. «https://www.biodiversitylibrary.org/item/10277#page/171/mode/1up».
  2. «LÈXIC DE L'ARRÒS I S'ALBUFERA».
  3. Ortega i Gonzàlez, Enric; Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans IEC 2017 isbn 978-8499653624
  4. Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 105. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 8473063546
  5. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 46-47. ISBN 843150434X

Enllaços externs

[modifica]