Gastó Castelló i Bravo
 (2015)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 3 novembre 1903 Alacant |
| Mort | 16 maig 1986 (82 anys) Alacant |
 President de la Comissió de Fogueres de Sant Joan | |
| 1956 – 1960 | |
| Activitat | |
| Ocupació | pintor |
Gastó Castelló i Bravo (Alacant, 3 de novembre de 1903 - Alacant, 16 de maig de 1986) va ser un escultor, pintor i artista foguerer, considerat el pioner de l'estètica alacantina.
Deixeble de Gonçal Cabrera i Cantó, com a pintor obtingué la medalla d'argent a les exposicions alacantines del 1951 i 1954.[1] Realitzà una abundant obra mural i mosaics a diversos llocs d'Alacant, destacant-ne el de l'església de Nostra Senyora de Gràcia, el de la Caixa d'Estalvis d'Alacant o el de l'antiga Estació d'Autobusos.[1]
Pel que fa a la seua incursió en les Fogueres d'Alacant, Gastó Castelló començarà a gaudir de popularitat amb els seus cadafals amb una línia avantguardista des de principis de la dècada de 1930.[2] Tot i que estes obres es consideren generalment l'inici de l'estètica alacantina, cal notar que a Alcoi, Oriola, però també a València es realitzen per estes dates cadafals amb esta estètica.[2] Els cadafals de Gastó Castelló destacaren per ser els primers a oferir una monumentalitat coherent,[2] creada a partir de grans volums combinats amb harmonia,[2] jugant amb les geometries i combinant frontals divergents i amb jocs de simetries.[2]
Durant els anys 1979 a 1983 José Ramón Clemente[3]va realitzar una col·lecció d'audiovisuals filmats en super-8[4] per a l'antecessor de l'actual Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, com a protagonistes -a més del mateix Castelló- a Miquel Abad Miró, Manuel Baeza, Vicente i Daniel Bañuls, José Antonio Cía Martínez, M. González Santana, Polín Laporta, Sixto Marco Marco, Enrique Lledó, José Pérez Gil, F. Pérez Pizarro, R. Ruiz Morante i Emilio Varela.
En l'actualitat té un carrer dedicat al barri de la Mare de Déu del Remei d'Alacant.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Gastó Castelló i Bravo». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Vizcaíno Martínez, Juan Carlos «L'estil alacantí: entre el dubte i la vigència». Revista d'Estudis Fallers, pàg. 2-5. Arxivat de l'original el 2015-09-24 [Consulta: 4 agost 2015]. Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.
- ↑ El Mundo Clemente, el surrealista alicantino
- ↑ Audiovisuals de pintors alacantins. IAC Juan Gil-Albert