Germaine Rebours

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 21:05, 30 març 2021 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaGermaine Rebours

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Marie Germaine Rebours Modifica el valor a Wikidata
13 octubre 1885 Modifica el valor a Wikidata
Asnières-sur-Seine (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 maig 1976 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
Palma (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptora, esperantista Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeFrederic Pujulà i Vallès Modifica el valor a Wikidata
El general Sebert, L.L. Zamenhof, Klara Zamenhof, Frederic Pujulà i Vallès i Germaine Rebours al 5è Congrés Universal d'Esperanto, Barcelona, 1909.

Germaine Rebours de Pujulà (Lagny sur Marne, França) va ser una escriptora esperantista francesa, iniciadora del servei de padrines de guerra als soldats catalans durant la Primera Guerra Mundial. Era casat amb l'escriptor esperantista i catalanista Frederic Pujulà i Vallès.

Germaine Rebours va ser, igual que el seu marit, una persona molt activa al moviment esperantista.[1] Va ser la secretària del cinquè Congrés Universal d'Esperanto, celebrat el 1909 a Barcelona.[2] També escrivia a diverses publicacions de l'època. L'11 d'abril de 1915 va començar a escriure la columna «Notes Casolanes de una dona francesa» al diari El Poble Català.[3] Allà constatava la necessitat que a Catalunya es preocupés més pels catalans que lluitaven a les files de l'exèrcit francès a la Primera Guerra Mundial. Aquests escrits van tenir molta repercussió, sobretot als cercles de l'Unió Catalanista. A un dels articles preguntava «Dònes, mares de Catalunya; quí vol tenir un fillol a França?»[4] Un dels voluntaris era el mateix Frederic Pujulà, a qui l'esclat de la guerra havia agafat a França, on havia anat amb motiu del X Congrés Universal d'Esperanto. Aquest congrés, però, finalment no va tenir lloc a causa dels esdeveniments de la guerra.[5] Un dels articles més influents de Germaine Rebours va ser «La dona en la guerra», on proposava la creació d'un servei de padrines de guerra, –similar al que ja existia a França– les quals haurien d'ocupar el lloc d'aquella mare, germana o amiga que el soldat català no tenia al front.[6] A partir d'aquest article es va iniciar una campanya de dones que apadrinaven voluntaris catalans (i també d'altres) que lluitaven a la guerra. Algunes d'elles eren personalitats importants de la cultura catalana, com l'escriptora, pacifista i musicòloga Carme Karr.[7][8][9] La campanya, iniciada per les publicacions Iberia i Empordà Federal, i que va continuar La Nació, va aconseguir l'adhesió de 29 personalitats, tots membres de la redacció d'Iberia, com Prudenci Bertrana o Rovira i Virgili.[3] Germaine Rebours també va ser molt activa al Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, que havia creat el Dr. Joan Solé i Pla i que a més de les cartes, recollia queviures i altres productes per enviar al front.[3]

A més d'escriptora, Germaine Rebours va cultivar altres talents. Així, el 1926 va exposar a les Galeries Dalmau els seus primers treballs d'ornamentació casolana, catifes fetes a mà de punt anusat.[10] Consta, igualment, que el 1930 va participar en la Primera exposició sarrianenca Les Arts i els Artistes organitzada pel Centre Excursionista Els Blaus de Barcelona.[11]

També va ensenyar llengües a diverses institucions. Juntament amb el seu marit, va participar en el Congrés de l'Ensenyança celebrat a Barcelona.[3] El 1929 va ser professora d'idiomes a la primera Escuela Nacional de Ayas y Niñeras[12] creada per Acción Femenina amb l'objectiu que dides i mainaderes del país poguessin competir amb les nurses estrangeres que s'havien format en escoles especialitzades. La directora era Maria Montessori i les altres professores la psiquiatra Alsina Melis, la doctora Trinitat Sais, l'infermera Valeria Seligmann, la comtessa de Castellà, la mestra Francesca Canals, Edelmina Llaberia, l'escriptora Carme Karr, Magda Soler i la pianista i cantant Montserrat Campmany.[13]

Durant tota la seva vida va ser molt activa a la vida cultural catalana. L'escriptor Maurici Serrahima li va dedicar el conte Final d'Etapa, de 1949.[14] Va ser amiga d'Emília Cornet i Palau, esposa del pintor, dibuixant i crític d'art Feliu Elias.[15] Va ser la mare de Jordi Pujulà Rebours i de Germaine Pujulà Rebours, que va ser professora a l'Escola Isabel de Villena[16] i es va casar amb Miquel Ferrà, que havia estat el seu professor de català a la Universitat de Barcelona.[17]

Referències

  1. ↑ Poblet i Feijoo, Francesc. Els inicis del moviment esperantista a Catalunya (en català i esperanto). Barcelona: O Limaco Edizions, 2004, p. 120. ISBN ISBN 978-84-936728-1-2. 
  2. ↑ Poblet i Feijoo, Francesc i Hèctor Alòs i Font. Història de l'esperanto als Països Catalans (en català i esperanto). Barcelona: Associació Catalana d'Esperanto, 2010. ISBN ISBN 978-84-936728-6-7. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Marchese, Maria. Università degli Studi di Napoli Federico II. “Visca França, Visca Catalunya!” La Catalogna durante la Prima Guerra mondiale: una prospettiva di genere (en italià), 2010 [Consulta: 14 novembre 2014]. 
  4. ↑ Rebours de Pujulà, Germaine «Notes casolanes de una dona francesa / El fillol». El Poble Català, 28 i 29 agost de1915, pàg. 1.
  5. ↑ Martínez Fiol, David. Els "voluntaris catalans" a la Gran Guerra (1914-1918). L'Abadia de Montserrat, 1991. 
  6. ↑ Rebours de Pujulà, Germaine. La dona en la guerra, 31-X-1915. 
  7. ↑ Vila, Montserrat «Una artista per recordar: Carme Karr (1865-1943)». Wagneriana Catalana, 34, Maig 2011.
  8. ↑ Marchese, Maria «Carme Karr: femminismo e pacifismo». Cercles: revista d'història cultural, 12, 2009.
  9. ↑ Marchese, Maria «Il pacifista e la catalana: la Grande Guerra nel carteggio tra Carme Karr e Romain Rolland». Genesis. XI/1-2. Culture della sessualità, 2012.
  10. ↑ Repertori d'exposicions individuals d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica LI, 1999, p. 285, cat. 2253. ISBN 84-5273-444-1. 
  11. ↑ Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica LIX, 2002, p. 186, cat. 570. ISBN 84-5273-661-4. 
  12. ↑ «Una nueva escuela profesional para la mujer». La Vanguardia, 26-01-1929.
  13. ↑ «Una nueva escuela professional para la mujer». La Vanguardia, dissabte, 26 gener 1929, pàg. 13.
  14. ↑ Giró i París, Jordi. Els homes són i les coses passen: Maurici Serrahima i Bofill (1902-1979), un filòsof-literat del segle xx. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 352. ISBN 978-8484156406. 
  15. ↑ Elias Cornet, Elvira. Una senyora de Barcelona. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2012, p. 120 (Biblioteca Serra d'Or)). ISBN 978-8498834963. 
  16. ↑ Ferran i Permanyer, Mariona. L'Escola Isabel de Villena i la seva gent (1939-1989): mig segle d'acció escolar catalana. Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 1997. 
  17. ↑ Lladó i Rotger, Francesc. El pont de la mar blava: vida i obra de Miquel Ferrà. Barcelona: Universitat Illes Balears, 2009, p. 280. ISBN 9788498831634. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Germaine_Rebours&oldid=26824977»