Giacomo Gentilomo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaGiacomo Gentilomo
Biografia
Naixement5 abril 1909 Modifica el valor a Wikidata
Trieste (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort16 abril 2001 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, muntador, pintor Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0313124 Allocine: 16347 Allmovie: p91278 TMDB.org: 223398 Modifica el valor a Wikidata

Giacomo Gentilomo (Trieste, 5 d'abril de 1909 – Roma, 16 d'abril de 2001) va ser un director de cinema i guionista italià.[1]

Biografia[modifica]

Des del batxillerat li apassiona el dibuix, la pintura i el teatre. Un cop finalitzats els seus estudis va dissenyar escenografia i esbossos per al teatre, tant és així que el director rus Pietro Sharoff, a Trieste per muntar un espectacle, va apreciar la seva obra per escenografia i el convida a anar a la seva escola de teatre a Düsseldorf.

El 1931 es va traslladar a Roma i va presentar els seus dibuixos a Società Italiana Cines per ser contractat com a escenògraf. S'agraeixen els esbossos futuristes, però li proposen que comenci a treballar com a secretari d'edició; llavors esdevindrà muntatgista, guionista, ajudant de direcció. Va escriure guions per a Amo te sola (1935) de Mario Mattoli i Belle o brutte si sposan tutte...(1939) de Carlo Ludovico Bragaglia. El 1937 dirigeix el documental Sinfonie di Roma, utilitzant pel·lícula Technicolor per primera vegada a Itàlia. A Alemanya va dirigir les seqüències de batalla de Condottieri (1937) de Luis Trenker.[2]

Però el seu veritable debut com a director va arribar amb Il carnevale di Venezia (1939) en col·laboració amb Giuseppe Adami. En les seves primeres pel·lícules es va orientar cap al gènere de la comèdia: La granduchessa si diverte (1940), Brivido (1941) i Cortocircuito (1943), dos rars exemples italians de pel·lícules giallo-rosa. Amb Ecco la radio! (1940) va crear un experiment singular de promoció del mitjà radiofònic, a mig camí entre el documental i la ficció. La seva primera pel·lícula dramàtica va ser Mater dolorosa (1943), basada en la novel·la de G. Rovetta.[2]

Després de la guerra va fer nombroses pel·lícules, com ara Amanti in fuga (presentada al 1r Festival Internacional de Cinema de Canes) i I fratelli Karamazoff (premiat el 1948 amb dos Nastri d'argento), i d'altres que abasten els gèneres de la comèdia sentimental de color giallo-rosa, el melodrama strappalacrime i les pel·lícules d'aventures. La primera edició del Festival Internacional de Cinema de Locarno es va inaugurar el 23 d'agost de 1946 amb la projecció de O sole mio.[3]

El 1965 va deixar el cinema i es va retirar al seu propi estudi de pintura, dedicant-se a una vasta producció de quadres dels gèneres [[Surrealisme] i Metafísica.

Filmografia[modifica]

Director de cinema[modifica]

Guionista[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Fallece el cineasta italiano Giacomo Gentilomo, El Mundo, 14 d'abril de 2001
  2. ↑ 2,0 2,1 «GENTILOMO, Giacomo in "Enciclopedia del Cinema"».
  3. ↑ Roberto Poppi. I registi: dal 1930 ai giorni nostri. Gremese Editore, 2002. ISBN 8884401712. 

Bibliografia[modifica]

  • Luciano De Giusti. Giacomo Gentilomo, cineasta popolare. Kaplan, 2008. ISBN 9788889908303. 
  • Dizionario dei registi, di Pino Farinotti. SugarCo 1993.
  • Dizionario Bolaffi del Cinema Italiano, i Registi, Torino 1979
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Giacomo_Gentilomo&oldid=33431146»