Vés al contingut

Hellas Planitia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'accident geogràfic extraterrestreHellas Planitia

Modifica el valor a Wikidata
Dades generals
Tipusplanitia Modifica el valor a Wikidata
Cos astronòmicMart Modifica el valor a Wikidata
EpònimGrècia Modifica el valor a Wikidata
Dades geogràfiques
Coordenades42° 26′ S, 70° 30′ E / 42.43°S,70.5°E / -42.43; 70.5 Modifica el valor a Wikidata
QuadrangleQuadrangle Hellas i Quadrangle Noachis Modifica el valor a Wikidata
Localització
Identificadors
Gazetteer of Planetary Nomenclature2432 Modifica el valor a Wikidata

Hellas Planitia, també coneguda com la Conca d'Impacte d'Hellas, és una enorme i aproximadament circular conca d'impacte ubicada a l'hemisferi sud del planeta Mart. El fons de la conca és a uns 7.125 m de fondària, 3.000 metres més profund que la Conca del pol sud-Aitken a la Lluna, i s'estén uns 2.300 km d'est a oest. Conté el punt més baix de Mart, és una font coneguda de tempestes de pols globals, i podria haver contingut llacs i glaceres. És a les coordenades 42° 42′ S, 70° 00′ E / 42.7°S,70°E / -42.7; 70[1]

Descripció

[modifica]
Mapa topogràfic ubicant Hellas Planitia al sud
Imatge mostrant l'anell de pedres esmicolades

Amb un diàmetre d'uns 2.300 km,[2] és l'estructura d'impacte del planeta Mart. Es creu que es va formar durant el període de bombardeig del sistema sola ocorregut entre 4,1 i 3,8 mil milions d'anys enrere quan un gran asteroide colpejà la seva superfície.[3]

La diferència d'altitud entre la vora del cràter i el seu fons és de 9 km. La fondària del cràter és de 7.152 metres. La pressió atmosfèrica al fons és de 1.155 Pa (11.55 mbar, 0.17 psi, o 0.01 atm). Aquesta pressió està per sobre del punt triple de l'aigua hi seria un dels pocs llocs on el clima de Mart hi permetria mantenir l'aigua líquida si la temperatura estès per sobre dels 0 °C.[4]

Alguns canals de sortida s'estenen fins a Hellas des del complex volcànic d'Hadriacus Mons, al nord-est; les imatges de la Mars Orbiter Camera mostren que dos d'aquests contenen barrancs: Dao Vallis i Reull Vallis. Aquests barrancs també es troben a una altitud prou baixa com perquè l'aigua líquida hi pugui aparèixer transitòriament al voltant del migdia marcià, si la temperatura puja per sobre dels 0 graus Celsius.

Hellas Planitia és l'antípoda d'Alba Patera.[5][6][7] Aquesta, juntament amb la Isidis Planitia, una mica més petita, es troba aproximadament a les antípodes de la protuberància de Tharsis, amb els seus enormes volcans en escut, mentre que Argyre Planitia és aproximadament a les antípodes d'Elysium, l'altra gran regió elevada de volcans en escut de Mart. No se sap si els volcans en escut van ser causats pels impactes antipodals, com el que va produir Hellas, o si es tracta d'una simple coincidència.

Descobriment

[modifica]

Per la seva gran mida i el seu alt i contrastat acoloriment, Hellas Planitia va ser una de les primeres característiques de Mart descobertes mitjançant telescopis des de la Terra, Abans que Giovanni Schiaparelli li donés el nom de Hellas (que en grec significa 'Grècia'), va ser conegut com a 'Lockyer Land', nom que li va donar Richard Anthony Proctor el 1867en honor de Sir Joseph Norman Lockyer.,.[8]

Possibles glaceres

[modifica]
Glacera en forma de llengua a Hellas Planitia.

Les imatges de radar del Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) SHARAD suggereixen que hi ha glaceres en tres cràters de la regió est de Hellas Planitia on actualment el gel es troba sota capes de pols i roques.[9] Aquest gel enterrat es calcula que fa entre 250 i 450 m de gruix al qual protegeixen de la sublimació les capes de pols i roques.

Vista de prop de la glacera.

També les formes de moltes de les estructures característiques de Hellas Planitia i d'altres parts de Mart suggereixen que són degudes a glaceres.

Bibliografia

[modifica]
  • E. M. Antoniadi, The Hourglass Sea on Mars, Knowledge, July 1, 1897, pp. 169–172.

Referències

[modifica]
  1. ↑ "Hellas Planitia". Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology Research Program. (anglès)
  2. ↑ Schultz, Richard A.; Frey, Herbert V. «A new survey of multi-ring impact basins on Mars». Journal of Geophysical Research, 95, 1990, pàg. 14175–14189. Arxivat de l'original el 2012-03-30. Bibcode: 1990JGR....9514175S. DOI: 10.1029/JB095iB09p14175 [Consulta: 7 agost 2012]. Arxivat 2012-03-30 a Wayback Machine.
  3. ↑ Acuña, M. H. [et al]. «Global Distribution of Crustal Magnetization Discovered by the Mars Global Surveyor MAG/ER Experiment». Science, 284, 5415, 1999, pàg. 790–793. Bibcode: 1999Sci...284..790A. DOI: 10.1126/science.284.5415.790. PMID: 10221908.
  4. ↑ Making a Splash on Mars Arxivat 2009-08-27 a Wayback Machine., NASA, 29 June 2000
  5. ↑ Peterson, J. E. «Antipodal Effects of Major Basin-Forming Impacts on Mars». Lunar and Planetary Science, IX, 3-1978, pàg. 885-886 [Consulta: 4 juliol 2012].
  6. ↑ Williams, D. A.; Greeley, R. «The Formation of Antipodal-Impact Terrains on Mars». Lunar and Planetary Science, XXII, 1991, pàg. 1505-1506 [Consulta: 4 juliol 2012].
  7. ↑ Williams, D. A.; Greeley, R. «Assessment of Antipodal-Impact Terrains on Mars». Icarus, 110, 2, 8-1994, pàg. 196–202. Bibcode: 1994Icar..110..196W. DOI: 10.1006/icar.1994.1116 [Consulta: 4 juliol 2012].
  8. ↑ William Sheehan. «The Planet Mars: A History of Observation and Discovery». Arxivat de l'original el 2017-07-01. [Consulta: 20 agost 2007].
  9. ↑ NASA. «PIA11433: Three Craters». [Consulta: 24 novembre 2008].

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Hellas_Planitia&oldid=36690041»