Ibn Hud

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ibn Hud -en àrab ابن هود, Ibn Hūd - que va prendre el làqab d'al-Mutawàkkil ala-L·lah (en àrab المتوكل على الله, al-Mutawakkil alà-Llāh, literalment "Qui confia en Déu", de nom complet Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Yússuf ibn Hud al-Judhamí - en àrab أبو عبد اللة محمد بن يوسف بن هود الجذامي, Abū ʿAbd Allāh Muḥammad ibn Yūsuf ibn Hūd al-Juḏāmī - fou emir de Múrsiya (1228-1238).

Ibn Hud apareix per primera vegada conquerint en 1218 el castell de Peñas de San Pedro, comandant una partida militar, i aquest soldat de frontera va ampliant el control del territori,[1] fins que les lluites internes dels almohades i el trasllat de les tropes al Magrib creen un buit de poder en al-Àndalus.

Així, en 1227, una sequera prolongada porta una carestia de queviures que augmenta el descontentament de la població i provoca diversos avalots contra els almohades. En aquesta situació apareix Ibn Hud, pretès descendent dels Banu Hud, que es col·loca sota el poder abbàssida i en 1228 ocupa Múrcia.

En 1230 el territori controlat per Ibn Hud incloïa la quasi totalitat d'Al-Àndalus: Múrcia, Sevilla, Còrdova, Almeria, Màlaga, Granada, Jaén, Xàtiva, Alzira, Dénia. Només València i Niebla no van reconèixer la seva autoritat.[2] En 1234 el soldà d’Arjona, Muhammad ibn Nasr, que en 1238 inicia des de Granada la dinastia nassarita, i controlava aleshores la zona de Jaén, Guadix i Baza, se sotmet a la seva autoritat.

El 29 de juny de 1236 Ibn Hud perd la ciutat de Còrdova a mans de Ferran III de Castella, ajudat aquest per Muhammad ibn Nasr, i la població andalusina el fa responsable, i es mostra descontenta per els enormes tributs que havien de pagar el rei castellà.[3]

A les darreries de 1236, el governador de Xàtiva, Abu-l-Hussayn al-Khazrají, amenaçada la ciutat per l'avanç de Jaume I, demana ajuda a Ibn Hud, i al governador que té a Múrcia, Abu-Bakr Aziz ibn Khattab, però aquests no li donen una solució, sols promeses.

Des de setembre de 1236 a desembre de 1237 Ibn Hud realitza petites expedicions militars sense transcendència i mana fer inspeccions de les terres d’Almeria i de la zona oriental de Granada per reduir la inseguretat provocada pel descontent social i pel desgovern d'algunes ciutats.

Durant l'any 1237 Zayyan ibn Mardanix, governador de València, i davant els atacs de Jaume I, reconeix l'autoritat d'Ibn Hud, amb l'esperança d'aconseguir ajuda militar, però l'emir sols pot subsistir, amb un desencant generalitzat i una greu situació econòmica i social.

Acabant l'any 1237 el poder d'Ibn Hud es troba sota mínims, amb una desconfiança en els seus governadors, una moral baixa de la població i de l'exèrcit, i un ambient de desafecció. Amb aquesta caòtica situació, Ibn Hud és assassinat la nit del 13 de gener de 1238 pel governador d'Almeria, Ibn al-Ramini, fins aleshores, un dels seus més fidels seguidors.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ibn Hud. De oscuros orígenes al liderazgo musulmán, dins Región de Murcia digital. Historia medieval de la Región. [Consulta: 13 de maig 2009]
  2. Cagigas, Isidro de las. Los mudéjares. Madrid: Instituto de Estudios Africanos, 1948-49, pp. 347-369
  3. Arié, Rachel. España musulmana (Siglos VIII-XV) . Barcelona: Labor, 1982, pp. 35-36. ISBN 84-335-9434-6.
  4. Molina López, Emilio. El levante y Almería en el marco de la política interior del emir murciano Ibn Hud al-Mutawakkil (1236-1238). Awraq. Estudios sobre el Mundo Árabe e Islámico Contemporáneo, 2 (Madrid: Instituto de Cooperación con el Mundo Árabe, 1979), pp. 55-63.