Idriss Déby
 (2014)  | |
| Nom original | (ar) إدريس ديبي إتنو |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 18 juny 1952 Fada (Txad) |
| Mort | 20 abril 2021 (68 anys) Regió de Tibesti (Txad) |
| Causa de mort | Mort en combat (Ferida d'arma de foc ) |
| Sepultura | Amdjarass |
| President de la Unió Africana | |
| 30 gener 2016 – 30 gener 2017 ← Robert Mugabe – Alpha Condé → | |
| 7è President del Txad | |
| 2 desembre 1990 – 20 abril 2021 ← Hisséne Habré – Mahamat Déby Itno → | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Formació | Institut Aeronàutic i Escola de Vol Amaury de la Grange |
| Activitat | |
| Ocupació | polític, militar |
| Partit | Moviment de Salvació Patriòtica |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Exèrcit de Terra del Txad |
| Rang militar | mariscal de camp (2020–) |
| Conflicte | Batalla de N'Djamena de 2008, conflicte Txad-Sudan (2005-2010) i ofensiva al nord del Txad de 2021 |
| Família | |
| Cònjuge | Hinda Deby Itno |
| Fills | Brahim Déby, Mahamat Déby Itno |
Premis | |
Signatura  | |
  | |
Idriss Déby (Fada, 18 de juny de 1952 - Regió de Tibesti, 20 d'abril de 2021) fou un polític i militar txadià que va ser president del Txad des de 1990 fins a la seva mort per forces militants quan comandava les tropes en el front en 2021.[1] També va ser cap del governant Moviment Patriòtic de Salvació. Déby pertanyia al clan Bidayat de l'ètnia zaghawa. Va arribar al poder liderant una rebel·lió contra el president Hissène Habré al desembre de 1990 i va sobreviure a diverses rebel·lions i intents de cop d'Estat contra el seu propi govern. Déby va guanyar les eleccions el 1996 i 2001, i després de l'eliminació dels límits dels mandats va tornar a guanyar en 2006, 2011, 2016 i 2021. Va afegir «Itno» al seu cognom al gener de 2006. Es va graduar en el Centre Revolucionari Mundial de Moammar al-Gaddafi.[2] Diversos mitjans de comunicació internacionals van descriure el govern de diverses dècades de Déby com a autoritari.[3][4][5] Va ser assassinat a l'abril de 2021 mentre comandava les forces que lluitaven en el front contra els rebels del Front per l’Alternança i la Concòrdia del Txad (FACT).[1]
Biografia[modifica]
 |
Aquest article o aquest apartat conté informació obsoleta o li falta informació recent. |
Va iniciar la seva carrera militar a l'Escola d'Oficials de N'Djamena, continuant a França, on es va graduar el 1976 com a pilot de combat.[6]
Déby va començar com general en la Guerra Civil del Txad.[6] El 1990, les tropes de Déby es van enfrontar amb les tropes de l'expresident Hissène Habré, fins que el 2 de desembre van ocupar la capital del país, es van apoderar del govern i Déby fou nomenat president. Després de tres mesos d'exercir un govern provisional, el 28 de febrer de 1991 va ser aprovada una constitució multipartidària.
A partir de 1993, Déby convoca a una conferència nacional als partits polítics, diferents organitzacions i grups rebels per iniciar un camí civil i recompondre la democràcia al país, creant l'Alt Consell de Transició, que estaria dirigit per ell, i l'objectiu del qual era dirigir el país fins a la celebració de les eleccions democràtiques. El 1996 Déby va ser elegit president en unes eleccions democràtiques amb majoria de vots, i reelegit en el 2001.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Idriss Déby |
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «El president del Txad mor en un combat contra forces rebels». VilaWeb. [Consulta: 2 abril 2021].
- ↑ Douglas Farah. «Harvard for Tyrants». The Foreign Policy, 04-03-2011. Arxivat de l'original el 5 novembre 2014.
- ↑ «Chad's authoritarian Deby unwilling to quit» (en anglès britànic), 08-04-2016. Arxivat de l'original el 8 novembre 2020.
- ↑ Haynes, Suyin. «This African Country Has Had a Yearlong Ban on Social Media. Here's What's Behind the Blackout», 28-03-2019. Arxivat de l'original el 8 agost 2020.
- ↑ Werman, Marco. «ExxonMobil and Chad's Authoritarian Regime: An 'Unholy Bargain'» (en anglès). Public Radio International, 05-06-2012. Arxivat de l'original el 22 octubre 2020.
- ↑ 6,0 6,1 Dictionary of African Biography. OUP USA, 2 febrer 2012, p. 172–173. ISBN 9780195382075.