Ilghazi II

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaIlghazi II
  Emir 

Modifica les dades a Wikidata

Kutb al-Din Ilghazi II fou emir ortúquida de Mardin i Mayyafarikin (1176-1184), fill de Nadjm al-Din Alpi I. La seva mare era una princesa germana de l'emir turc d'Akhlat Sukman II, que va exercir sobre Ilghazi una notable influència. Segons Miquel el Sirià la successió va esdevenir el 20 de juliol de 1776 a Mardin, Mayyafarikin i Ras al-Ayn (el domini sobre Dunaysir fou posterior). Va portar el títol de malik (rei) i amir (emir) o rei dels amirs (Malik al-Umara) i com els altres ortúquides portava el nominal títol de xa del Diyar Bakr (Shah Diyar Bakr) tot i que mai va regnar a la capital d'aquest territori Amida.

Va combatre contra dos oncles (no se sap si paterns o materns, ja que dos historiadors ho assenyalen cadascun d'una manera) senyors d'Hanu (moderna Hene al nord d'Amida o Diyarbekir) i de Dara, que van haver de reconèixer la seva sobirania (ja havien estat vassalls en temps del seu pare). Poc després de rebre l'homenatge dels dos homes va caure malalt però es va recuperar.

Va derrotar a grups àrabs esdevinguts turbulents als que va matar molts homes i camells (12000 diuen les cròniques, sens dubte una exageració). Després va avançar cap a Bira (moderna Birecik).

Sukman II d'Akhlat va organitzar una coalició (primavera de 1183) amb Izz al-Din Masud I de Mossul (que era cosí d'Ilghazi) per aturar la invasió de Mesopotàmia per Saladí. Però les forces colligades no van fer res i a la mort de Sukman II, l'exèrcit d'Ilghazi apareix al costat de Saladí al que havia acompanyat a Síria (maig/juny de 1184).

Ilghazi va morir poc després, el 9 de setembre de 1184. Va deixar dos fills: Husam al-Din Yuluk Arslan i al-Malik al-Mansur Nasir al-Din Artuk Arslan, que van succeir (un després l'altra) al seu pare (1184-1201 i 1201-1239)

Referències[modifica]

  • Süssheim, K., “Īlg̲h̲āzī”, a: Encyclopaedia of Islam, segona edició, Editada per: P. Bearman, Th. Bianquis, C.E. Bosworth, E. van Donzel, W.P. Heinrichs. Consultat en línia l'11 de juny del 2016