Vés al contingut

Indoxina francesa

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaIndoxina francesa
Bandera
Bandera
Imatge
Tipusestat federal, estat històric i colònia Modifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a Wikidata Map
 21° 02′ N, 105° 51′ E / 21.03°N,105.85°E / 21.03; 105.85
Territori reivindicat perImperi colonial francès Modifica el valor a Wikidata
CapitalSài Gòn (1887–1902)
Hanoi (1902–1945)
Sài Gòn (1945–1954) Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població21.599.582 Modifica el valor a Wikidata (28,8 hab./km²)
Geografia
Part de
Superfície750.000 km² Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació1887 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1954 Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governestat federal Modifica el valor a Wikidata
MonedaPiastra de la Indoxina francesa Modifica el valor a Wikidata
Mapa de la Indoxina Francesa: localitzacions de Tonquín, Annam, Cotxinxina, Laos, Cambodja i (al nord-est) Kouang-Tchéou-Wan.

La Indoxina francesa (en francès: L'Indochine française o Union Indochinoise; en vietnamita: Liên bang Đông Dương) fou una colònia de l'imperi colonial francès situat a Indoxina.

Comprenia Cambodja, Laos (des del 1899), el territori xinès de Guangzhouwan (des del 1898 fins al 1945) i les regions vietnamites de Tonquín al nord, Annam al centre i Cotxinxina al sud. Les seves capitals van ser Hanoi (1902-1945) i Saigon (1887-1902, i de nou del 1945 al 1954).

Els francesos es van annexionar Cotxinxina i van establir un protectorat a Cambodja el 1862 i el 1863 respectivament. Després que els francesos van prendre el nord del Vietnam a través de la campanya de Tonquín, els diversos protectorats es van consolidar en una unió el 1887. Dues entitats més es van incorporar a la unió: el protectorat de Laos i el territori xinès de Guangzhouwan. Els francesos van explotar els recursos de la regió durant el seu govern, però també van contribuir a la millora del sistema sanitari i educatiu de la regió. No obstant això, es van mantenir profundes divisions entre els indígenes i els colons, cosa que va provocar rebel·lions esporàdiques per part dels primers. Després de la caiguda de França durant la Segona Guerra Mundial, la colònia va ser administrada pel govern de Vichy i va estar sota ocupació japonesa fins al març de 1945, quan els japonesos van derrocar el règim colonial. Després de la rendició japonesa, el Việt Minh, una organització comunista dirigida per Ho Chi Minh, va declarar la independència vietnamita, però França va recuperar el control d'Indoxina francesa. A finals del 1946 va esclatar una guerra d'independència total, coneguda com la Primera Guerra d'Indoxina, entre les forces franceses i el Viet Minh.

Per contrarestar el Viet Minh, l'Estat del Vietnam, dirigit per l'exemperador Bao-Dai, va ser proclamat el 1949. Els esforços francesos per reunificar Vietnam van fracassar. El 22 d'octubre i el 9 de novembre de 1953, el Regne de Laos i el Regne de Cambodja van proclamar les seves respectives independències. Després de l'Acord de Ginebra de 1954, els francesos es van retirar del Vietnam, que s'havia dividit en els dos països (fins al 1976), i la Indoxina francesa va deixar d'existir.[1]

Territoris

[modifica el codi]

Aquesta colònia estava formada per quatre protectorats:

Història

[modifica el codi]

Antecedents

[modifica el codi]

Primeres trobades franceses

[modifica el codi]

Els contactes francovietnamites es poden rastrejar fins al 1658, quan els missioners jesuïtes Joseph Francis Tissanier i Pierre Jacques Albier van arribar al Vietnam.[2] Per aquella època, el Vietnam tot just havia començat el seu Nam tiến (cap al sud), l'ocupació del delta del Mekong, un territori que formava part de l'Imperi Khmer i, en menor mesura, del regne de Champa, que havien derrotat el 1471.[3]<

La participació europea al Vietnam es va limitar al comerç durant el segle XVIII, ja que la tasca notablement reeixida dels missioners va continuar. El 1787, Pierre Pigneau de Behaine, un sacerdot catòlic francès, va sol·licitar al govern francès i va organitzar voluntaris militars francesos per ajudar Nguyễn Ánh a recuperar les terres que la seva família havia perdut davant dels Tây Sơn. Pigneau va morir al Vietnam, però les seves tropes van continuar lluitant fins al 1802 en l'ajuda francesa a Nguyễn Ánh.

Segle XIX

[modifica el codi]

Conquesta francesa de la Cotxinxina

[modifica el codi]

L' imperi colonial francès va estar molt involucrat al Vietnam al segle XIX; sovint es va dur a terme una intervenció francesa per protegir la tasca de la Societat de Missions Estrangeres de París al país. Per la seva banda, la dinastia Nguyễn veia cada cop més els missioners catòlics com una amenaça política; les cortesanes, per exemple, una facció influent en el sistema dinàstic, temien pel seu estatus en una societat influenciada per la insistència en la monogàmia.[4]

Un breu període d'unificació sota la dinastia Nguyễn va acabar el 1858 amb la intervenció militar francesa. Amb el pretext de protestar contra la persecució i expulsió dels missioners catòlics, i després del fracàs de Charles de Montigny a l'hora d'aconseguir concessions, Napoleó III va ordenar a l'almirall Charles Rigault de Genouilly que ataqués Tourane (actualment Da Nang ).[5]

Catorze canons francesos, 3.300 homes, inclosos 300 soldats filipins proporcionats pels espanyols[6] van atacar el port, causant danys importants i ocupant la ciutat. Després de lluitar contra els vietnamites durant tres mesos i de no poder avançar més per terra, de Genouilly va sol·licitar i obtenir l'aprovació d'un atac alternatiu contra Saigon.[5][7]

Navegant cap al sud del Vietnam, de Genouilly va capturar la ciutat de Saigon, mal defensada, el 17 de febrer de 1859. Un cop més, però, de Genouilly i les seves forces no van poder apoderar-se de territori fora del perímetre defensiu de la ciutat. De Genouilly va ser criticat per les seves accions i va ser substituït per l'almirall Page el novembre de 1859 amb instruccions per obtenir un tractat que protegís la fe catòlica al Vietnam, tot abstenint-se de fer guanys territorials.[5][7]

Les negociacions de pau van resultar infructuoses i els combats a Saigon van continuar. Finalment, el 1861, els francesos van fer servir forces addicionals per a la campanya de Saigon, van avançar fora de la ciutat i van començar a capturar ciutats del delta del Mekong. El 5 de juny de 1862, els vietnamites van admetre i signar el Tractat de Saigon pel qual acordaven legalitzar la lliure pràctica de la religió catòlica; obrir el comerç al delta del Mekong i en tres ports a la desembocadura del riu Roig al nord del Vietnam; cedir les províncies de Biên Hòa, Gia Định i Định Tường juntament amb les illes de Poulo Condore a França; i pagar reparacions equivalents a un milió de dòlars.[8][9][10]

Establiment i administració primerenca

[modifica el codi]
Tropes de l'exèrcit siamès al territori disputat de Laos el 1893

El 1863, el rei cambodjà Norodom havia sol·licitat l'establiment d'un protectorat francès sobre el seu país. El 1867, Siam (l'actual Tailàndia) va renunciar a la sobirania sobre Cambodja i va reconèixer oficialment el protectorat francès de 1863 a Cambodja, a canvi del control de les províncies de Battambang i Siem Reap, que oficialment van passar a formar part de Tailàndia. (Aquestes províncies serien cedides a Cambodja mitjançant un tractat fronterer entre França i Siam el 1906).

El 1864, les tres províncies esmentades anteriorment cedides a França es van constituir formalment com la colònia francesa de Cotxinxina. Després, el 1867, l'almirall francès Pierre de la Grandière va obligar els vietnamites a lliurar tres províncies addicionals, Châu Đốc, Hà Tiên i Vĩnh Long . Amb aquestes tres addicions, tot el sud del Vietnam i el delta del Mekong van caure sota control francès.[9]

França va assumir la sobirania sobre Annam i Tonquín després de la Guerra Sinofrancesa, que va durar entre 1884 i 1885. La Indoxina francesa fou formada l'octubre de 1887 per la unió d'Annam, Tonquín, la Cotxinxina i el Regne de Cambodja. Posteriorment l'any 1893 s'hi va incorporar Laos.

Els francesos van deixar formalment en el poder als sobirans locals, que eren els emperadors del Vietnam, els reis de Cambodja i els reis de Luang Prabang, sent els governadors locals uns simples testaferros.

Les dones japoneses anomenades Karayuki-san van emigrar o van ser traficades a ciutats com Hanoi, Haiphong i Saigon, a la Indoxina francesa colonial, a finals del segle XIX per treballar com a prostitutes i proporcionar serveis sexuals als soldats francesos que ocupaven el Vietnam. Com que els francesos consideraven les dones japoneses netes, eren molt populars.[11][12] Fotògrafs francesos van posar imatges de les prostitutes japoneses al Vietnam en postals franceses.[13][14][15][16] El govern japonès va intentar ocultar l'existència d'aquestes prostitutes japoneses que anaven a l'estranger i no les va esmentar als llibres d'història.[17][18]

El Palau Presidencial, a Hanoi, construït entre 1900 i 1906 per allotjar el governador general d'Indoxina

A partir de la dècada de 1880 hi va haver un augment d'una administració francesa explícitament anticatòlica a la Indoxina francesa.[19] L'administració intentaria reduir la influència dels missioners catòlics a la societat indoxina francesa, a diferència de les dècades anteriors, on els missioners van tenir un paper important tant en l'administració com en la societat de la Cotxinxina francesa.[19]

A partir de l'1 de gener de 1898, els francesos van assumir directament el dret de recaptar tots els impostos al protectorat d'Annam i d'assignar sous a l'emperador de la dinastia Nguyễn i els seus mandarins.[20] En un avís datat el 24 d'agost de 1898, el Resident-Superior d'Annam va escriure: A partir d'ara, al Regne d'Annam ja no hi ha dos governs, sinó només un (és a dir, que el govern francès va assumir completament l'administració).[20]

Primeres rebel·lions vietnamites
[modifica el codi]

Mentre els francesos intentaven establir el control sobre Cambodja, va començar a prendre forma una insurrecció vietnamita a gran escala, el moviment Cần Vương, amb l'objectiu d'expulsar els francesos i instal·lar el nen emperador Hàm Nghi com a líder d'un Vietnam independent.[21] Entre 1885 i 1889, els insurgents, liderats per Phan Đình Phùng, Phan Chu Trinh, Phan Bội Châu, Trần Quý Cáp i Huỳnh Thúc Kháng, van tenir com a objectiu els cristians vietnamites, ja que hi havia molt pocs soldats francesos a superar, cosa que va provocar una massacre d'uns 40.000 cristians.[22] La rebel·lió va ser finalment reprimida per una intervenció militar francesa, a més de la manca d'unitat en el moviment.[23][24][25]

Els sentiments nacionalistes es van intensificar al Vietnam, especialment durant i després de la Primera Guerra Mundial, però tots els aixecaments i esforços provisionals no van aconseguir obtenir concessions suficients dels francesos.

Crisi francosiamesa (1893)
[modifica el codi]

El conflicte territorial a la península indoxina per l'expansió de la Indoxina francesa va conduir a la crisi francosiamesa de 1893. El 1893, les autoritats franceses a Indoxina van utilitzar les disputes frontereres, seguides de l'incident naval de Paknam, per provocar una crisi. Les canoneres franceses van aparèixer a Bangkok i van exigir la cessió dels territoris laosians a l'est del riu Mekong.

El rei Chulalongkorn va apel·lar als britànics, però el ministre britànic va dir al rei que arribés a un acord amb les condicions que pogués aconseguir, i no va tenir més remei que obeir. L'únic gest de Gran Bretanya va ser un acord amb França que garantia la integritat de la resta de Siam. A canvi, Siam havia de renunciar als britànics a la seva reivindicació de la regió Shan de parla tailandesa del nord-est de Birmània, i cedir Laos a França.

Segle XX

[modifica el codi]

Més incursions a Siam (1904–1907)

[modifica el codi]
La pintura a l'oli Les Mandarins et les Autorites Françaises Attendant L'Arrivee de l'Empereur Thanh Thai, 1903.

Els francesos van continuar pressionant Siam, i el 1902 van fabricar una altra crisi. Aquesta vegada Siam va haver de cedir el control francès del territori a la riba oest del Mekong, davant de Luang Prabang i al voltant de Champasak, al sud de Laos, així com l'oest de Cambodja. França també va ocupar la part occidental de Chantaburi.

El 1904, per recuperar Chantaburi, Siam va haver de cedir Trat i Koh Kong a la Indoxina francesa. Trat va tornar a formar part de Tailàndia el 23 de març de 1907 a canvi de moltes zones a l'est del Mekong com Battambang, Siem Reap i Sisophon.

A la dècada de 1930, Siam va involucrar França en una sèrie de converses sobre la repatriació de les províncies siameses en mans dels francesos. El 1938, sota l'administració del Front Populaire a París, França havia acceptat repatriar Angkor Wat, Angkor Thom, Siem Reap, Siem Pang i les províncies associades (aproximadament 13) a Siam. Mentrestant, Siam va fer el control d'aquelles zones, en previsió del proper tractat. Signataris de cada país van ser enviats a Tòquio per signar el tractat de repatriació de les províncies perdudes.

Revoltes antifranceses a principis del segle XX

[modifica el codi]

Tot i que durant principis del segle XX se suposava que regnaria la calma, ja que els francesos havien pacificat la regió, els constants aixecaments que impugnaven el domini francès van caracteritzar la Indoxina francesa durant aquest període. Hi ha proves suficients de la participació de les poblacions rurals en revoltes contra l'autoritat durant els primers 50 anys de la presència colonial francesa a Cambodja.[26] La Sûreté francesa estava preocupada per la victòria japonesa durant la Guerra Russo-Japonesa i la seva impressió duradora a l'Orient, ja que es considerava la primera victòria d'un poble groc sobre el blanc, així com per la caiguda de la dinastia Qing, liderada pels manxús, davant la Revolució Xinhai, que va establir la República de la Xina. Tots aquests esdeveniments van tenir una influència significativa en els sentiments nacionalistes als territoris de la Indoxina francesa.[27]

A principis del segle XX, diverses societats secretes van llançar rebel·lions a la Cotxinxina, la Societat de la Pau i el Deure (Nghia Hoa Doan Hoi) va ser introduïda a la regió pels refugiats de Minh Hương després de la conquesta manxú de la Xina i la Societat Vietnamita del Cel i la Terra (天地會, Thiên Địa Hội). La Societat de la Pau i el Deure també va donar suport actiu als insurgents anti-Qing a la Xina.[27]

La majoria de les elits mandarines tradicionals continuarien operant sota el protectorat francès sent lleials als seus nous governants, però a mesura que el període inicial del Pháp thuộc va veure una afluència d'empreses franceses, canvis significatius en l'ordre social de l'època van inspirar noves formes de resistència contra el domini francès que diferien de l'anterior Moviment Cần Vương. Les noves circumstàncies socials a la Indoxina francesa van ser provocades per l'establiment d'empreses industrials per part dels francesos, com ara la Union commerciale indochinoise, la companyia naviliera Est Asiatique français, la companyia ferroviària Chemin de fer français de l'Indochine et du Yunan, així com les diverses empreses d'explotació de carbó que operaven a Tonkin, aquestes empreses modernes van anar acompanyades d'una afluència de magnats francesos de les plantacions de te, cafè i cautxú.[27]

Després de la derrota del moviment Cần Vương, lleialista a Nguyễn, va sorgir una nova generació de resistència antifrancesa, en lloc d'arrelar-se en les elits mandarines tradicionals, els nous líders de la resistència antifrancesa de principis del segle XX van estar més influenciats pels esdeveniments internacionals i les revolucions a l'estranger per inspirar la seva resistència i la qüestió de la modernització. Alguns revolucionaris vietnamites com Phan Châu Trinh van viatjar al món occidental (Đi Tây) per obtenir les claus de la modernitat i esperar portar-les de tornada al Vietnam. Mentre que d'altres, com el líder revolucionari Phan Bội Châu, van fer el Viatge a l'Orient (Đông Du) cap a l'Imperi Japonès, que veien com l'altre model a seguir de modernització per al Vietnam. L'escola de revolucions Đông Du va rebre el suport del príncep Cường Để, descendent directe de l'emperador Gia Long. El príncep Cường Để esperava que, finançant centenars de joves vietnamites ambiciosos perquè anessin a estudiar al Japó, això contribuiria a l'alliberament del seu país de la dominació francesa.[28]

El Duy Tân Hội va ser fundat el 1904 per Phan Bội Châu i el príncep Cường Để.[26][29] El grup, en un sentit més ampli, també es considerava un Moviment de Modernització.[30][31][32] Aquest nou grup de persones només estava format per uns pocs centenars de persones, la majoria dels quals eren estudiants o nacionalistes. Entre els membres notables de la societat hi havia Gilbert Trần Chánh Chiêu.[33] Els membres del Duy Tân Hội establirien una xarxa d'empreses comercials tant per obtenir capital per finançar les seves activitats com per ocultar les seves veritables intencions. Diverses altres organitzacions antifranceses donarien suport al Duy Tân Hội, com ara la Societat de la Pau i el Deure i la Societat del Cel i la Terra.[34]

L'Escola Lliure de Tonkin (Đông Kinh Nghĩa Thục), creada a Hanoi el 1907 pels partidaris de Phan Châu Trinh i Phan Bội Châu, va ser tancada l'any de la seva fundació per les autoritats franceses perquè era percebuda com a antifrancesa. L'Escola Lliure de Tonkin va sorgir del moviment del mateix nom, que tenia com a objectiu modernitzar la societat vietnamita abandonant el confucianisme i adoptant noves idees tant del món occidental com del Japó. En particular, va promoure la versió vietnamita de l'alfabet llatí per escriure el vietnamita en lloc del xinès clàssic publicant materials educatius i diaris utilitzant aquest alfabet, com a nou vehicle d'instrucció. Les escoles oferien cursos gratuïts a qualsevol persona que volgués aprendre sobre l'esperit modern. Entre els professors de l'escola del número 59 de Hàng Đàn hi havia Phạm Duy Tốn.[35]

Els caps de Duong Be, Tu Binh i Doi Nhan decapitats pels francesos el 8 de juliol de 1908 a la Conspiració del Verí de Hanoi

En els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, els francesos van arrestar milers de persones, algunes de les quals van ser condemnades a mort i altres van ser empresonades a l'illa de la presó de Poulo Condore (illa de Côn Sơn).[27]

El març de 1908, van tenir lloc manifestacions massives a Annam i Tonkin exigint una reducció dels elevats impostos.[34]

El juny de 1908, va tenir lloc el Complot d'Enverinament de Hanoi, on un grup de tiradors indígenes tonkinesos va intentar enverinar tota la guarnició de l'exèrcit colonial francès a la Ciutadella de Hanoi. L'objectiu del complot era neutralitzar la guarnició francesa i donar pas a l'exèrcit rebel del comandant Đề Thám per capturar la ciutat de Hanoi. El complot va ser descobert i després reprimit pels francesos.[35] En resposta, els francesos van proclamar la llei marcial. Els francesos van acusar Phan Châu Trinh i Phan Bội Châu del complot, Phan Châu Trinh va ser enviat a Poulo Condor i Phan Bội Châu va fugir al Japó i d'allí, l'any 1910, va anar a la Xina.[36][37] Els anys 1912 i 1913, els nacionalistes vietnamites van organitzar atacs a Tonkin i Cotxinxina.[27]

Usant la pressió diplomàtica, els francesos van persuadir als japonesos a bandejar als Duy Tân Hộii en 1909 de les seves costes fent que busquessin refugi en Qing la Xina, aquí s'unirien a les files de Sun Yat-Sen's Tongmenghui. Mentre que llocs com Guangdong, Guangxi i Yunnan estaven abans en l'esfera francesa d'influència a la Xina, aquests llocs ara es convertirien en amfitrions d'activitats revolucionàries antifranceses a causa de les seves fronteres amb Tonkin i Laos, sent els llocs principals d'operació tant per als revolucionaris xinesos com per als vietnamites. Això va permetre als membres del Duy Tân Hội realitzar incursions frontereres tant en Tonkin com a Laos des de les seves bases a la Xina.[34]

El març de 1913, el líder de la secta mística mil·lenarista Phan Xích Long va organitzar una manifestació d'independència a Cholon a la qual van anar 600 camperols vestits amb túniques blanques.[38] Phan Xích Long va afirmar ser descendent de l'emperador deposat Hàm Nghi i emperador de la dinastia Ming i es va declarar Emperador de la dinastia Ming.[34]

L'any 1913 també va veure la segona campanya d'insurrecció de Duy Tân Hội, aquesta campanya va resultar en l'assassinat per part dels membres de la societat de dos policies francesos de Hanoi, atacs tant a la milícia com a l'exèrcit, i l'execució d'uns quants mandarins de la dinastia Nguyễn que van ser acusats de treballar conjuntament amb el govern francès. Una altra revolta també va esclatar a la Cotxinxina el 1913, on les presons i els centres administratius van ser atacats per multituds de centenars de camperols que utilitzaven pals i espases per lluitar contra els francesos, com que els francesos estaven armats amb armes de foc, un gran nombre de manifestants van acabar morint per ferides de bala, cosa que va provocar que les protestes es dissolguessin i acabessin amb la revolta.[34]

A principis del segle XX, el protectorat francès sobre Cambodja va ser desafiat pels rebels, just abans que visqués tres revoltes separades durant el regnat inicial del rei Norodom, que tenia poca autoritat fora de Phnom Penh.[34]

Durant principis del segle XX, Laos es considerava el territori més dòcil, ja que va patir relativament pocs aixecaments. Els francesos van atribuir això al fet que eren governants més estables que els siamesos, que els havien governat durant un segle abans de l'establiment del protectorat francès. Tant l'elit tradicional com la pagesia laosiana semblaven en gran part contents amb el domini francès durant aquest període. Malgrat això, es van produir revoltes esporàdiques a Laos durant finals del segle XIX i principis del segle XX. Durant finals del segle XIX, el sud de Laos va veure com les comunitats minoritàries de les terres altes es revoltaven, liderades per Bac My i Ong Ma a l'altiplà de Bolaven, que exigien la restauració del vell ordre i van liderar una insurrecció armada contra els francesos fins al 1936.[38] La revolta de Phu Mi Bun va esclatar el 1901 i no va ser reprimida fins al 1907. Va ser una rebel·lió important de les tribus locals de Lao Theung (els Alak, els Nyaheun i els Laven) contra la dominació francesa.[39][40] Tot i que no hi ha una literatura extensa sobre aquestes revoltes revolucionàries en particular a l'altiplà de Bolaven, es pot veure que les comunitats natives desitjaven alliberar la regió de l'extensa i aclaparadora influència dels seus colonitzadors.[41]

Introducció a l'educació francesa
[modifica el codi]

El 16 de maig de 1906, el governador general de la Indoxina francesa, Jean Baptiste Paul Beau, va emetre un decret que establia els Consells per a la Millora de l'Educació Indígena.[42] Aquestes organitzacions supervisarien les polítiques franceses relacionades amb l'educació de la població indígena de la Indoxina francesa per estudiar les qüestions educatives relacionades amb cada lloc per separat.[43]

Segons l'investigador Nguyễn Đắc Xuân, el 1907, la cort imperial de la dinastia Nguyễn va enviar a Cao Xuân Dục i Huỳnh Côn, els Thượng thư dels Hộ Bộ, a celebrar una conferència francesa sobre l'educació (Cochinchina ngh học chính) amb les autoritats franceses sobre el futur del sistema educatiu annamès.[44] Aquesta trobada també es va registrar a l'obra Hoàng Việt Giáp Tý niên biểu escrita per Nguyễn Bá Trác.[42] La creació d'un ministeri d'educació va ser orquestrada pels francesos per reformar el sistema educatiu de la dinastia Nguyễn per adaptar-se més a les ambicions franceses a la regió. Tal com va explicar el Superior Resident d'Annam Ernest Fernand Lévecque, «la seva creació és per adaptar-se millor als temps a mesura que s'obrien més oportunitats d'estudi» al Sud, per als quals aquest nou ministeri era més adequat per ajudar en aquesta transició.[43]

Mentre que el Ministeri d'Educació de la dinastia Nguyễn nominalment formava part de l'aparell administratiu de la dinastia Nguyễn, el control real estava en mans del Consell Francès per a la Millora de l'Educació Indígena a Annam, que dictava les seves polítiques.[43] Tota la feina realitzada pel ministeri s'ajustava als plans i a les ordres del Director d'Educació francès d'Annam. L'administració francesa a Annam revisava contínuament el currículum que s'havia d'ensenyar per tal d'adaptar-lo al sistema francès.[42]

Primera Guerra Mundial

[modifica el codi]
Un informe del Viện cơ mật sobre l'ajuda financera i militar donada per la dinastia Nguyễn a la Gran França l'any Khải Định 2 (1917). Observeu com acaba el document amb les frases Đại Pháp vạn tuế, Đông Dương vạn tuế (大法萬歲, 東洋萬歲).

L'entrada francesa a la Primera Guerra Mundial va veure milers de voluntaris, principalment dels protectorats francesos d'Annam i Tonkin, allistar-se per al servei a Europa. Els indoxinesos francesos que servien a Europa eren voluntaris annamesos i tonkinesos.[45][46] Aquest període també va veure uns quants aixecaments a Tonkin i Cotxinxina.[47] La Indoxina francesa va contribuir significativament a l'esforç bèl·lic francès pel que fa a fons, productes i recursos humans.

Abans de la Primera Guerra Mundial, la població de la Indoxina francesa era d'uns 16.395.000 habitants el 1913, dels quals 14.165.000 eren vietnamites (tonquinesos, annamesos i cotxinxinesos), 1.600.000 cambodjans i 630.000 laosians.[46] Aquests 16,4 milions de súbdits eren governats per només uns 18.000 civils, militars i funcionaris francesos.

Durant aquest període, el governador general de la Indoxina francesa Albert Sarraut va prometre una nova política d'associació i una 'Col·laboració franco-annamita' (en francès: Collaboration franco-annamite; en vietnamita: Pháp-Việt Đề huề ) per la contribució dels indoxinesos francesos als seus amos colonials durant la guerra. Tanmateix, a més d'algunes reformes liberals, l'administració francesa va augmentar l'explotació econòmica i la repressió despietada dels moviments nacionalistes, cosa que va provocar ràpidament una decepció de les promeses fetes per Sarraut.[34]

Durant els primers dies de la guerra, uns 6 milions de francesos van ser reclutats, cosa que va provocar una greu escassetat de mà d'obra a França. En resposta, el sotssecretari d'Estat d'Artilleria i Municions va proposar contractar dones, immigrants europeus i súbdits colonials francesos, a aquestes persones els van seguir més tard immigrants xinesos.[48] A partir de 1915, les necessitats de mà d'obra de l'esforç bèl·lic francès van començar a augmentar significativament. Inicialment, els francesos van mantenir una jerarquia racial on creien en les races marcials, fent que el reclutament inicial recaigués principalment al nord d'Àfrica i a l'Àfrica Occidental Francesa, però aviat la necessitat de mà d'obra addicional va obligar els francesos a reclutar homes de l'Extrem Orient i Madagascar. Gairebé 100.000 vietnamites van ser reclutes i van anar a Europa per lluitar i servir al front de batalla francès o treballar com a jornalers.[46][47] Les tropes vietnamites també van servir als Balcans[49] i al front de l'Orient Mitjà. Aquesta excepcional mobilitat humana va oferir als francoindoxinesos, majoritàriament vietnamites, l'oportunitat única d'accedir directament a la vida social i als debats polítics que es produïen a la França contemporània, i això va fer que les seves aspiracions de convertir-se en amos del seu mateix destí augmentessin. Exposats a nous ideals polítics i tornant a una ocupació colonial del seu mateix país (per un governant pel qual molts d'ells havien lluitat i mort), van donar lloc a algunes actituds agreujades. Moltes d'aquestes tropes van buscar i es van unir al moviment nacionalista vietnamita centrat en enderrocar els francesos.[50]

El 1925, l'activista comunista i antifrancès Nguyễn Ái Quốc (més tard conegut com a Hồ Chí Minh) va escriure encadenats, confinats en un recinte escolar... La majoria d'ells no tornaran a veure mai més el sol del seu país i diversos historiadors com Joseph Buttinger i Martin Murray van tractar la seva declaració de Nguyễn Ái Quốc com un article de fe i creien que els homes vietnamites que van participar a la Primera Guerra Mundial van ser reclutats a la força mitjançant el terrorisme, historiadors posteriors afirmarien que l'empresa de reclutament emprada durant aquest període només va ser aparentment voluntària. Si bé hi ha alguna veritat en aquestes afirmacions, la gran majoria dels homes que es van oferir voluntaris per al servei a Europa eren, de fet, voluntaris. Entre les motivacions del voluntariat hi havia ambicions tant personals com econòmiques, uns quants voluntaris francesos indoxines volien veure com era el món més enllà de les tanques de bambú dels seus pobles, mentre que d'altres preferien els diners i l'oportunitat de veure com és realment França. El seu servei els exposaria a la brutalitat de la guerra moderna i molts canviarien la seva percepció sobre moltes normes socials i creences al seu país a causa de les seves experiències a l'estranger.[45]

Dels 93.000 soldats i treballadors indoxinesos francesos que van arribar a Europa, la majoria provenien de les zones més pobres d'Annam i Tonkin, que havien estat greument afectades per la fam i el còlera; un nombre menor (1.150) de soldats i treballadors indoxinesos francesos provenien de Cambodja. Al nord-est de França, uns 44.000 soldats vietnamites van servir en funcions de combat directe tant a la batalla dels Vosges com a la batalla de Verdun.[51] Els batallons indoxinesos francesos també es van utilitzar en diverses funcions logístiques, com ara servir com a conductors per transportar soldats a les línies del front, portadors de llitera ( brancardiers ) o equips de carretera. Els soldats vietnamites també es van utilitzar per desinfectar els camps de batalla al final de la guerra, on realitzaven aquestes tasques enmig dels freds hiverns europeus sense que se'ls proporcionés roba d'abric, per tal de permetre que els soldats francesos (blancs) tornessin a casa seva abans.

Les despeses financeres dels 93.000 treballadors i soldats francoindoxinesos enviats a França durant la guerra (salaris, pensions, assignacions familiars, la contribució en espècie (principalment arròs) i fins i tot el funcionament de l'hospital indoxinès) van ser finançades íntegrament amb el pressupost de la mateixa Indoxina francesa i no amb el de França.

Un dels efectes de la Primera Guerra Mundial en la societat francoindoxina va ser la introducció d'una premsa política vibrant tant en francès com en les llengües indígenes que va conduir a la radicalització política d'una nova generació de nacionalistes. Com que la majoria dels indígenes que van servir a França i a la resta d'Europa durant la guerra eren vietnamites, aquests desenvolupaments socials i polítics van afectar més els vietnamites. Com que la Cotxinxina francesa era una colònia francesa directa, gaudia d'una legislació favorable pel que fa a la premsa, cosa que va fomentar una esfera pública d'activisme polític opositor.[51] Tot i que aquests desenvolupaments es van produir a tota la Indoxina francesa, es van sentir amb més força a la Cotxinxina a causa de la seva societat més oberta.[27]

Els indoxinesos francesos a Europa van experimentar unes relacions socials molt més igualitàries que contrastaven fortament amb la jerarquia racial que experimentaven a casa seva. A França, els indoxinesos francesos que servien sovint tenien companyonia amb els francesos i molts tenien relacions romàntiques amb dones franceses, cosa que era impensable als seus països d'origen.[51]

Durant aquest període, els protectorats francesos d'Annam i Tonkin van ser inicialment governats per l'emperador Duy Tân. Tanmateix, el 1916, l'emperador Duy Tân va ser acusat pels francesos de demanar als seus súbdits que es resistissin al domini francès i, després de la seva deposició, ell i el seu pare van ser exiliats a l'illa de La Réunion, a l'oceà Índic. Posteriorment, l'emperador Khải Định es va convertir en el nou monarca d'Annam i Tonkin i va col·laborar estretament amb l'administració francesa. Al mateix temps, Cambodja estava governada pel rei Sisowath, que va ser coronat el 1904 i va cooperar estretament amb l'administració francesa al seu territori. El rei Sisowath va anar a l'exposició colonial de Marsella el 1906 i era el rei en el moment de la retrocessió de les províncies de Battambang i Siem Reap a Cambodja pels siamesos l'abril de 1907. Durant el regnat del rei Sisowath hi va haver un augment inexorable del control francès i els residents francesos van obtenir l'autoritat executiva per emetre decrets reials, nomenar funcionaris i recaptar impostos.[52] El protectorat francès de Laos en aquell moment estava governat pel rei Sisavang Vong, que va ser coronat rei el 1904. El rei Sisavang Vong es va formar al Lycée Chasseloup-Laubat de Saigon i a l'Escola Colonial de París. El 1914, els francesos van construir un nou palau a Luang Prabang per a ell, i un nou acord amb l'administració francesa signat el 1917 només li va permetre signes formals de poder reial, amb el poder real sobre Laos en mans dels francesos.[34]

La Gran Guerra va presentar una sèrie d'oportunitats per als indígenes francoindoxinesos que servien a Occident que abans no existien, en particular perquè algunes persones obtinguessin nivells d'educació que simplement no eren assolibles a casa mitjançant l'adquisició d'habilitats tècniques i professionals més avançades. Per exemple, el Dr. Nguyễn Xuân Mai, que el 1910 es va convertir en un dels primers auxiliars indígenes a graduar-se a l'escola de medicina de Hanoi, esperava obtenir el seu doctorat a França, així que es va allistar per lluitar a la guerra. El 1921 va obtenir el seu doctorat i es va convertir en un dels primers metges vietnamites a gaudir dels mateixos drets que els seus col·legues francesos.[53]

Mentre que la Primera Guerra Mundial va veure com es desenvolupaven uns quants nous sectors econòmics a la Indoxina francesa, com ara plantacions de cautxú, mines i altres formes d'agricultura, tots eren de propietat francesa i el comerç local amb les grans cases d'exportació-importació estava en mans de les comunitats xineses d'ultramar.[52] Només un grapat de terratinents, prestadors i intermediaris vietnamites es van beneficiar de les noves oportunitats econòmiques que van sorgir durant aquest període, ja que l'economia colonial d'exportació estava dissenyada per enriquir els francesos a costa de la població indígena. Durant aquest mateix període, el mitjà de vida mitjà de la pagesia indígena va disminuir dràsticament a causa tant dels impostos directes com dels impostos indirectes que els francesos utilitzaven per finançar ambiciosos programes d'obres públiques construïts mitjançant el sistema de corvée.[34]

Abans de l'any 1914, la posada en valor (desenvolupament i millora) de la Indoxina francesa es finançava principalment amb préstecs públics francesos europeus, capital privat francès i impostos més alts sobre les poblacions locals. Però durant la guerra, la Indoxina francesa es va convertir en completament responsable tant del seu mateix finançament com del de les persones que enviaven a Europa per lluitar a la guerra, ja que els fons d'inversió de la França metropolitana es van aturar completament. Això va significar que els impostos van augmentar, s'exportava més arròs i els locals van comprar bons de guerra. La Indoxina francesa va proporcionar a la França metropolitana una gran ajuda financera; entre 1915 i 1920, dels 600.000.000 de francs que França va rebre del seu imperi colonial, 367.000.000 de francs van ser enviats per la Indoxina francesa. Tot i que l'historiador Patrice Morlat situa la contribució financera inicial de la Indoxina francesa en 381.000.000 de francs d'or (valorada en 997.000.000 d'euros el 2017), aproximadament el 60% de totes les contribucions financeres que la França metropolitana va rebre del seu imperi colonial (excloent Algèria). Morlat va assenyalar a més que la Indoxina francesa va subministrar 340.000 tones de matèries primeres a França durant el transcurs de la guerra, cosa que va representar el 34% de tots els subministraments de matèries primeres que la França metropolitana va rebre de les seves colònies. El transport marítim d'aquests materials es va veure amenaçat per la presència de submarins alemanys.[34]

Durant la Primera Guerra Mundial, el govern colonial de Cotxinxina també va autoritzar la creació de diaris en vietnamita el 1916, per assegurar el suport popular a l'esforç bèl·lic. Les autoritats colonials esperaven que això crearia un grup indígena lleial de persones políticament actives. El govern colonial de Cotxinxina va oferir suport financer a aquests diaris lleialistes, però va mantenir un control estricte sobre el contingut que hi escrivien per garantir una narrativa profrancesa predominant. Els editors d'aquests diaris sovint eren retours de France (persones que tornaven de França) i es mantenien sota estreta vigilància, ja que sovint tenien connexions amb dissidents i activistes antifrancesos. Entre aquests diaris hi havia La Tribune indigène (El Fòrum Indígena), llançat el 1917 per l'agrònom Bùi Quang Chiêu en col·laboració amb l'advocat Dương Văn Giáo i el periodista Nguyễn Phan Long. Després van crear La Tribune indochinoise (El Fòrum Indoxinès) i el 1919 aquests tres homes fundarien el Partit Constitucionalista Indoxinès a Saigon. A causa d'aquestes activitats, la Surêté francesa considerava el seu nacionalisme perillós.[34]

Els francesos van invocar una suposada connexió alemanya entre els revolucionaris vietnamites i l'Imperi Alemany, al·legant que Hong Kong, Bangkok i Pequín eren l'escenari d'agents alemanys que esperaven ajudar els revolucionaris vietnamites, ja que compartien el mateix objectiu, és a dir, derrotar els francesos.[34]

La Primera Guerra Mundial també va veure diverses rebel·lions a tota la Indoxina francesa. El 1914 es van produir 3 grans aixecaments a tot el Vietnam, seguits de diverses revoltes a la Cotxinxina. De 1914 a 1917, membres del poble Tai Lue, liderats pel príncep Phra Ong Kham (Chao Fa) de Muang Sing, van organitzar una llarga campanya antifrancesa. Els moviments independentistes hmong a Laos també van desafiar el domini francès al país.[28] El 1914 també van veure bandes de revolucionaris yunnanesos envair la Indoxina francesa, que van travessar la frontera i van començar a atacar llocs militars francesos desfilant banderes republicanes xineses . A aquests rebels es van unir més tard diverses minories ètniques laosianes (lao, kha i tai negre).[54] Els rebels conjunts de minories ètniques yunnaneses i laosianes van difondre informació errònia afirmant que París ha estat aixafada per l' exèrcit alemany per fer semblar els francesos més febles. Les motivacions d'aquesta revolta són controvertides, ja que els funcionaris colonials francesos contemporanis la van atribuir als contrabandistes d'opi xinesos, mentre que l'historiador canadenc Geoffrey C. Gunn creu que va ser una revolta política.[54] El febrer de 1916 a la Cotxinxina, els partidaris de Phan Xích Long van marxar cap a la presó saigonesa on estava detingut exigint el seu alliberament, això va coincidir amb altres aixecaments al delta del Mekong. El mandarí Trần Cao Văn es va comprometre amb l'emperador Duy Tân per intentar organitzar una gran rebel·lió a Annam el 1916, però la seva conspiració va ser descoberta i frustrada pels francesos. El 1916, el Regne de Cambodja va veure un aixecament de 3 mesos organitzat per entre 30.000 i 100.000 camperols contra la corvée obligatòria i l'augment dels impostos. L'historiador australià Milton Osborne es refereix a aquest aixecament com l'afer de 1916, les circumstàncies que van conduir a aquesta gran revolta van ser causades directament per la guerra.[28] El 30 d'agost de 1917 va començar la revolta de Thái Nguyên, que va durar fins al 1918.[55]

La gran quantitat d'aixecaments i rebel·lions que es van produir durant la guerra inspiraria la creació d'un aparell de seguretat política que es va utilitzar per trobar i arrestar dissidents polítics en el període de postguerra.[28]

Relacions amb el Japó durant la Primera Guerra Mundial

[modifica el codi]

El 27 d'agost de 1914, el Japó va entrar oficialment a la guerra del costat dels aliats (també coneguts com les Potències de l'Entesa), el Japó va envair i va prendre la colònia alemanya de Tsingtao i la resta del territori arrendat de la badia de Kiautschou. El novembre de 1914, el Japó va suplantar l'esfera d'influència alemanya al sud de la Xina amb la seva pròpia influència política i econòmica, posant-la en competència directa amb la Indoxina francesa. Tot i que els japonesos van donar suport obertament a diversos moviments secessionistes antifrancesos, com ara el Duy Tân Hội del príncep Cường Để, la situació francesa a Europa era prou dolenta perquè el primer ministre Georges Clemenceau demanés ajuda als japonesos.

La situació de guerra a Europa era tan dolenta que el 1914 els francesos van considerar intercanviar la Indoxina francesa amb el Japó per obtenir suport tant financer com militar, però aquesta idea va ser abandonada ràpidament.

Clemenceau va demanar a l'Imperi del Japó que els ajudés amb el transport dels travailleurs et tirailleurs indochinois a Europa i enviant les seves pròpies forces per ajudar a lluitar a Europa. Clemenceau també volia que el Japó ajudés intervenint a Sibèria per lluitar contra les forces bolxevics durant la Guerra Civil Russa per evitar la pèrdua dels nombrosos préstecs francorussos, que eren importants per a l'economia francesa de la postguerra.[28]

El 1918, es va tornar a plantejar la idea de vendre la Indoxina francesa al Japó i, com la primera vegada que es va proposar, es va abandonar de nou.

Tant durant com després de la guerra, les relacions econòmiques entre França i el Japó es van enfortir, ja que el Japó es va convertir en creditor de França després de les dificultats financeres d'aquesta última derivades de la guerra.[56]

Expansió de l'aparell de seguretat

[modifica el codi]
Un informe de 1920 de la Sûreté générale indochinoise sobre Nguyễn Tất Thành (阮必誠), que més tard seria conegut com Hồ Chí Minh (胡志明).

Com que Sarraut estava decidit a assegurar el domini francès sobre el país, va crear un fort aparell de vigilància política que va funcionar a tota la Indoxina francesa. Va centralitzar totes les forces policials locals i va desenvolupar un servei d'intel·ligència, aquestes polítiques conduirien a la creació de la Sûreté générale indochinoise, que pretenia supervisar i controlar les activitats antifranceses tant dins com fora de la Indoxina francesa.[57]

La seguretat francesa es va ampliar a causa dels temors d'una implicació alemanya amb els seus enemics a l'Extrem Orient. Gaston Ernest Liébert, el cònsol francès a Hong Kong i un actor important dels serveis d'intel·ligència coordinats per l'oficina d'afers polítics de la Indoxina francesa, va assenyalar que els revolucionaris vietnamites i Alemanya compartien el mateix interès (la derrota dels francesos).[58] Liébert va argumentar que els indoxinesos francesos que es rebel·laven havien de ser tractats com a traïdors a França. Una altra raó per a l'expansió de l'estat de seguretat era que els francesos temien que una expulsió tan gran de soldats francesos per lluitar contra els alemanys inspirés un aixecament general similar al que van experimentar els britànics a Egipte.[59]

L'abril de 1916, l'administrador dels serveis civils de l'Oficina d'Afers Polítics de Hanoi va publicar dos informes voluminosos que anaven amb gran detall sobre les històries paral·leles del que ell anomenava el Partit Revolucionari Annamita (com anomenava el Duy Tân Hội ) i de les societats secretes de la Cotxinxina francesa. Aquests dos informes van resultar ser molt importants per a l'Oficina d'Afers Polítics, ja que desencadenarien una reforma a gran escala de l'organització convertint-la en una organització paraigua. Les polítiques de reforma es van promulgar per ajudar a controlar la narrativa al voltant del domini francès mitjançant la policia i la vigilància. Les forces policials colonials estaven connectades amb el control general dels treballadors i fusellers indoxinesos (Contrôle général des travailleurs et tirailleurs indochinois), una força de policia política, ja que la presència militar es va reduir per assignar més soldats al front intern. A la França metropolitana, aquestes organitzacions de vigilància naixents es van encarregar de la vigilància dels 100.000 indoxinesos francesos presents per ajudar a combatre les potències Centrals.[28]

Tant a nivell nacional com internacional, la policia francesa indoxinesa mantenia una xarxa important d'informants; els països on operaven incloïen no només la França metropolitana, sinó també països veïns com la Xina i Siam, així com el Japó, que era un refugi comú per als nacionalistes vietnamites. La policia francesa indoxinesa sovint aconseguia que les autoritats estrangeres arrestessin activistes antifrancesos, per exemple, Phan Bội Châu, que s'amagava a la Xina des del 1909, va ser arrestat allà el 1917.[28] Phan Bội Châu va admetre haver estat en contacte amb ministres alemanys i austrohongaresos, i va assenyalar que els alemanys i els austrohongaresos van prometre a les seves activitats revolucionàries suport financer en forma de 10.000 ticals siamesos (aproximadament 55.000 euros el 2017).[34] Phan seria arrestat de nou a l'estranger el 1925, quan va arribar a Xangai en el que ell pensava que era un viatge curt en nom del seu moviment. S'havia de reunir amb Hồ Chí Minh, que en aquell moment feia servir el nom de Lý Thụy, un dels molts àlies de Hồ. Hồ havia convidat Phan a venir a Canton per discutir assumptes d'interès comú. Hồ era a Canton a l'ambaixada soviètica, suposadament com a ciutadà soviètic treballant com a secretari, traductor i intèrpret. A canvi de diners, Hồ presumptament va informar la policia francesa de l'arribada imminent de Phan. Phan va ser arrestat per agents francesos i transportat de tornada a Hanoi.[60][61]

Després de la victòria comunista a la Revolució d'Octubre, l'aparell de seguretat de la Indoxina francesa es va reforçar per combatre el perill bolxevic a les colònies. Tot i que la Sûreté générale es va crear durant la Primera Guerra Mundial, el 1922 es va ampliar per convertir-se en un instrument millor per vigilar i reprimir qualsevol possible element bolxevic, primer a la França metropolitana i més tard a la Indoxina francesa. Les activitats de la Sûreté générale indochinoise van ser gestionades pel Departament d'Afers Polítics, recentment creat. La Sûreté générale indochinoise s'utilitzaria com a eina principal per recopilar informació sobre elements subversius dins de la societat indoxina francesa i per dur a terme un registre a gran escala de sospitosos i condemnats en l'àmbit sindical per part de les forces policials colonials.[28]

L'augment de la vigilància i la repressió va anar acompanyat d'una campanya de propaganda destinada a convèncer les poblacions indígenes de la 'il·lustració' del colonialisme francès. Calia convèncer tant la pagesia indígena com les elits informant-los dels molts avantatges del colonialisme. L'Oficina d'Afers Polítics va reunir diverses elits vietnamites pertanyents a la intel·lectualitat indígena a través de l'Escola Francesa de l'Extrem Orient per ajudar en l'esforç de propaganda profrancès.[28]

Mentre que els francesos esperaven aïllar els dissidents polítics tancant-los a les presons, irònicament aquestes presons es convertirien en escoles de nacionalisme i comunisme, ja que concentrar un gran nombre d'enemics polítics junts els permetria comunicar-se entre ells, cosa que va contribuir al creixement del comunisme dins de la Indoxina francesa.[62]

Dècada del 1920

[modifica el codi]

Com que se suposava que la Indoxina francesa havia de ser una colònia d'explotació econòmica (colonie d'exploitation économique) autofinançada, la major part del seu pressupost durant aquest període es va finançar mitjançant la recaptació d'ingressos, impostos a les poblacions locals i quotes de consum de béns monopolitzats com l'opi, la sal i l'alcohol.[63] El 1920, el 44% del pressupost del govern francès indoxinès provenia només de l'opi, la sal i l'alcohol.[64]

Durant la dècada del 1920, França va permetre que més vietnamites entrés a la França metropolitana, tant per estudis com per feina.[65] Tant els immigrants legals com els il·legals van entrar a França des de la Indoxina francesa treballant en diversos tipus de feines, com ara mariners, fotògrafs, cuiners, propietaris de restaurants i botigues i treballadors manuals. A França, molts immigrants vietnamites i les seves organitzacions es van alinear amb el Partit Comunista Francès (PCF), que va prometre representar-los tant en assumptes legals com polítics. A mesura que els retornats de França eren més qualificats i parlaven francès amb fluïdesa, els colons francesos a la Indoxina els contractaven per fer feines millor remunerades i sovint portaven idees de la reeixida Revolució Bolxevica a Rússia. En províncies com Thanh Hoá, Nghệ An i Hà Tĩnh, on vivien uns vint mil retornats, les activitats probolxevics van augmentar durant aquesta dècada i aquesta regió va veure la creació de molts partits probolxevics.[45]

Diversos vietnamites van servir a les parts ocupades de l'Alemanya de l'era de Weimar després de la guerra. En veure com els francesos tractaven els habitants alemanys de les regions ocupades, alguns soldats vietnamites van empatitzar amb el poble alemany. Els informes oficials sobre l'ocupació francesa de Renània resumien el contingut de les cartes escrites pels soldats durant aquell període d'aquesta manera: «Els francesos oprimeixen els alemanys de la mateixa manera que ho han fet amb els annamites [sic]».[45]

Després de la Gran Guerra, l'exgovernador general Albert Sarraut es va convertir en el ministre francès de les colònies, Sarraut va ser l'arquitecte de la col·laboració francoannamita que va caracteritzar la política colonial francesa durant el període d'entreguerres. Pel que fa a la seguretat interna de l'aparell francès a l'Extrem Orient, Sarraut va declarar: «Sempre he estimat que la Indoxina s'ha de protegir contra els efectes d'una propaganda revolucionària que mai he subestimat, duent a terme una doble acció, una política i l'altra repressiva»,[66] indicant que considerava la repressió dels elements subversius com a primordial per a la contínua dominació francesa de la regió. Les seves polítiques van beneficiar els col·laboradors mentre que aquests van ser instrumentals en la repressió dels dissidents. Sarraut es vantava de la imatge de si mateix com un indigenòfil liberal que beneficiava els pobles indígenes de la Indoxina francesa.[64]

Observació al microscopi a Indoxina

Albert Sarraut va presentar la col·laboració francoannamita com una necessitat del protectorat francès sobre els seus països. La col·laboració francoannamita era atractiva per a les elits indígenes occidentalitzades de la Indoxina francesa, ja que construiria un marc de col·laboració mútuament beneficiosa entre França i els vietnamites abans que es pogués restaurar la plena sobirania d'aquests últims. A la colònia de Cotxinxina, un grapat de pobles indígenes van participar en els processos de presa de decisions a través d'òrgans polítics que es van establir per servir com a assemblees representatives (Consell Colonial de Cotxinxina, Consell Municipal de Saigon, entre altres organismes locals).

El 1920, els francesos van establir consells assessors provincials al Regne de Laos. El 1923 va anar seguida d'una assemblea consultiva indígena, que va tenir un paper assessor. Tot i que l'assemblea consultiva indígena laosiana no tenia cap poder polític real, va servir com a organització que va reunir persones de tot Laos i va contribuir a la formació posterior d'una consciència nacional laosiana moderna, on abans s'associaven més amb la seva regió.[64]

El 1923, a la Cotxinxina es va crear el Partit Constitucionalista Indochinois, liderat per Bùi Quang Chiêu, que es va fundar per obtenir el dret de participació política dels pobles indígenes de la Cotxinxina. Com a membre d'aquest partit, Nguyễn Phan Long va ser elegit membre del consell colonial de la Cotxinxina.[67]

A Kopong Chang, Cambodja, el resident francès Félix Bardez va ser assassinat l'any 1925 per indígenes descontents. Félix Bardez va visitar el poble en un moment en què els seus habitants estaven frustrats amb les polítiques colonials dels francesos a Cambodja, ja que els francesos augmentaven els impostos per finançar l'estació de muntanya de Bokor. Quan Bardez va visitar-lo, es va negar a alliberar els presoners que havien estat arrestats per no poder pagar els seus deutes, cosa que va agitar una multitud d'uns 700 camperols enfadats que després el van matar a ell, al seu intèrpret i als milicians presents durant la seva visita. Aquest assassinat va ser un signe de la inquietud política més àmplia que va caracteritzar Cambodja durant aquesta dècada.[68]

El març de 1925, els francesos van construir un monument de guerra que descansa sobre dos elefants asiàtics esculpits per commemorar els que van morir lluitant a la Primera Guerra Mundial a la capital cambodjana, Phnom Penh. La cerimònia d'obertura va reunir una multitud que incloïa gent de totes les races i totes les religions.[69]

El 6 de novembre de 1925 es va establir una Convenció (Quy ước) després de la mort de Khải Định que establia que mentre el sobirà era a l'estranger, un consell (Hội đồng phụ chính) tenia el poder de dirigir tots els assumptes de la cort del Sud . Amb la signatura de la convenció, només l'emperador donava les regulacions relacionades amb els costums, els favors, l'amnistia, la concessió de títols, els dignataris, entre d'altres.[70] Tota la resta depèn del govern del protectorat francès. Aquest document també fusiona el pressupost de la cort del Sud amb el pressupost del protectorat francès d'Annam i que totes les reunions del Consell de Ministres ( Hội đồng thượng thư ) havien de ser presidides pel superior resident d'Annam. Així, en aquest document, els colonialistes francesos van assumir completament tot el poder del govern de la dinastia del Sud, fins i tot a Trung Kỳ.[70]

El 1927, veterans vietnamites de la Primera Guerra Mundial van protagonitzar una rebel·lió sense èxit a la província de Bắc Ninh utilitzant armes i tàctiques antigues de l'època de la Primera Guerra Mundial.[71]

Segons l'historiador estatunidenc David G. Marr, la dècada del 1920 va marcar la transició del que ell va anomenar la consciència nacional tradicional a la moderna entre el poble vietnamita, cosa que indica un canvi tant entre les elits com entre els camperols.[72] Marr argumenta que els retorns de França vietnamites van urbanitzar i polititzar el nacionalisme vietnamita durant les dècades del 1920 i del 1930, inspirant moviments més moderns per emprendre la lluita contra la dominació francesa. Aquesta dècada va veure l'aparició del Việt Nam Quốc Dân Đảng (VNQDĐ) i del Partit Comunista Indoxinès (PCI), que sovint eren de naturalesa de classe mitjana i van demostrar tenir més èxit a l'hora de transcendir les divisions de classe i geogràfiques per mobilitzar-se contra els francesos que els moviments anteriors, basant-se en estructures de comunicació millors i més organitzades que els seus predecessors.[28]

Durant la dècada de 1920, la impugnació del poder colonial francès a Cambodja i Laos es va dirigir principalment a les polítiques de corvée i impostos, que continuaven des del període de guerra. Els primers anys d'aquesta dècada es van caracteritzar per una violència generalitzada i una manca d'ordre i seguretat a la Cambodja rural, tal com van registrar els residents francesos a les províncies. Contemporàniament, l'Alt Laos va ser descrit com violentament agitat per l'administrador francès Paul Le Boulanger entre 1914 i 1921. Mentre que la naturalesa de la resistència vietnamita va canviar radicalment durant les dècades de 1920 i 1930 a causa de diversos canvis socioculturals importants que es produïen en aquell moment per part d'una petita però creixent classe mitjana vietnamita urbanitzada, les rebel·lions a Cambodja i Laos van seguir sent tradicionals en el seu estil i execució, en contrast amb l'activisme i el radicalisme polític més moderns que van caracteritzar el que ara és Vietnam durant aquest període.

Motí de Yên Bái (1930)

[modifica el codi]
Indoxina francesa cap al 1933.

El 10 de febrer de 1930, hi va haver un aixecament de soldats vietnamites a la guarnició de Yên Bái de l'exèrcit colonial francès. El motí de Yên Bái va ser patrocinat pel Việt Nam Quốc Dân Đảng (VNQDĐ).[73] El VNQDĐ era el Partit Nacionalista Vietnamita.[74] L'atac va ser el major disturbi provocat pel moviment de restauració monàrquica Cần Vương de finals del segle XIX.

L'objectiu de la revolta era inspirar un aixecament més ampli entre la població en general en un intent d'enderrocar l'autoritat colonial. El VNQDĐ havia intentat anteriorment participar en activitats clandestines per soscavar el domini francès, però l'augment de l'escrutini francès de les seves activitats va portar el seu grup de lideratge a assumir el risc d'organitzar un atac militar a gran escala al delta del riu Roig, al nord del Vietnam.

Oposició d'esquerres i la revolta de 1940 a la Cotxinxina

[modifica el codi]

A la Cotxinxina, on el domini francès tenia la distinció de ser directe i, per tant, més sensible als canvis polítics a París, va estar interromput per períodes de relativa liberalització. El més significatiu va ser durant el govern del Front Popular de 1936-1938 liderat per Léon Blum, que va nomenar governador general d'Indoxina Jules Brévié.[75] De mentalitat liberal, a la Cotxinxina, Brévié va intentar desactivar una situació política extremadament tensa amnistiant els presos polítics i relaxant les restriccions a la premsa, els partits polítics[75] i els sindicats.[76]

Saigon va ser testimoni d'una creixent agitació laboral que va culminar l'estiu de 1937 amb vagues generals als ports i al transport.[77] L'abril d'aquell any, els comunistes vietnamites i la seva oposició d'esquerra trotskista van presentar una llista comuna per a les eleccions municipals, i els seus respectius líders, Nguyễn Văn Tạo i Tạ Thu Thâu, van guanyar escons. La unitat excepcional de l'esquerra, però, es va veure dividida per l'ombra creixent dels Judicis de Moscou i per la creixent protesta pel fracàs del Front Popular, recolzat pels comunistes, a l'hora de dur a terme una reforma constitucional.[78] El ministre colonial, Marius Moutet, un socialista, va comentar que havia buscat «una àmplia consulta amb tots els elements de la voluntat popular», però amb «els trotskistes-comunistes intervenint als pobles per amenaçar i intimidar la part camperola de la població, prenent tota l'autoritat als funcionaris públics», no s'havia trobat la fórmula necessària.[79]

L'abril de 1939, a les eleccions del Consell de Cotxinxina, Tạ Thu Thâu va liderar una Llista d'Obrers i Camperols cap a la victòria tant sobre els constitucionalistes burgesos com sobre el Front Democràtic dels comunistes. La clau del seu èxit va ser l'oposició popular als impostos de guerra (impost de defensa nacional) que el Partit Comunista, en l'esperit de l'acord francosoviètic, s'havia sentit obligat a donar suport.[80] Brévié va deixar de banda els resultats de les eleccions i va escriure al ministre colonial Georges Mandel : els trotskistes, sota el lideratge de Ta Thu Thau, volen aprofitar una possible guerra per aconseguir l'alliberament total. Els estalinistes, en canvi, seguien la posició del Partit Comunista a França i per tant, seran lleials si esclata la guerra.[81]

Segona Guerra Mundial

[modifica el codi]
Thống-Chế đã nói – Đại-Pháp khắng khít với thái bình, như dân quê với đất ruộng [Thống-Chế said: Dai-France clings to peace, like peasants with lands]
Una pintura propagandística a Hanoi, 1942

Al setembre de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, la França del règim de Vichy, que s'havia sotmès a l'Alemanya Nazi, va accedir a les demandes del Japó per ocupar Tonquín. Això va permetre al Japó un millor accés a la Xina en la Segona Guerra Sinojaponesa, contra les forces de Chiang Kai-shek, un fet que només va ser una petita part de l'estratègia de dominació del Japó de les zones properes a l'oceà Pacífic i del sud-est d'Àsia, un fet que va ajudar molt a l'èxit del seu aliat nazi en derrotar les forces del Pacífic dels Països Baixos a les Índies Orientals Neerlandeses i França. En la seva ocupació els japonesos van mantenir la burocràcia i prefectures franceses per dirigir la Indoxina.[82]

El 9 de març de 1945, amb França alliberada, Alemanya en retirada, i els Estats Units ascendents al Pacífic, Japó va decidir prendre el control complet d'Indoxina francesa. Els japonesos es van mantenir al poder fins a la notícia de la rendició del seu govern al final de la Segona Guerra Mundial, després que les bombes atòmiques fossin llançades sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki.

Saigon va ser testimoni d'una creixent agitació laboral que va culminar l'estiu de 1937 amb vagues generals als ports i al transport.[83] L'abril d'aquell any, els comunistes vietnamites i la seva oposició d'esquerra trotskista van presentar una llista comuna per a les eleccions municipals, i els seus respectius líders, Nguyễn Văn Tạo i Tạ Thu Thâu, van guanyar escons. La unitat excepcional de l'esquerra, però, es va veure dividida per l'ombra creixent dels Judicis de Moscou i per la creixent protesta pel fracàs del Front Popular, recolzat pels comunistes, a l'hora de dur a terme una reforma constitucional.[84] El ministre colonial, Marius Moutet, un socialista, va comentar que havia buscat una àmplia consulta amb tots els elements de la voluntat popular, però amb els trotskistes-comunistes intervenint als pobles per amenaçar i intimidar la part camperola de la població, prenent tota l'autoritat als funcionaris públics, no s'havia trobat la fórmula necessària.[85]

Guerra d'Indoxina

[modifica el codi]
Indoxina l'any 1886.

Després de la Guerra Mundial, França va intentar reafirmar-se en la regió, però va entrar en conflicte amb el Viet Minh, una organització de nacionalistes comunistes vietnamita dirigits per Ho Chi Minh, el qual havia estat educat a França. Durant la Segona Guerra Mundial els Estats Units havien donat suport al Viet Minh en la resistència contra els japonesos; així doncs en finalitzar aquesta guerra el grup estava al comandament del país, el que va conduir a l'anomenada Guerra d'Indoxina entre França i els vietnamites de Ho Chi Minh.

El 2 de setembre de 1945 va declarar la independència de la República Democràtica del Vietnam, però abans del final de setembre, una força de soldats britànics, francesos i indis, juntament amb les tropes japoneses capturades, van restaurar el control francès. El 1949, França va formar un govern vietnamita rival dirigit per Bao Dai a Saigon.[86] però pogué evitar la independència del Regne de Laos el 19 de juliol de 1949. El 19 de desembre de 1946 va començar la primera guerra d'Indoxina.[87] El 1950 Minh va declarar novament una República Democràtica del Vietnam independent, que fou reconeguda pels seus camarades comunistes de la República Popular de la Xina i de la Unió Soviètica. En l'avanç de la guerra s'aconseguí la independència del Regne de Cambodja el 9 de novembre de 1953.

La lluita va durar fins al març de 1954, quan el Viet Minh va obtenir la decisiva victòria contra les forces franceses en la batalla de Dien Bien Phu. Això va dur a la partició del Vietnam en la República Democràtica del Vietnam o Vietnam del Nord, sota el control del Viet Minh, i la República del Vietnam al sud, el qual tenia el suport dels Estats Units, el Regne Unit i França. Els fets de 1954 també van marcar la fi de la intervenció francesa en la regió i els inicis del compromís seriós dels Estats Units envers el futur Vietnam del Sud, el qual va conduir a la Guerra del Vietnam.

La divisió del Vietnam va ser convinguda el 1954 en la Conferència de Ginebra, on els Estats Units d'Amèrica, la Unió Soviètica, el Regne Unit, França i la República Popular de la Xina també van establir diverses disputes excepcionals sobre la Guerra de Corea. Va ser en aquesta conferència que França va abandonar qualsevol intenció de reclamar part del territori en la península Indoxinesa, reconeixent la independència d'Indoxina. Creació dels estats de Laos, Cambotja i els dos Vietnams.[88]

Referències

[modifica el codi]
  1. ↑ Cochet, François «La Conferencia de Ginebra» (en castellà). Desperta Ferro: Contemporánea, 46, 2021, p. 53–57. ISSN: 2340-8820.
  2. ↑ «Ai đã thành lập Giáo Hội Việt Nam?» (en anglès). [Consulta: 8 gener 2026].
  3. ↑ Kahin.
  4. ↑ Owen, p. 106.
  5. 1 2 3 Tucker, p. 29.
  6. ↑ Chapuis (1995), p. 195.
  7. 1 2 Chapuis (2000), p. 48.
  8. ↑ Chapuis, pàgines 49–53.
  9. 1 2 Llewellyn.
  10. ↑ Thomazi, pàgines 69–71.
  11. ↑ Roustan, Frédéric Journal of Vietnamese Studies, 7, 1, 2012, p. 52–105. DOI: 10.1525/vs.2012.7.1.52. JSTOR: 10.1525/vs.2012.7.1.52.
  12. ↑ Carney, Joey. «A Brief Primer on Vice and Sex in Colonial Vietnam». Simi Press, 27-04-2020. Arxivat de l'original el 29 de maig de 2023.
  13. ↑ Hoskins, Janet Asia's Colonial Photographies, 44, Summer 2007, p. 16, 17.
  14. ↑ Hoskins, Janet IIAS Newsletter, 1-2007 [Consulta: 21 juny 2022].
  15. ↑ Yee, Jennifer French Cultural Studies, 15, 5, 2004, p. 5–19. DOI: 10.1177/0957155804040405 [Consulta: 21 juny 2022].
  16. ↑ «[Photos The Japanese Prostitutes Of Colonial Vietnam]». Saigoneer, 15-07-2015. Arxivat de l'original el 17 de juliol de 2015.
  17. ↑ Sartore, Melissa. «Facts About Karayuki-San, The Japanese Sex Workers Trafficked To The Rest Of The World». Ranker, 07-06-2019. Arxivat de l'original el 8 d'abril de 2023.
  18. ↑ Jolivet, Muriel. Japan: The Childless Society?: The Crisis of Motherhood. Routledge, 2005, p. 124. ISBN 1134757166.
  19. 1 2 Charles Keith. «Religious Missionaries and the Colonial State (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online - International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, i Deutsch-Französische Gymnasium, entre altrew), 20-02-2015. Arxivat de l'original el 19 d'agost de 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  20. 1 2 Nhuần (tổng hợp). «Nhà Nguyễn và những tháng 7 biến động. – Phải chăng tháng 7 với triều Nguyễn là một sự trùng hợp, khi Pháp mở đầu cuộc tấn công 1/9/1885 (nhằm vào 24/7/1858 âm lịch) và trận chiến đấu cuối cùng dưới sự lãnh đạo của triều đình nhà Nguyễn cũng diễn ra vào 5/7/1885.» (en vietnamita). Bảo tàng Lịch sử Quốc gia, 28-07-2016. Arxivat de l'original el 7 d'agost de 2021. [Consulta: 7 agost 2021].
  21. ↑ Jonathan D. London Education in Vietnam, pg.
  22. ↑ Fourniau, Annam–Tonkin, pàgines 39–77
  23. ↑ Brocheux i Hémery, 2004, p. 57–68.
  24. ↑ David Marr (1971) Vietnamese Anticolonialism, pg.
  25. ↑ Huard, pàgines 1096–1107; Huguet, pàgines 133–223; Sarrat, pàgines 271–273; Thomazi, Conquête, pàgines 272–275; Histoire militaire, pàgines 124–125
  26. 1 2 Osborne, Milton: Peasant politics in Cambodia.
  27. 1 2 3 4 5 6 Patrice Morlat. «Social Conflict and Control, Protest and Repression (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online - International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 06-12-2017. Arxivat de l'original el 13 August 2022. [Consulta: 21 agost 2022]. – Morlat, Patrice: Social Conflict and Control, Protest and Repression (Indochina), in: 1914–1918-online. International Encyclopedia of the First World War, ed. by Ute Daniel, Peter Gatrell, Oliver Janz, Heather Jones, Jennifer Keene, Alan Kramer, and Bill Nasson, issued by Freie Universität Berlin, Berlin (6 December 2017). doi:10.15463/ie1418.11199. Translated by: Jennings, Eric Thomas.
  28. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Claire Thi Liên Trân. «Indochina (Version 1.0).» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 11-01-2022. Arxivat de l'original el 12 August 2022. [Consulta: 17 agost 2022].
  29. ↑ Education in Vietnam, p. 48, Jonathan D London, 2011 "Phan Boi Chau (1867–1940) was founder of the Duy Tân Hội (Reformation Society) and Đông Du ("Go East") movement that encouraged nationalist Vietnamese youth to study in Japan. Later, he founded the Vietnam Quang Phuc Hoi ..."
  30. ↑ Philip G. Altbach, Toru Umakoshi Asian Universities: Historical Perspectives and Contemporary ...
  31. ↑ David P. Chandler, David Joel Steinberg In Search of Southeast Asia: A Modern History 1987 p. 315 "Phan Boi Chau himself, by this time the leader of a political group known as the "Renovation Society" (Duy Tan Hoi) initiated this"
  32. ↑ Van Thao Trinh Les compagnons de route de Hô Chi Minh: Histoire d'un engagement 2004 .
  33. ↑ Philippe M. F. Peycam The Birth of Vietnamese Political Journalism: Saigon, 1916–1930, p. 56.
  34. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 Patrice Morlat. «Social Conflict and Control, Protest and Repression (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online - International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 06-12-2017. Arxivat de l'original el 13 August 2022. [Consulta: 21 agost 2022]. – Morlat, Patrice: Social Conflict and Control, Protest and Repression (Indochina), in: 1914–1918-online. International Encyclopedia of the First World War, ed. by Ute Daniel, Peter Gatrell, Oliver Janz, Heather Jones, Jennifer Keene, Alan Kramer, and Bill Nasson, issued by Freie Universität Berlin, Berlin (6 December 2017). doi:10.15463/ie1418.11199. Translated by: Jennings, Eric Thomas.
  35. 1 2 Nguyễn Đình Hoà From the City Inside the Red River: A Cultural Memoir 1999 p. 76 "the Association for Mutual Education (Hội Trí Tri) at 59 Fan Street.
  36. ↑ Largo, V. Vietnam: Current Issues and Historical Background. Nova Publishers, 2002, p. 111. ISBN 1-59033-368-3.
  37. ↑ Schulzinger, Robert D. A Time for War: The United States and Vietnam, 1941-1975. Oxford University Press US, 1999, p. 7. ISBN 0-19-512501-0.
  38. 1 2 Peycam, Philippe M. F: The birth of Vietnamese political journalism.
  39. ↑ Fox-Stuart, Martin (Winter 1995).
  40. ↑ Stuart-Fox, Martin (2001).
  41. ↑ Murdoch, John B. (free) Journal of the Siam Society, 62, 1, 1974 [Consulta: 2 abril 2013]. «The 'Holy Man's' uprising of 1901–1902 was a large scale popular rebellion involving Northeast Thailand, Southern Laos, and the adjacent portion of the Vietnamese Central Highlands. Scholarship to date has not adequately considered the rebellion's character as transcending present national boundaries, having common leadership, and growing out of common regional causes.»
  42. 1 2 3 Th.S Nguyễn Thu Hường – TTLTQG I. «Vài nét về Bộ Học qua châu bản triều Nguyễn. – 04:00 PM 26/11/2015 – Lượt xem: 482 – Có thể nói có không ít tư liệu viết về Bộ Học và những cách tân trong chương trình giáo dục Việt Nam thời thuộc Pháp, tuy nhiên Châu bản triều Nguyễn thực sự là nguồn sử liệu quan trọng cung cấp những thông tin xác thực, giá trị để chúng ta có cơ sở nghiên cứu về nền giáo dục Việt Nam thời thuộc địa.» (en vietnamita). State Records and Archives Department of Vietnam (Cục Văn thư và Lưu trữ nhà nước), 26-11-2015. Arxivat de l'original el 20 de juny de 2022. [Consulta: 22 juny 2022].
  43. 1 2 3 tapchisonghuong.com.vn. «Giới thiệu một số văn bản có liên quan đến Bộ Học và Bộ Quốc dân giáo dục. - Để điều hành đất nước, từ năm 1802–1906, nhà Nguyễn đã thiết lập 6 bộ là: Bộ Lại, Bộ Hộ, Bộ Lễ, Bộ Binh, Bộ Hình, Bộ Công.» (en vietnamita). BẢO TÀNG LỊCH SỬ QUỐC GIA (VIETNAM NATIONAL MUSEUM OF HISTORY), 06-04-2012. Arxivat de l'original el 16 de juny de 2022. [Consulta: 16 juny 2022].
  44. ↑ Võ Thạnh. «Triều đại phong kiến duy nhất có Bộ Học.» (en vietnamita). VnExpress, 06-12-2016. [Consulta: 22 juny 2022].
  45. 1 2 3 4 Kimloan Vu-Hill. «Between Acceptance and Refusal - Soldiers' Attitudes Towards War (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 20-04-2018. Arxivat de l'original el 19 d'agost de 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  46. 1 2 3 Albert Sarraut: La Mise en valeur des colonies françaises, Paris (1923), pàgines 42–43; 9 PA 13/3, Memo from the General-Governor of French Indochina to the Governor of Cochinchina, Residents Superior of Tonkin, Annam, and Cambodia, 2 de juny de 1918; Cross, Gary: Immigrant Workers in Industrial France.
  47. 1 2 Jouineau, Andre. French Army 1918 1915 to Victory. Amber Books Limited, 2009, p. 63. ISBN 978-2-35250-105-3.
  48. ↑ Kimloan Vu-Hill. «Indochinese Workers in France (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 08-10-2014. Arxivat de l'original el 19 d'agost de 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  49. ↑ «French Forces in the Salonika Campaign 1915–1918».
  50. ↑ "How the U.S. Got Involved In Vietnam" Arxivat 2019-09-22 a Wayback Machine., by Jeff Drake
  51. 1 2 3 Vu-Hill, Kimloan: Coolies into rebels.
  52. 1 2 Chandler, David: A History of Cambodia, London 2007, p. 146
  53. ↑ Trân, Claire Thi Liên: Nguyễn Xuân Mai (1890-1929).
  54. 1 2 Gunn, Geoffrey: Rebellion In Northern Laos.
  55. ↑ Zinoman, Peter (2000).
  56. ↑ Morlat, Patrice: Indochine années vingt.
  57. ↑ Morlat, Patrice: Indochine années vingt.
  58. ↑ Morlat, Patrice: Les affaires politiques de l'Indochine (1895–1923), Paris (1996): L'Harmattan.
  59. ↑ Pierre Brocheux. «Colonial Society (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 14-04-2015. Arxivat de l'original el 18 August 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  60. ↑ Honey, P. «Vietnam after Ho Chi Minh An Interview with P. J. Honey». The Tablet. Arxivat de l'original el 3 December 2013. [Consulta: 28 novembre 2013].
  61. ↑ Van Nguyen Duong, originally from Hoang Van Chi, The Tragedy of the Vietnam War, McFarland, ISBN 978-0786483389
  62. ↑ Zinoman, Peter, American Council of Learned Societies: The colonial Bastille.
  63. ↑ Brocheux, Pierre / Hémery, Daniel: Indochine, la colonisation ambiguë, 1858–1954, Paris (2001): Découverte.
  64. 1 2 3 Claire Thi Liên Trân. «Indochina (Version 1.0).» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 11-01-2022. Arxivat de l'original el 12 August 2022. [Consulta: 17 agost 2022].
  65. ↑ Vu-Hill, Kimloan: Coolies into Rebels.
  66. ↑ Quoted in Larcher-Goscha Agathe: La voie étroite des réformes coloniales et la « collaboration franco-annamite » (1917–1928), in: Revue française d'histoire d'outre-mer 82/309 (1995), p. 408.
  67. ↑ Trịnh, Đình Thảo; Trinh, Dinh Khai. Décolonisation du Viêt Nam: un avocat témoigne (en francès). Harmattan, 1994. ISBN 978-2-7384-2368-9.
  68. ↑ Chandler, David P: A history of Cambodia, London (2007): Routledge.
  69. ↑ Eric Thomas Jennings. «Commemoration, Cult of the Fallen (Indochina).» (en anglès). 1914–1918-online - International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 15-06-2015. Arxivat de l'original el 19 August 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  70. 1 2 Phương Anh (tổng hợp). «Bảo Đại - Vị Hoàng đế cuối cùng trong lịch sử phong kiến Việt Nam. - Bảo Đại tên thật là Nguyễn Phúc Vĩnh Thụy, là vị Hoàng đế thứ 13 và cuối cùng của triều đại nhà Nguyễn, cũng là vị Hoàng đế cuối cùng trong lịch sử phong kiến Việt Nam.» (en vietnamita). BẢO TÀNG LỊCH SỬ QUỐC GIA (VIETNAM NATIONAL MUSEUM OF HISTORY), 09-09-2016. Arxivat de l'original el 16 June 2022. [Consulta: 22 juny 2022].
  71. ↑ Kimloan Vu-Hill. «Between Acceptance and Refusal - Soldiers' Attitudes Towards War (Indochina)» (en anglès). 1914–1918-online – International Encyclopedie of the First World War (Free University of Berlin, Bavarian State Library, and Deutsch-Französische Gymnasium, among others), 20-04-2018. Arxivat de l'original el 19 August 2022. [Consulta: 21 agost 2022].
  72. ↑ Marr, David G.: Vietnamese anticolonialism, 1885–1925, Berkeley (1971): University of California Press.
  73. ↑ Maurice Rives, pp. 72–73 Les Linh Tap, I.S.B.N 2-7025-0436-1
  74. ↑ Tucker, Spencer C. Encyclopedia of the Vietnam War: A Political, Social and Military History. Santa Barbara, California: ABC-CLIO, 2000, p. 442. ISBN 1-57607-040-9.
  75. 1 2 Lockhart i Duiker, 2010, p. 48.
  76. ↑ Gunn, 2014, p. 119.
  77. ↑ Daniel Hemery Revolutionnaires Vietnamiens et pouvoir colonial en Indochine.
  78. ↑ Frank N. Trager (ed.).
  79. ↑ Daniel Hemery Revolutionnaires Vietnamiens et pouvoir colonial en Indochine.
  80. ↑ Manfred McDowell, "Sky without Light: a Vietnamese Tragedy," New Politics, Vol XIII, No. 3, 2011, p. 1341 https://newpol.org/review/sky-without-light-vietnamese-tragedy/ Arxivat 17 August 2020 a Wayback Machine. (accessed 10 October 2019).
  81. ↑ Ngô Văn, In the Crossfire: Adventures of a Vietnamese Revolutionary.
  82. ↑ «JAPAN: Empire Game» (en anglès). Time, 04-08-1941. [Consulta: 2 gener 2024].
  83. ↑ Daniel Hemery Revolutionnaires Vietnamiens et pouvoir colonial en Indochine.
  84. ↑ Frank N. Trager (ed.).
  85. ↑ Daniel Hemery Revolutionnaires Vietnamiens et pouvoir colonial en Indochine.
  86. ↑ Goscha, Christopher. The Road to Dien Bien Phu (en anglès). 9780691228648, 2023, p. 39. ISBN 9780691228648.
  87. ↑ «Primera guerra d’Indoxina». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 5 octubre 2022].
  88. ↑ «The Final Declarations of the Geneva Conference juliol 21, 1954» (en anglès). The Wars for Viet Nam. Vassar College. Arxivat de l'original el 7 d'agost 2011. [Consulta: 20 juliol 2011].

Vegeu també

[modifica el codi]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Indoxina_francesa&oldid=37080841»