Italouruguaians

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de grup humàItalouruguaians

Delmira Agustini · Walter Pandiani · Julio María Sanguinetti Coirolo · Ricciotti Garibaldi
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
Població total1 milió (29% de la població total del país)
LlenguaCastellà riuplatenc i italià
ReligióCristianisme (Catolicisme), agnosticisme i ateisme
Grups relacionats
Regions amb poblacions significatives
Uruguai Uruguai: 1,000,000 (entre 55.220 i 94.704 amb nacionalitat italiana)[1][2]

Els italouruguaians (castellà: ítalo-uruguayos; italià: italo-uruguaiani o italo-uruguagio) són els italians residents a l'Uruguai així com els seus descendents.

Història[modifica]

Els primers italians van arribar a la colònia espanyola coneguda com a Banda Oriental a començaments del segle xvi. Eren principalment ligurs de la República de Gènova, què treballaven en activitats relacionades amb el transport i el comerç marítims.

Aquesta influència italiana va créixer durant el segle xix, amb la independència de l'Uruguai, i molts immigrants es van establir a Montevideo:

« La preeminència de ligurs i piemontesos va ser alterada abans de l'arribada dels llombards, artesans i agricultors i seguidament dels homes de Garibaldi, en bona part meridional, en certa manera actius, llevat d'una minoria d'aventurers. Al començament dels anys setanta aquesta tendència creix i la va seguir una brusca caiguda, en coincidència amb l'estancament polític i econòmic que experimentaven dels dos països del Riu de la Plata. De 1875 a 1890, la immigració arriba al seu major extrem a l'Uruguai, en aquest període gairebé tota espanyola i italiana, però sobretot italiana. Després, l'arribada d'immigrants italians a l'Uruguai va ser decreixent per la gran atracció exercida per l'Argentina, els Estats Units i el Brasil.[3] »

Després de la unificació italiana va haver una nova etapa migratòria cap a l'Uruguai, que té el seu auge en l'últim decenni del segle xix, quan van arribar al país uns altres 110.000 immigrants italians.

Al començament del segle xx el flux migratori italià va començar a disminuir i el 2003 només havien 33.000 italians en l'estat sud-americà.

El 1976 els uruguaians d'ascendència italiana eren un milió tres-cents mil (gairebé el 40% del total de la població, tenint en compte els italoargentins residents a l'Uruguai).[4]

La màxima concentració es troba, a més de a Montevideo, a la ciutat de Paysandú (on gairebé el 65% dels habitants tenen ascendència italiana).[5]

Comunitat italiana[modifica]

Ospedale Italiano di Montevideo "Umberto I", construït en estil neoclàssic el 1890 per l'arquitecte italouruguaià Luigi Andreoni.
El Castell Piria. Francisco Piria va crear la ciutat balneària de Piriápolis, al departament de Maldonado.

Els primers immigrants italians que van arribar a l'Uruguai eren en la seva majoria genovesos, piemontesos, napolitans, venecians i sicilians.

Durant la primera meitat del segle xix, amb la participació de Giuseppe Garibaldi a la guerra de la independència de l'Uruguai, molts italouruguaians es van sentir atrets per la causa independentista.

El movement politic al qual es van adherir molts habitants de la zona del Riu de la Plata va ser conegut amb el nom de Corrente garibaldina. En reconeixement a la tasca de Garibaldi es van realitzar molts homenatges a la seva memòria com, per exemple, una "Avenida" (Avinguda) de Montevideo amb el seu nom, un monument a la ciutat de Salto, i l'hospital italià de Buenos Aires, entre d'altres.

Entre finals del segle xix i començament del XX, va tenir lloc la tercera fase d'immigració procedent d'Itàlia. Aquesta ona va ser anomenada immigrazione trasformatrice (immigració transformadora), atès que en aquest període l'Uruguai va experimentar grans canvis en la qualitat de vida de la seva població.

Els italians que van arribar en aquest període, així com en la quarta etapa després de la Segona Guerra Mundial, van contribuir amb l'arquitectura i gastronomia uruguaianes. En aquest període va tenir lloc la fundació de l'Ospedale Italiano di Montevideo, que data de l'última dècada del segle xix, i que porta el nom d'un monarca italià, el rei Humbert I.

Els immigrants italians del segle xix treballaven principalment al sector administratiu, comercial i agrícola. Alguns es van destacar com polítics o empresaris durant el segle xx. De fet, Francisco Piria, fill de pares genovesos, es va convertir en un dels principals constructors del país sud-americà, creant un balneari que avui porta el seu nom: Piriápolis. D'altra banda, alguns italouruguaians van ser presidents de l'Uruguai (com Addiego, Demicheli, Terra, Baldomir Ferrari, Giannattasio i Sanguinetti) i escriptors de reconeixement internacional (com Delmira Agustini, Mario Benedetti i Juan Carlos Onetti).

La comunitat italiana durant la presidència de Gabriel Terra i Baldomir Ferrari[modifica]

El període dels anys 1930 va representar una època en la qual la comunitat italiana va tenir un importància significativa a l'Uruguai. Va coincidir amb l'accés al poder de Gabriel Terra de 1931 a 1938 i del seu successor Baldomir Ferrari (1938-1943).

El president italouruguaià Gabriel Terra va aconseguir que la hidroelèctrica del llac artificial "Rincón del Bonete", sobre el riu Negro, fos finançada i construïda principalment pel govern italià en els anys 1930.

Aquests dos presidents de l'Uruguai van donar el seu suport al feixisme italià i van imitar algunes de les seves característiques i estratègies polítiques.[6]

A Montevideo, per exemple, va haver un partit polític feixista amb 1.200 membres, que va donar 150 voluntaris italouruguaians per a la conquesta italiana d'Etiòpia el 1936.

El president Terra va aconseguir finançament i suport tècnic de Benito Mussolini (i també d'Adolf Hitler) per a les construccions sobre el Riu Negro, creant el llac artificial més gran de Sud-amèrica.[7] A més a més, Terra va promoure l'inici del procés d'industrialització de l'Uruguai amb fons italians.

El diplomàtic italià Mazzolini va afirmar que Mussolini considerava a l'Uruguai com el país més "italià" d'Amèrica, amb el qual pretenia realitzar una futura aliança política.[8]

La llengua italiana va obtenir una importància significativa a Montevideo en aquesta època i es converteix en obligatòria en els instituts d'ensenyament mitjà i superior de l'Uruguai el 1942, durant la presidència de Baldomir Ferrari.[9]

Característiques de la comunitat italiana[modifica]

Alfredo Baldomir Ferrari, president de l'Uruguai de 1938 fins a 1943. El 1942 va introduir l'italià com llengua d'ensenyament obligatori.

Un càlcul global dels immigrants italians a l'Uruguai des de la seva independència fins als anys 1960 dona com a resultat unes 350.000 persones, i si es considera el saldo actiu cal reduir la xifra a la meitat. Un terç de la població del país té cognoms italians.

Per al recompte total de ciutadans italians a l'Uruguai s'ha tingut en compte l'influx migratori de diferents èpoques:
1) període 1830-50, amb una arribada de 20.000 persones, gairebé totes de Ligúria i de Piemont.
2) el segon en el decenni següent, durant el qual va desembarcar a Montevideo un nombre elevat d'italians (25.000 de Llombardia i de Sardenya).
3) el tercer cap a la segona meitat del segle xix, amb immigrants de Liorna i la costa nord-oest, a més d'italians del sud i els homes de Garibaldi (90.000 aproximadament).
4) el quart en els últims decennis del segle xix i primers del segle xx, caracteritzat per una immigració massiva, estimulada per la propaganda i del viatge prepagat, en general de persones escassament qualificades i analfabetes (110.000).
5) el cinquè durant la primera meitat del segle xx, amb població qualificada i exiliada (15.000 italians).

El 49% dels italians actualment residents a l'Uruguai provenen de la regió septentrional de la península, el 17% de les regions centrals i el 34% del sud peninsular. Les regions italianes de major procedència són: Campània, amb 5.231 residents (el 16% del total); Llombardia (5.029); Piemont (4.250); Laci (3.353) i Ligúria (3.018).[10]

El 2007 els ciutadans italians (també els uruguaians amb doble nacionalitat) residents a l'Uruguai eren 71.115.[11] La comunitat italiana ha tingut una bona acceptació per part de la societat uruguaiana, també en un procés d'italianització, principalment sobre la gastronomia local (com la Salsa caruso) i l'argot (com el lunfardo, que deriva probablement de la paraula lombardo, llombard).[12]

A la resta de l'Uruguai, la influència italiana va ser de menor importància (tan sols el 27% dels italouruguaians viuen fora de l'àrea metropolitana de la capital), si bé diverses comunitats italianes van fundar algunes entitats culturals (com a Rivera, a la frontera amb el Brasil[13]).

A Paysandú - la tercera ciutat de l'Uruguai, ubicada sobre la frontera amb l'Argentina - es va registrar una influència italiana major, amb un 60% de la seva població actual amb ascendència italiana (80.000 habitants aproximadament). La llengua italiana s'ha difós gràcies al seu ensenyament obligatori i/o facultatiu en l'educació secundària. Entre les associacions italianes més importants de la ciutat cal citar l'Unione e Benevolenza, la Scuola Italiana i la Federazione Italiana di Paysandú.

El Gruppo Lombardi di Paysandù manté llaços culturals amb l'emigració italiana, principalment amb la llombarda.[14]

Principals associacions italianes de l'Uruguai[modifica]

Les associacions italianes a l'Uruguai són relativament moltes. Les principals són:

  • Scuola Italiana di Montevideo
  • Circolo Lucano
  • Associazione Figli della Toscana
  • Associazione Veneti in Uruguay
  • Gruppo Lombardi di Paysandú
  • Gruppo Trentini di Rivera

Llengua italiana[modifica]

Bandera italouruguaiana.

El 1942, el president italouruguaià Alfredo Baldomir Ferrari va emetre un decret que feia obligatori l'aprenentatge de la llengua italiana en les escoles superiors estatals de l'Uruguai.

Aquesta normativa ha convertit a l'Uruguai en l'únic país d'Amèrica on l'italià ha tingut durant seixanta anys l'oficialitat en l'ensenyament local al costat de la llengua oficial de l'Estat, el castellà.[15][nota 1]

A Montevideo existeix una escola privada (Scuola Italiana di Montevideo) on les classes s'imparteixen en italià i en castellà.

Tots aquests factors han determinat que alguns autors dediquin publicacions sobre l'empremta italiana a l'Uruguai:

  • Il Corriere della Scuola, trimestral (Montevideo, des de 1989), editora Adriana Testoni (Scuola Italiana di Montevideo), director Giovanni Costanzelli.
  • L'Eco d'Italia, setmanal (Montevideo, des de 1963), editor Alessandro Cario, director Stefano Casini.
  • Gente d'Italia, quotidià (Montevideo, 2005), editor Gruppo Editoriale Porps International Inc., director Domenico Porpiglia.
  • Incontro, mensual (Montevideo, des de 1974), editor i director, pare Salvatore F. Mazzitelli (Congregazione Scalabriniana).
  • Notiziario A.N.C.R.I., mensual (Montevideo, des de 1962), editor i director Giovanni Costanzelli (Associazione Ex Combattenti).
  • Spazio Italia, mensual (Montevideo, des de 1999), editora i directora Laura Vera Righi (Associazione Italiana Gruppo Legami).

Italouruguaians destacats[modifica]

Notes[modifica]

  1. ↑ L’Associazione Uruguaiana Docenti di Italiano (A.U.D.I.), amb seu a Montevideo, ha redactat una carta el 20 de novembre de 2006 al president de l'Accademia della Crusca, el prof. Francesco Sabatini, en la qual es mostra la preocupació perquè el CO.DI.CEN., la institució estatal encarregada de l'educació pública, ha decidit, sense cap motiu aparent, eliminar la llengua italiana, inclosa com disciplina d'ensenyament el 1942, del pla d'estudis que va entrar en vigor el 2007 en totes les escoles superiors del país i el 2008 en els centres privats.

Referències[modifica]

  1. ↑ (italià) Italians a l'estranger Arxivat 2008-02-27 a Wayback Machine.
  2. ↑ (italià) Ministero dell'Interno: Dades per país i territori
  3. ↑ «Cenni Storici sugli Italiani nell' Uruguay». Arxivat de l'original el 2016-02-20. [Consulta: 16 març 2009].
  4. ↑ Favero, Luigi i Tassello, Graziano. Cent'anni di emigrazione italiana (1876-1976) p.86
  5. ↑ Marocco, Gianni. Sull'altra sponda del plata: gli italiani in Uruguay. F. Angeli. Milà, Itàlia, 1986
  6. ↑ L'Uruguai i el feixisme (en castellà)
  7. ↑ La diplomazia italiana in Sudamerica negli anni trenta (en italià)
  8. ↑ Rossi, Gianni. Mussolini e il diplomatico: la vita e i diari di Serafino Mazzolini p. 85-92
  9. ↑ Filgueira, Carlos H.; Roade, Juan Rial; Colangelo, Giuseppe. Gli immigrati italiani nella costruzione del "Welfare State" in Uruguay all'inizio del secolo. Milà, 1983
  10. ↑ Aire (Anagrafe degli italiani residenti all'estero), Ministeri de l'Interior. 2003
  11. ↑ Estadístiques oficials del govern italià (en italià)
  12. ↑ Araújo Villagrán, Horacio i Isetta, Andrés. Los Italianos en el Uruguay: diccionario biográfico. Escardó & Araújo, Barcelona, 1920
  13. ↑ «Els italouruguaians de Rivera». Arxivat de l'original el 2009-10-27. [Consulta: 27 octubre 2009].
  14. ↑ Llista dels cognoms llombards de Paysandú
  15. ↑ «Pàgina web de la presidència: Article sobre la llengua italiana a l'Uruguai (en castellà)». Arxivat de l'original el 2008-05-19. [Consulta: 17 març 2009].

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Favero, Luigi i Tassello, Graziano. Cent'anni di emigrazione italiana (1876-1976). Cser. Roma, 1978.
  • Oddone, Juan. Italiani in Uruguay. Partecipazione politica e consolidamento dello stato. Altreitalie. Montevideo, 1992.
  • Rossi, Gianni. Mussolini e il diplomatico: la vita e i diari di Serafino Mazzolini. Rubbettino Editore. Milà, 2005 ISBN 88-498-1208-6
  • Ruocco, Domenico. L'Uruguay e gli Italiani. Società Geografica Italiana. Roma, 1991.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Italouruguaians&oldid=31973241»