Jacques de Molay

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJacques de Molay
JacquesdeMolay.jpg
Biografia
Naixement 1244 ↔ 1249
Molay
Mort 18 març 1314
París
Causa de mort Mort a la foguera
  Gran mestre de l'orde del Temple 

27 abril 1292 – 18 març 1314
← Thibaud Gaudin
Dades personals
Religió Catolicisme
Activitat
Ocupació Cavaller de l'Orde del Temple
Conflicte Setge d'Acre
Altres
Condemnat per heretgia

Escut d'armes Jacques de Molay

IMDB: ch0064752
Modifica les dades a Wikidata

Jacques de Molay (Borgonya, entre 1240 i 1244 - París, 18 de març del 1314) fou un noble francès i l'últim Gran Mestre del Temple. Estigué en el setge d'Acre, però malgrat la derrota no prengué aquesta com a definitiva i organitzà noves campanyes per expulsar els musulmans de Terra Santa. Es negà a la proposta d'unificar les ordes que vetllaven per aquesta mateixa funció. Inesperadament, a París fou acusat d'heretgia i d'inducció a la sodomia, acusacions que no es va prendre seriosament probablement per ser infundades, però el procés va tirar endavant i mitjançant tortura, fou condemnat a mort.


Orígens[modifica]

Escut d'armes de Jacques de Molay
Ordenació de Jacques de Molay, pintura de Marius Granet. Una de les acusacions deia que va escopir a la creu durant aquesta cerimònia.

Jacques procedia de família noble, fill de Joan de Lonvy, senyor de Lonvy, hereu de Mathe i senyor de Rahon, senyoriu del qual depenien moltes altres terres, principalment Molay, que era una parròquia de la diòcesi de Besançon.[1]

El 1265, en la ciutat de Beaune es va unir a l'Orde dels Pobres Cavallers de Crist del Temple de Salomó, coneguts comunament com a Cavallers Templers o Orde del Temple, on tenien una comanda. En aquell moment Terra Santa estava sent amenaçada pels mamelucs i l'envien com a cavaller en una data imprecisa que devia ser entre el 1266 i el 1271.[2]

Gran Mestre del Temple[modifica]

Després de la caiguda d'Acre en el setge del 1291, en què morí el gran mestre de l'orde, Guillem de Beaujeu, els templers es van replegar a Xipre. Allà van enderrocar el castell templer i el port fou cobert amb la runa per evitar un desembarcament que tingués per objectiu capturar la ciutat.[3] En qüestió de mesos, les ciutats restants en poder dels croats van caure amb facilitat, incloent Sidó (14 de juliol), Jaffa (30 de juliol), Beirut (31 de juliol), Tortosa (3 d'agost) i Atlit (14 d'agost). A la primavera del 1292, Thibaud Gaudin, morí prematurament i llavors van escollir Jacques de Molay com a nou gran mestre, el vint-i-tresè.

Activitat diplomàtica a Europa[modifica]

El 1293 desembarcà a Marsella i organitzà un capítol a Montpeller en què demanava als assistents que fossin més caritatius i acollidors que mai en les respectives comandes per tal de compensar la mala reputació que havia suposat la pèrdua de Terra Santa.[4] Després viatjà a Aragó per resoldre una disputa patrimonial entre Jaume II i l'orde. Llavors va viatjar a Anglaterra perquè Eduard I havia imposat multes al cap dels templers en aquelles terres.[5] Tot seguit viatjà a Roma on Bonifaci VIII, acabat d'escollir papa, li confirmà els privilegis de l'orde i van comentar la necessitat de preparar una nova croada.[6] El 1296 va donar a conèixer les seves intencions en un capítol congregat a Arles. Amb el suport dels aragonesos aviat va començar a traslladar contingent cap a Xipre. En arribar a l'illa va haver d'ensenyar la butlla papal d'exempcions, ja que Enric II de Xipre li exigia el pagament de taxes com si fos un comerciant.[7]

Retorn a l'activitat militar[modifica]

Jacques de Molay, últim Gran Mestre de l'Orde del Temple

El 1298 va arribar la notícia que el castell templer de Rocaguillem, situat a Armènia, havia estat atacat. Jacques de Molay i Guillaume de Villaret, gran mestre dels hospitalers, van anar a defensar la plaça.[8] Atès que els guerrers cristians eren molt inferiors en nombre als musulmans decidiren que seria bo escortar el cap dels mongols de Pèrsia, Mahmud Ghazan, fins a Roma per pactar amb el papa una aliança contra els turcs.

De camí a Armènia, el 1300, va organitzar una incursió contra els turcs d'Alexandria[9] i va deixar una forta guarnició a l'illa d'Arwad per fer possibles noves expedicions. El soldà An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun, però, la va fer prendre per assalt el 1302.[10] Allà va caure en mans musulmanes el darrer cap militar templer, fra Dalmau de Rocabertí, a qui va aconseguir rescatar el rei Jaume el Just. Va organitzar, entre 1293 i 1305, múltiples expedicions contra els musulmans del soldà mameluc d'Egipte, An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun.

Retorn a Europa[modifica]

A finals del 1306 Jacques rebé carta del nou papa Climent V, que s'havia establert a França, per tractar sobre la nova croada. Convocat a un sínode a Poitiers el 6 de juny, Molay es va negar a acceptar el projecte d'unificació dels ordes militars (projecte Rex bellator, impulsat per fra Ramon Llull).[11]Pel que fa a la reconquesta de Terra Santa, proposà que el papa excomuniqués els italians que comerciaven amb els turcs i que convoqués una nova croada amb molts més soldats que les anteriors.[2]

La situació que va trobar en arribar a França va ser preocupant, el rei Felip IV havia humiliat i indirectament causat la mort al papa anterior. Aquest rei havia demanat préstecs a l'orde dels templers, que no tornava i, a més, estava escampant el rumor que els cavallers templers tenien d'amagat comportament depravat i herètic.[12][13][14] França estava en una situació econòmica delicada, el 1306 el rei va fer devaluar la moneda per segona vegada en poc temps i els ciutadans de París es van revoltar. Els templers li van oferir acollida a la seva fortalesa ja que el palau reial estava en obres. Allà, mogut per l'enveja i l'opinió de consellers sense escrúpols com Guillem de Nogaret i el seu confessor Guillem Imbert, devia ordir el pla d'anul·lar l'orde i quedar-se els seus béns per eixugar els deutes de l'Estat.[15]

Judici i mort (13-10-1307)[modifica]

El judici de Jacques de Molay, segons un gravat del segle XIX.

Jacques de Molay no es va prendre seriosament els rumors que li van arribar: no va tenir en compte unes acusacions que venien principalment d'un home excomunicat pel papa com era Guillem de Nogaret i d'un membre expulsat de l'orde dels templers, Esquiu de Floryan?[16] El 14 de setembre, Felip va aprofitar els rumors i certes investigacions per iniciar la seva acció contra els templers, enviant una ordre secreta als seus agents arreu de França per dur a terme una detenció massiva de tots els templers. La idea de Felip era detenir els templers i confiscar els seus béns per així incorporar la seva riquesa al Tresor Reial apart d'alliberar-se de l'enorme deute que tenia amb l'Orde. El dia 12 d'octubre de 1307 Molay va acudir a Paris on va ser portador del fèretre en el funeral de Caterina de Courtenay, esposa del germà del rei, Carles I de Valois. Al matinada del divendres 13 d'octubre de 1307, en una incursió de l'exèrcit reial, Molay i seixanta dels seus cavallers germans templers van ser arrestats. Felip va fer que els templers fossin acusats d'heretgia i molts altres càrrecs inventats, la majoria dels quals eren idèntics als càrrecs que anteriorment havien anotat els agents de Felip contra el Papa Bonifaci VIII.[17]

Molay, com els seus companys, va ser sotmès a tortures dins la Gran Torre fins que al cap de deu dies va admetre alguns dels càrrecs: confessà haver apostatat en el moment del seu ingrés en l'orde però va negar haver induït companys a la sodomia.[17] Llavors va ser posat en mans de la Inquisició. El papa envià una carta queixant-se no tan sols pel tracte que havia donat als detinguts sinó perquè s'havia atorgat una competència que no tenia. En el fons, Climent V tenia por d'acabar agredit pel rei francès, com havia passat amb el seu antecessor, i va permetre que la Inquisició portés el cas.[18]Aquest tribunal, com de costum, no va investigar les acusacions i es va limitar a recollir declaracions de testimonis, ja fossin falsos o no, que corroboressin les acusacions. No obstant això, el papa envià dos cardenals a interrogar Jacques de Molay, el qual va dir que la seva confessió havia estat fruit de la tortura i es va declarar innocent de tots els càrrecs. Llavors el papa decidí acabar amb el procés, però Felip s'hi va negar.[19][20]

Molard cremat a la foguera en l'illot dels templers, en una il·lustració de la Crònica de França del s.XIV

L'agost del 1308 fou absolt pels cardenals i restituït en el si de l'Església. Però el procés contra els templers seguia i un any més tard, el 26 de novembre del 1309 va ser cridat a declarar en presència de Nogaret, el qual l'acusà d'heretgia en llatí. Ell va al·legar que no sabia prou llatí per defensar-se correctament i que només acceptava ser interrogat pel papa.[21] El desembre del 1313 el papa formà una comissió de tres cardenals per jutjar-lo, juntament amb Hugues de Pairaud, mestre templer a França, Geoffroy de Gonneville, mestre a Aquitània i Poitou i Geoffroy de Charnay, mestre a Normandia. Aquesta vegada, però, no va tenir el suport del papa que temia ser ell l'acusat[a] i va preferir creure's la declaració acusatòria d'Oliver de Penna, un testimoni òbviament comprat ja que va poder fugir de la presó l'endemà de la seva declaració.[23] Jaques i Geoffroy de Charnay insistiren en la seva innocència, per tant el jurat condemnà els altres dos a un empresonament de per vida, mentre que ells foren enviats a la foguera, sentència que es portà a terme aquell mateix dia a l'illa dels Templers[b]. Jacques acceptà el seu destí i tan sols demanà que el deixessin resar abans de morir.[24] Segons un testimoni florentí, uns religiosos van recollir el que quedava dels seus ossos i cendres i els van portar a Terra Santa.[25]

Notes[modifica]

  1. Segons la llegenda popular Climent gastava més diners en la seva amistançada, Mélisande de Périgod filla del comte de Foix, que en la recuperació de Terra Santa; també corria el rumor que havia estat escollit papa subornant cardenals i que practicava la simonia col·locant familiars seus en càrrecs eclesiàstics [22]
  2. l'illa dels Jueus, també coneguda com a illa dels Templers, perquè hi amarraven les seves embarcacions, era un petit illot al sud-oest de l'île de la Cité a la qual va quedar unida anys després.

Referències[modifica]

  1. Frale, 2001, p. 25.
  2. 2,0 2,1 Demurger, 2014, p. 56.
  3. Dillon, 2005, p. 81.
  4. Demurger, 2014, p. 139.
  5. Demurger, 2014, p. 121.
  6. Demurger, 2014, p. 141-142.
  7. Demurger, 2014, p. 145.
  8. Demurger, 2014, p. 150.
  9. Jackson, 2005, p. 171.
  10. Barber, 1994, p. 294.
  11. Demurger, 2014, p. 89.
  12. Demurger, 2014, p. 226.
  13. Frale, 2001, p. 73.
  14. Beck, 1996, p. 18.
  15. Beck, 1996, p. 28-29.
  16. Beck, 1996, p. 22, 30.
  17. 17,0 17,1 Beck, 1996, p. 42.
  18. Beck, 1996, p. 47-56.
  19. Demurger, 2014, p. 258.
  20. Barber, 1994, p. 132.
  21. Demurger, 2014, p. 261.
  22. Beck, 1996, p. 22, 50-53.
  23. Beck, 1996, p. 60.
  24. Demurger, 2014, p. 271.
  25. Demurger, 2014, p. 280.

Bibliografia[modifica]

  • Barber, Malcolm. The New Knighthood: A History of the Order of the Temple. Cambridge: Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-42041-5. 
  • Beck, Andreas. El fin de los templarios. Península, 1996. ISBN 84-297-4134-8. 
  • Demurger, Alain. Jacques de Molay : Le crépuscule des Templiers. Payot, 2014. 
  • Dillon, Charles Raymond. Templar Knights and the Crusades (en anglès). Universe, 2005. 
  • Frale, Barbara. L'ultima bataglia dei Templari. Viella, 2001. 
  • Jackson, Peter. The Mongols and the West, 1221-1410 (en anglès). Pearson Education, 2005. ISBN 0582368960. 
Precedit per:
Theobald Gaudin
Templers
Gran Mestre

1293 - 1314
Succeït per:
"Extinció de l'Orde el 1314"


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jacques de Molay Modifica l'enllaç a Wikidata