Jeff Buckley
 | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement |
Jeffrey Scott Buckley 17 novembre 1966 Anaheim |
| Mort |
29 maig 1997 (30 anys) Memphis |
| Causa de mort | Ofegament |
| Altres noms | Scott Moorhead |
| Religió | Catòlic no practicant |
| Formació |
Musicians Institute  |
| Activitat | |
| Ocupació | Cantautor, guitarrista, cantant, músic i compositor |
| Activitat | 1991 – 1997 |
| Gènere | Rock alternatiu |
| Veu | Tenor |
| Instrument | Guitarra i veu |
| Discogràfica | Columbia |
| Artistes relacionats | Tim Buckley, Gary Lucas, Inger Lorre, John Zorn, Rebecca Moore, Shinehead, Chris Cornell |
| Família | |
| Pare | Tim Buckley |
|
| |
.png){kind=small} | |
|
| |
|
| |
| Lloc web | Lloc web |
         | |
 | |
Jeffrey Scott Buckley (Anaheim, 17 de novembre de 1966 - Memphis, 29 de maig de 1997) va ser un cantautor i guitarrista estatunidenc, fill del també músic Tim Buckley.
Conegut per la seva peculiar veu d'almenys quatre octaves i mitja, els crítics van considerar Buckley com un dels artistes més prometedors de la seva generació després de la publicació el 1994 del seu àlbum debut Grace. No obstant això, al cim de la seva popularitat, Buckley va morir ofegat mentre nedava al riu Wolf.
Al febrer de 1993, acabat de signar contracte discogràfic amb Columbia, Buckley entrà a l'estudi Shelter Island Sound de Chelsea (Manhattan) amb diferents instruments i una llista d'una dotzena de peces: el seu representant, Steve Berkowitz, li'l llogà tres dies per a explorar les possibilitats de cara a la gravació del primer disc. El propietari de l'estudi, Steve Addabbo, no l'havia escoltat mai i es limità a sonoritzar-lo sense més afegits que un poc de reverb; quan Buckley començà a cantar, Addabbo exclamà «Holy shit!» El primer dia féu dos o tres preses de cada cançó, però a mesura que se sentí còmode les féu en una passada; quan acabà de gravar el repertori previst, com Berkowitz notà que no les havia cantades com en els concerts, li demanà fer-ne alguna de The Isley Brothers, Curtis Mayfield o Sly and the Family Stone: llavors mamprengué Everyday People. Buckley omplí quatre DAT amb sis hores de gravació inèdites, de les quals nou cançons foren publicades l'any 2016 en el disc You And I, junt amb una versió de Just Like a Woman enregistrada un any més tard en Bearsville Studios de Woodstock (Nova York).[1]
Grace tingué molt d'èxit a França i Austràlia: la gira promocional australiana del setembre de 1995 en locals menuts esdevingué llegendària.[2] D'ençà, se celebren tres homenatges anuals a Chicago, Nova York i Austràlia, i artistes com Chris Cornell, Hole, Massive Attack (Teardrop), PJ Harvey o Rufus Wainwright li han dedicat cançons.[3]
El 23 d'abril de 2018, l'editorial First Second Books publicà una novel·la gràfica sobre Buckley, amb la col·laboració de Mary Guibert.[4]
Discografia[modifica]
- 1993 - Live at Sin-é
- 1994 - Grace
- 1995 - Live from the Bataclan
- 1998 - Sketches for My Sweetheart the Drunk
- 2000 - Mystery White Boy
- 2001 - Live a L'Olympia
- 2002 - Songs To No One 1991-1992
- 2002 - The Grace EPs
- 2003 - Live at Sin-é (Legacy Edition)
- 2004 - Grace (Legacy Edition)
- 2007 - So Real: Songs from Jeff Buckley
- 2016 - You And I
Referències[modifica]
- ↑ Dan Epstein. «Inside Jeff Buckley's 'Definitive' Lost Sessions» (en anglés). Rolling Stone, 10-03-2016. [Consulta: 31 maig 2017].
- ↑ Alistair Clout. «Jeff Buckley: The rare talent who still resonates 20 years after his death» (en anglés). ABC.net, 29-05-2017. [Consulta: 29 maig 2017].
- ↑ Adam Protz. «Saying Grace: Jeff Buckley 20 years on» (en anglés). Headliner, 29-05-2017. [Consulta: 29 maig 2017].
- ↑ Christian Holub. «Get a first look at First Second's upcoming graphic novels for winter 2019» (en anglés). Entertainment Weekly, 30-04-2018. [Consulta: 1r maig 2018].
