Josep de Miró i Argenter

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJosep de Miró i Argenter
José Miró Argenter.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 4 de març de 1851
Sitges
Mort 2 de maig de 1925(1925-05-02) (als 74 anys)
L'Havana
Nacionalitat Catalunya Catalunya/Cuba Cuba
Es coneix per General de divisió a la Guerra d'Independència de Cuba
Activitat professional
Ocupació Militar i escriptor
Rang General
Modifica dades a Wikidata

Josep de Miró i Argenter (Sitges, 4 de març de 1851 - L'Havana, 2 de maig de 1925) fou un militar i escriptor català, general de divisió a la Guerra d'Independència de Cuba.[1]

Biografia[modifica]

Nascut el 4 de març de 1851,[1][2] fou fill de l'advocat Josep de Miró i Llopis i de Joaquima Argenter i Armengol. Estudià a Barcelona. Es graduà de Batxiller en Arts el 1869 i cursa dos anys d'estudis de medicina, carrera que interrompé. Als voltants de 1872-1873 combaté en les guerres carlistes; allistat en les forces del general Castells, participà en diverses batudes en les comarques del Penedès. Aconseguí el grau de tinent i comandà una companyia carlina. Després de la pau de Sagunt es negà a entrar a l'exèrcit regular com a oficial.

El 1874 emigrà a Cuba, sembla que desterrat, i començà a treballar com a dependent de comerç de la companyia Barahona i Domènech. Dos anys més tard s'establí a Santiago de Cuba, on treballà per a la firma Catasús Hermanos i, alhora, feia de corresponsal del periòdic La Llumanera de Nova York, publicació que dirigia Artur Cuyàs i Armengol. Als voltants de 1877-1878, els Catasús li atorgaren el càrrec de majoral de l'ingenio Río Grande, que era una plantació de canya de sucre amb fàbrica transformadora.

El 1878 conegué el Major General Antonio Maceo quan aquest s'entrevistà amb Martínez Campos. Publicà un article de denúncia al periòdic santiagueny La Nueva Era que causà que fos desterrat a Holguín. Imbuït pels ideals d'independència de l'illa, allà hi fundà el 1887 el diari La Doctrina; el seu article El juez y el negro li comportà tres anys de presó. Es refugià a Manzanillo, on dirigí El Liberal (1893), periòdic amb què portà a terme apassionades campanyes periodístiques.

Actuació militar a la Guerra d'Independència cubana[modifica]

Quan esclatà la revolta el 1895, Miró s'afegí a la revolta, amb un primer combat el 14 d'abril a Ciego La Rioja. En tornar Antonio Maceo a l'illa el confirmà com a coronel i l'incorporà en el seu Estat Major. Després de destacar-se en l'enfrontament de Peralejo fou ascendit a general de brigada. Al novembre fou promogut al càrrec de cap d'Estat Major de la columna que partí de Baraguà.

Combaté juntament amb Maceo en tota la Campaña de Occidente, participant en les batalles d'Iguará, La Lechuza, Cacarajícara, Rubí i Bejerano. Fou ferit a San Pedro, on morí Maceo[3] el desembre del 1896. Pels seus mèrits en la Batalla de Mal Tiempo va ser proposat per al càrrec de general de divisió, que no li seria atorgat fins acabada la guerra.

Postguerra[modifica]

Acabada la contesa fou nomenat director dels arxius de l'exèrcit. Es dedicà a la història i al periodisme -dirigí La Democracia, de Manzanillo- i esdevingué membre de l'Academia de la Historia. Publicà diverses obres, entre les quals destaquen Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), la molt reeditada Crónicas de la guerra (1909) i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu germà Joaquim va ser un pintor català molt vinculat a Sitges. El seu fill, José Miró Cardona, va ser primer ministre (per uns dies), i ambaixador, de la Cuba post-Batista.

Obres[modifica]

  • Apuntes de la vida de Antonio Maceo Grajales Veracruz: Tip. Las Selvas, 1897 (1898)
  • Crónicas de la guerra 1895-1896 La Habana: Letras Cubanas, 1981
    • I. La campaña de Invasión
    • II. La campaña de Occidente
  • José Penino, José Miró Argenter: Homenaje a Ferrer La Habana: Cubana, 1909
  • José Miró Argenter, Tomás Estrada Plama: La invasión de Occidente: partes oficiales New York: S.Figueroa, 1896
  • Jornadas de gloria La Habana: Imprenta La Prueba, 1916
  • Muerte del general Maceo (relato del suceso), seguido de una refutación a la farsa oficial Cayo Hueso: Imp. de El Yara, 1897
  • El pacífico, drama en tres actos La Habana: Rambla y Bouza, 1914
  • Salvador Roca: drama humano La Habana: Rambla y Bouza, 1910

Notes i referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Josep de Miró i Argenter». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 1852 segons algunes fonts
  3. En relació amb aquest episodi, una font aporta una visió discordant que, en tot cas, no lliga amb la historiografia general. Segons aquesta visió, en Miró hauria deixat morir en Maceo:
    « Los que acompañaban al General eramós el brigadier Miró, el doctor Guas y yo. Al lado derecho del General estaba Miró y yo al lado izquierdo, y el doctor Guas se quedo a distancia junto al portillo por donde habíamos entrado (...) el General Maceo, cayó por el lado izquierdo de su caballo como herido de un rayo lanzando su machete hacia adelante a considerable distancia. Tras él caí yo: lo encontré sin conocimiento; un arroyo de sangre negra salía por una herida que tenía al lado derecho de la mandidula inferior, a dos centímetros de la sínfisis mentoniana. Introduje un dedo en su boca y encontré que estaba fracturada la mandíbula. Su estado general indicaba a primera vista la gravedad. La algidez, el síncope, el pulso nulo y la palidez que aumentaba hasta el extremo de estar su rostro desconocido, me indicaba había sido herido y que la muerte era cercana. A los dos minutos a lo más tarde de ser herido, murió en mis brazos y con él cayo para siempre la bandera.

    Y el General Miró? ¿Y el doctor Guas?. El segundo, cuando era herido el General, no estaba en el cuartón. Probablemente fué a cumplir con su deber con las fuerzas a que pertenecía. En cuanto al primero, merece párrafo aparte. En medio del horrible e imponente fragor del combate, yo, enfermo, convaleciente, sin armas, pues no podía por mi debilidad soportar su peso, al ver a mi jefe, a mi amigo, a mi padre en la revolución caer herido de muerte, pedí auxilio al brigadier Miró y este, que montaba un brioso caballo, contestó a mis gritos con uno tan alto que sonó como un clarín en medio del combate: "¡Estoy herido!"

    "....... me senté entre los dos cadáveres. Entonces recordé que había faltado a mis deberes, pues no había curado de su herida al brigadier Miró. A presencia de todos lo jefes le dí mis escusas, y fuí a ver la herida que le había hecho retirarse del lado de su Jefe. ¡General: era mentira...! ¡No había tal herida! ¡Un ligero rasguño en la parte anterior del muslo, había hecho que cobardemente abandonara a su Jefe herido, frente al enemigo; ese a quien Ud. le dió por semejante acción, el grado de General de División...!" "José Miró y Argenter, que todo se lo debía al General Maceo. El General Miró, de quien fuimos esclavos los doctores Hugo, Cowley y yo, por el cariño que le profesaba Maceo, ese... huyó con un buen caballo!

    Ese ¡ha publicado multitud de folletos llenos de mentiras! Ese ¡fué quien tuvo la culpa de la muerte de su hijo, de nuestro compañero, de nuestro amigo, del valiente, del digno hijo de usted, Gral. Gómez, pues si él me hubiera ayudado, no habrían profanado el cadáver del General los guerrilleros españoles y su hijo no hubiera muerto.

    »
    — Carta dirigida al Mayor General Máximo Gómez pel doctor Máximo Zertucha, metge de la Columna d'Antonio Maceo, segons hauria publicat el diari El Heraldo de Melena 4 (38), l'1,4 i 6 de desembre del 1943

Bibliografia[modifica]

  • Martha María Fernández Rodríguez, José Miró Argenter: el catalán mambí Holguín: Ediciones Holguín, 2005
  • Roland Sierra i Farreras, Diccionari biogràfic de sitgetans Sitges: Ajuntament de Sitges, 1998
  • David Jou i Andreu, Els sitgetans a les Amèriques i Diccionari d'"americanismos" Sitges: 1994
  • Albert Manent, director Diccionari dels catalans d'Amèrica Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya 1992 Generalitat de Catalunya, 1992
  • Eduard Vinyamata, Josep Miró i Argenter, de nacionalista català a heroi de la independència de Cuba article publicat a Revista de Catalunya núm. 52 (1991), p. 33-43
  • Leticia Díaz Góngora, José Miró Argenter, periodista y guerrero Holguín: Comité Provincial del Partido, 1988
  • Juan J. Rmos y Rubio, El general Miró Argenter, guerero y cronista de la invasión La Habana: Academia de Historia de Cuba, 1952
  • Fernando Figueredo Socarás, Elogio del general José Miró y Argenter La Habana: 1926

Enllaços externs[modifica]