Juan Antonio de Ribera y Fernández de Velasco

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJuan Antonio de Ribera y Fernández de Velasco

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Juan Antonio Ribera Fernández Modifica el valor a Wikidata
27 maig 1779 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort15 juny 1860 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Director del Museo del Prado
1857 – 1860 Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópintor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereRetrat Modifica el valor a Wikidata
MovimentNeoclassicisme Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsJacques-Louis David i Francisco Bayeu i Subías Modifica el valor a Wikidata
AlumnesIgnacio Calles Olasolo Modifica el valor a Wikidata
Família
FillsCarlos Luis de Ribera y Fieve Modifica el valor a Wikidata

Juan Antonio de Ribera y Fernández de Velasco (Madrid, 27 de maig de 1779 - Madrid, 15 de juny de 1860) va ser un pintor neoclàssic espanyol, el més destacat d'aquest moviment a Espanya, per davant de José de Madrazo i José Aparicio,[1][2] malgrat que no va tenir tanta fama a causa de la projecció social dels seus coetanis i la seva humilitat de caràcter. Pensionat des de la seva infantesa per dedicar-se a la pintura, va formar-se amb Bayeu a Madrid i David a París, i ben aviat es va convertir en un dels artistes amb més renom, amb èxit entre els estrangers presents a França. Va rebre una important pensió del rei Carles IV, de qui va ser pintor de cambra en l'exili i, més tard, va continuar exercint aquest càrrec a la cort de Madrid al servei de Ferran VII. Va tornar a ser pintor de cambra el 1857, durant el regnat d'Isabel II. També va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran i director del Museu del Prado.

Infància[modifica]

Va néixer a Madrid el 27 de maig de 1779 i batejat a la parròquia de Sant Just, fill d'Eusebio Ribera i de Petra Fernández de Velasco. Va passar els primers cinc anys de vida al poble de Navalcarnero, d'on era originària la seva mare.[3] Va ser deixeble de l'imatger Josep Piquer, i des de 1790 de Francisco Bayeu,[2][4] tot i que Manuel Ossorio afirma que va ser amb Ramón Bayeu.[3] Ribera va quedar orfe, sense béns i fortuna i passà a les Escoles Pies de Madrid a pintar una col·lecció de venerables de l'orde, per mediació del pare Luis Mínguez, que li va aconseguir una pensió de sis rals diaris dels fons de Correus per dedicar-se a la pintura.[3]

Formació a París[modifica]

Va rebre aquesta assignació fins que es va instal·lar amb el seu germà Manuel, rellotger de cambra de Carles IV, que el va ajudar a participar en un concurs de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran el 1802.[2] Va presentar-hi una còpia de la Caiguda de Crist camí del Calvari de Rafael del Museu del Prado,[1] i va assolir el segon premi de primera classe i, a més, va aconseguir una pensió de 7.000 rals anuals per estudiar a França.[3]

Va instal·lar-se a París, on va ser deixeble de Jacques-Louis David, de qui va rebre la influència del neoclassicisme més rigorós i va esdevenir-ne un dels millors deixebles. Va pintar en aquella època algun retrat, una Sagrada Família, adquirida per uns anglesos,[3] però destaca sobretot Cincinnat deixa l'arada per dictar les lleis a Roma, datada vers 1806, quan consta enregistrat com a alumne de l'Escola de Belles Arts de París.[1] La pintura va entusiasmar al seus mestre, de qui s'afirma que va abraçar Ribera en presència de la resta de deixebles,[3] i l'obra va ser una de les més reconegudes de l'època, i és considerada obra cabdal del neoclassicisme espanyol.[1] Les notícies sobre el seu èxit van fer que Carles IV augmentés la seva pensió fins als 12.000 rals.[3]

Pintor de cambra de Carles IV[modifica]

A causa de la situació de conflicte entre França i Espanya, va quedar-se sense assignació i va dedicar-se a copiar les grans obres de les conquestes de Napoleó, que es van disputar compradors estrangers.[3] En aquest moment el príncep Iussúpov, ambaixador rus, va fer-li una oferta ferma per anar a treballar a la cort de Sant Petersburg, però Ribera va rebutjar l'oferta,[1] de fet, va traslladar-se a Roma al servei dels reis exiliats Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, que el van nomenar pintor de cambra l'1 d'agost de 1811, i que el van honorar amb ser padrins quan va néixer el seu únic fill, Carlos Luis,[3] que va seguir els seus passos en la pintura.[1] En aquesta ciutat també va ser nomenat acadèmic de l'Acadèmia de Sant Lluc.[3]

Durant aquest període va dedicar-se a fer una llarga llista de pintures religioses i va continuar exercint com a copista. Destaquen les obres Crist crucificat, actualment al Palau del Pardo, i les Al·legories de les estacions, avui al Museu del Prado.[1]

Retorn a Espanya[modifica]

Després de la mort dels reis, i acabada la Guerra del Francès,[1] Ferran VII, va nomenar-lo també pintor de cambra el 17 de setembre de 1816, comissionant-lo a portar tots els seus quadres que pertanyien al monarca.[3] Ribera va tornar a Espanya el 1818,[1] i va ser rebut el 23 de gener de 1820 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran,[3] que va nomenar-lo acadèmic de número,[1] i el 10 d'agost de 1827 tinent-director dels seus estudis, de manera que va poder consagrar-se a l'art i augmentar la seva reputació.[3] Com a pintor de cambra va pintar retrats de la família reial i el 1825 va pintar el Parnàs dels grans homes d'Espanya a les voltes del Palau del Pardo, també va decorar el 1829 les voltes del saló Gasparini del Palau Reial de Madrid i l'Apoteosi del rei Ferran de Castella. També va ocupar-se de recórrer els llocs reials per recopilar pintures per al Museu del Prado.[1]

El 1835 va perdre el seu càrrec a la cort i va retirar-se a Navalcarnero, on va dedicar-se només a la pintura, i tres anys després va adquirir l'ermita de Sant Roc i la va reedificar, enriquint-la amb una còpia de El pasme de Sicília, de Rafael, i els seus originals La Mare de Déu en el tron amb el Nen Jesús, Sant Roc i Sant Rafael. El 14 de desembre de 1838 va ser nomenat professor de dibuix del natural a l'Acadèmia de Sant Ferran.[3]

Vinculat de nou a la família reial, va ser professor de pintura del rei consort Francesc d'Assís de Borbó.[3] El 26 de maig de 1857 va esdevenir el primer pintor de cambra d'Isabel II i director del Reial Museu de Pintures després de la dimissió de José de Madrazo. En l'exercici d'aquest càrrec va dedicar-se a la restauració de pintures antigues, que havia iniciat el seu predecessor, i va millorar-ne la seguretat, infraestructures bàsiques, i va reeditar un catàleg del museu que va estar vigent fins a 1868.[1]

Va morir el 15 de juny de 1860 a conseqüència d'una pleuritis aguda.[3]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 «Ribera y Fernández, Juan Antonio» (en castellà). Museu del Prado. [Consulta: 6 octubre 2022].
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Navarro, Carlos G. «Juan Antonio de Ribera y Fernández de Velasco» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història. [Consulta: 6 octubre 2022].
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 Ossorio y Bernard, Manuel. Galeria biográfica de artistas españoles del siglo XIX (en castellà). Madrid: Moreno y Rojas, 1883-1884, p. 574. 
  4. ↑ Milanés, J. S. «Don Juan Antonio Ribera». El museo universal, 28-02-1857, pàg. 29.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juan Antonio de Ribera y Fernández de Velasco
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Juan_Antonio_de_Ribera_y_Fernández_de_Velasco&oldid=33337654»