Vés al contingut

Julius Wilhelm Theodor Curtius

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJulius Wilhelm Theodor Curtius

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(de) Theodor Curtius Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 maig 1857 Modifica el valor a Wikidata
Duisburg (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 febrer 1928 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Heidelberg (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaBergfriedhof Modifica el valor a Wikidata
Geheimrat
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Heidelberg
Universitat de Leipzig Modifica el valor a Wikidata
Director de tesiAdolph Wilhelm Hermann Kolbe Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballQuímica Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióquímic, alpinista, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Christian Albrecht de Kiel
Universitat de Bonn
Universitat de Heidelberg Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Esportalpinisme Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansFriedrich Curtius Modifica el valor a Wikidata
Signatura Modifica el valor a Wikidata

Descrit per la fontHeidelberger Gelehrtenlexikon 1803–1932, (p.42-43)
Chemische Berichte (en) Tradueix
Obálky knih, Modifica el valor a Wikidata

Julius Wilhelm Theodor Curtius (27 de maig de 1857, Duisburg, Alemanya - 8 de febrer de 1928, Heidelberg, Alemanya) fou un químic alemany conegut per la reacció de reordenament de Curtius i també per ser el descobridor de l'àcid diazoacètic, de la hidrazina i de l'àcid hidrazoic.

Biografia

[modifica]

Curtius estudià química amb Robert Bunsen a la Universitat de Heidelberg i amb Hermann Kolbe a la Universitat de Leipzig, en la qual rebé el seu doctorat el 1882. Després de treballar des de 1884 fins a 1886 amb Adolf von Baeyer a la Universitat de Múnic, Curtius fou nomenat director del departament de Química Analítica de la Universitat d'Erlangen, lloc que ocupà fins al 1889. Llavors acceptà la càtedra de Química de la Universitat de Kiel, on hi treballà intensament i realitzà nombroses publicacions. D'acord amb aquest èxit fou nomenat Geheim Regierungsrat (Conseller Privat del Govern) el 1895. Després d'un any de ser nomenat successor de Friedrich Kekulé a la Universitat de Bonn el 1897, Curtius succeí Viktor Meyer com a professor de química a la seva antiga universitat de Heidelberg, el 1898, on hi restà fins a la seva jubilació el 1926. Fou succeït per Karl Freudenberg, qui escrigué la biografia de Curtius el 1962.[1]

El seu temps lliure Curtius es dedicava a la música, component i cantant a concerts, i al muntanyisme. El 1894 fundà la secció de Kiel de l'Associació d'alpinistes alemanys i austríacs, que ell, personalment, subvencionà.

Obra

[modifica]

Curtius escriví més de 300 articles i publicacions. Diversos han tingut un impacte significatiu en la química, destacant:

  • Diazo- und Azoverbindungen der Fettreihe, Barth, Leipzig (1888)
  • Studien mit Hydrazin, Barth, Leipzig, Bd 1,2 (1896), Bd 3,4 (1918)
  • Einwirkung von Basen auf Diazoessigester, Berlin (1911)
  • Die reduktion der aromatische Aldazine und Ketazine, Barth, Leipzig (1912)
  • Hydrazide und Azide der Azidofettsäuren, Berlin (1912)
  • Die Einwirkungen von Hydrazin auf Nitroverbindungen, Barth, Leipzig (1913)
  • Berichte, 1885, 18, 2373
  • Berichte, 1890, 23, 3023
  • J. Prakt. Chem.[2], 1894, 50, 275