Julius Wilhelm Theodor Curtius

Julius Wilhelm Theodor Curtius

Biografia
Naixement	27 maig 1857 Duisburg
Mort	8 febrer 1928 (70 anys) Heidelberg
Sepultura	Bergfriedhof
Geheimrat
Dades personals
Formació	Universitat de Heidelberg Universitat de Leipzig
Director de tesi	Adolph Wilhelm Hermann Kolbe
Activitat
Camp de treball	Química
Ocupació	químic, alpinista, professor d'universitat
Ocupador	Universitat Christian Albrecht de Kiel Universitat de Bonn Universitat de Heidelberg
Membre de	Acadèmia de Ciències i Humanitats de Heidelberg (membre ordinari) (1909–) Acadèmia Bavaresa de Ciències Acadèmia Prussiana de les Ciències Reial Acadèmia Sueca de Ciències Acadèmia de Ciències de Göttingen
Esport	alpinisme
Família
Germans	Friedrich Curtius
Signatura

Julius Wilhelm Theodor Curtius (alemany: Theodor Curtius) (Duisburg, 27 de maig de 1857 - Heidelberg, 8 de febrer de 1928) va ser professor de Química a la Universitat de Heidelberg i altres llocs. Va publicar el reordenament de Curtius el 1890/1894 i també va descobrir l'àcid diazoacètic, la hidrazina i l'àcid hidrazoic. El 1882 va dur a terme la primera síntesi de pèptids, creant el dipèptid protegit per N, la benzoilglicilglicina.

Biografia

Theodor Curtius va néixer a Duisburg, a la zona del Ruhr a Alemanya. Va estudiar química amb Robert Bunsen a la Universitat de Heidelberg i amb Hermann Kolbe a la Universitat de Leipzig. Es va doctorar el 1882 a Leipzig.

Curtius estudià química amb Robert Bunsen a la Universitat de Heidelberg i amb Hermann Kolbe a la Universitat de Leipzig, en la qual rebé el seu doctorat el 1882. Després de treballar des de 1884 fins a 1886 amb Adolf von Baeyer a la Universitat de Múnic, Curtius fou nomenat director del departament de Química Analítica de la Universitat d'Erlangen, lloc que ocupà fins al 1889. Llavors acceptà la càtedra de Química de la Universitat de Kiel, on hi treballà intensament i realitzà nombroses publicacions. D'acord amb aquest èxit fou nomenat Geheim Regierungsrat (Conseller Privat del Govern) el 1895. Després d'un any de ser nomenat successor de Friedrich Kekulé a la Universitat de Bonn el 1897, Curtius succeí Viktor Meyer com a professor de química a la seva antiga universitat de Heidelberg, el 1898, on hi restà fins a la seva jubilació el 1926. Fou succeït per Karl Freudenberg, qui escrigué la biografia de Curtius el 1962.

El seu temps lliure Curtius es dedicava a la música, component i cantant a concerts, i al muntanyisme. El 1894 fundà la secció de Kiel de l'Associació d'alpinistes alemanys i austríacs, que ell, personalment, subvencionà.

Obra

Curtius escriví més de 300 articles i publicacions. Diversos han tingut un impacte significatiu en la química, destacant:

• Diazo- und Azoverbindungen der Fettreihe, Barth, Leipzig (1888)
• Studien mit Hydrazin, Barth, Leipzig, Bd 1,2 (1896), Bd 3,4 (1918)
• Einwirkung von Basen auf Diazoessigester, Berlin (1911)
• Die reduktion der aromatische Aldazine und Ketazine, Barth, Leipzig (1912)
• Hydrazide und Azide der Azidofettsäuren, Berlin (1912)
• Die Einwirkungen von Hydrazin auf Nitroverbindungen, Barth, Leipzig (1913)
• Berichte, 1885, 18, 2373
• Berichte, 1890, 23, 3023
• J. Prakt. Chem.[2], 1894, 50, 275

Bibliografia

• Karl Freudenberg Chemische Berichte, 96, 4, 1963, pàg. I–XXV. DOI: 10.1002/cber.19630960434.