Kangxi

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaKangxi
Portrait of the Kangxi Emperor in Court Dress.jpg
L'emperador Kangxi
  Emperador de la Xina
1661 – 1722
Biografia
Naixement (zh) 玄燁
4 de maig de 1654
Pequín
Mort 20 de desembre de 1722(1722-12-20) (als 68 anys)
Pequín
Causa de mort Verola
Lloc d'enterrament Eastern Qing Tombs Tradueix
Nacionalitat Xinès
Grup ètnic Manxús
Activitat
Ocupació Cal·lígraf
Família
Família House of Aisin Gioro Tradueix
Cònjuge Empress Xiaochengren Tradueix
Consort Liang Tradueix
Consort Yi Tradueix
Consort Hui Tradueix
Consort Hui Tradueix
Imperial Concubine Xi Tradueix
Q7354586 Tradueix
Consort Rong Tradueix
Consort Ding Tradueix
Consort Chun Yu Qin Tradueix
Honored Consort Wenxi Tradueix
Empress Xiaoyiren Tradueix
Empress Xiaozhaoren Tradueix
Consort Shun Yi Mi Tradueix
Xiaogongren
Imperial Noble Consort Dun Yi Tradueix
Imperial Noble Consort Quehui Tradueix
Honored Imperial Noble Consort Jing Min Tradueix
Consort Ping Tradueix
Fill/a
Pares Emperador ShunzhiEmpress Xiaokangzhang Tradueix
Germà o germana
Modifica dades a Wikidata
L'emperadriu Xiaogongren

L'Emperador Kangxi (en xinès: 康熙帝; pinyin: Kāngxī Dì; nom del Temple: Shengzu; en manxú: Elhe taifin hūwangdi; en mongol: Enkh Amgalan Khaan i, després de la seva mort, conegut amb el nom pòstum d'emperador Shengzu Ren (圣祖仁皇帝)). Va néixer el 4 de maig de 1654 a Pequín i va morir el 20 de desembre de 1722. Fou un dels emperadors més poderosos de la Xina (el tercer de la dinastia Qing i el qui va regnar més temps (més de 60 anys, del 1661 al 1722). D'origen manxú, fou un mecenes de l'art i la cultura xinesa. Això no obstant, l'obligació de dur el pentinat manxú i la seva manera de vestir, aliens a la cultura xinesa, va causar conflictes. El seu successor fou Yongzheng, fill de Kangxi i Xiaogongren,[1] una de les quatre esposes emperadrius que va tenir).

Pujada al tron[modifica]

El seu pare era l'emperador Shunzhii la seva mare l'emperadriu Xiaokangzhang. Quan Shunzhi va morir de verola, Kangxi va iniciar el seu regnat, però només tenia 7 anys i les tasques de govern van quedar a càrrec de quatre regents, tenint la seva àvia, la Gran Emperadriu Xiaozhuang, un paper destacat. Durant el seu primer any el Príncep de Gui, el darrer pretendent al tron Ming, fou executat.

Consolidació del seu poder[modifica]

Ja adolescent, s'enfrontà a les ambicions del regent Oboi, cosa que li facilità el camí vers el poder absolut. Mentre al nord els militars manxús controlaven el país, al sud, muntanyenc i d'un clima diferent, va saber guanyar-se la col·laboració de part de la noblesa militar d'ètnia xinesa, i els encarregà l'administració local i la recaptació d'impostos.

Expansió territorial[modifica]

Des voltant de 1640, els russos havien entrat a la conca de l'Amur des del nord, en terres reclamades pels manxús, que iniciaven la conquesta de la Xina, completada la dècada de 1680 van eliminant als últims estats successors Ming al sud. A canvi d'assegurar el control d'aquests territoris, Kangxi va permetre certa autonomia en el govern, cosa que va permetre l'increment del poder d'aquesta elit, que va originar la rebel·lió dels tres feudataris que comptà amb un suport popular. Un cop vençuda, Kangxi va dirigir els seus esforços cap a l'illa de Taiwan (Formosa), on es refugiaven els darrers partidaris dels Ming.[2] Quan incorporà aquesta illa a l'imperi, les seves preocupacions foren els territoris del nord, on volia evitar una aliança entre els russos i els mongols.

El Tractat de Nértxinsk entre la Rússia tsarista i els Qing va establir les fronteres definitives a canvi d'algunes concessions comercials pels russos, que es quedarien al nord del riu Amur.[3] Aquest acord va permetre-li de combatre els mongoles orientals. El 1696, al nord del Desert del Gobi, les forces manxús derrotaren l'exèrcit mongol comandat per Galdan i d'aquesta manera controlaren les rutes comercials de Mongòlia Exterior.

Al Tibet un conflicte va sorgir arran la successió del Dalai Lama. Quan les tropes imperials van ocupar Lhasa el 1720, un nou Dalai Lama, ben vist per Pequín, fou escollit. Al final del seu regnat, una altra rebel·lió esclatà a Taiwan, però novament va ser vençuda.

La cultura durant el regnat de Kangxi[modifica]

Subvencionades per l'estat, es van produir 57 grans publicacions oficials. Una de les iniciatives culturals del regnat de Kangxi va ser la publicació de la Història oficial de la dinastia Ming (Ming shi). Una altra va consistir en la compilació enciclopèdica il·lustrada Gujin tushu jicheng. També és del seu regnat la recopilació de poetes de la dinastia Tang, anomenada Quantangshi que reuneix més de 48.900 poesies i 2.200 poetes. Finalment, també es van publicar dos diccionaris: un, el Peiwen yunfu, d'expressions de dos o tres caràcters classificats, i el famós diccionari de caràcters Kanxi zidian, que fou una eina molt útil per als sinòlegs europeus. El mecenatge cultural no va ser obra només de l'estat, ja que rics mercaders també hi van participar.[4]

El cristianisme a la Xina[modifica]

L'emperador Kangxi, contemporani del rei francès Lluís XIV, va permetre obrir Xina a la influència budista i cristiana. Els jesuïtes van tenir un gran protagonisme en els afers exteriors d'aquest país. Aquests religiosos van fer conèixer als xinesos els darrers progressos en matemàtiques i astronomia occidentals (continuant la tasca de Matteo Ricci en matèria d'intercanvis culturals durant l'anterior dinastia Ming), i consideraven que Kangxi era un emperador tolerant.

El 1693, l'emperador afectat d'una greu malaltia i molta febre no va trobar remei en la medicina tradicional xinesa i va rebre l'ajut dels jesuïtes Jean-François Gerbillon, Joachim Bouvet i Jean de Fontaney (del grup dels anomenats "matemàtics del rei") i gràcies a la utilització de la quinina (a partir de la Cinchona officinalis) l'emperador va superar la malaltia em èxit.[5] Com a mostra de gratitud va obsequiar els jesuïtes amb una casa i uns terrenys, on posteriorment si va construir l'església de Beitang o Església del Salvador a Pequín, inaugurada el 9 de desembre de 1703.[6] Tot plegat ho explica Jean de Fontaney en una carta dirigida al Pare Lachaise (de La Chaise en l'original), datada el 15 de febrer de 1703.[7]

Els catòlics no van ser els únics que van poder establir una missió a Pequín; el 1715 els ortodoxos russos van convertir la seva en una ambaixada de facto, gran privilegi que altres països no el van poder gaudir durant molt de temps.[8]

Malgrat tot, en els darrers any de Kangxi el catolicisme va haver de suportar un duríssim control per part de les autoritats imperials que va significar un punt d'inflexió: el catolicisme seria prohibit a la Xina.[9]

L'economia en el temps de Kangxi[modifica]

En els seus inicis, el canvi de dinastia va significar un perjudici per l'economia de la Xina després de tants conflictes bèl·lics. Kangxi va adoptar una sèrie de mesures per aconseguir el màxim benestar per a la població del país. Va estimular la reconversió de terrenys en terres aptes per a l'agricultura. També va rehabilitar obres d'enginyeria hidràulica en els rius Groc, Huai i de diversos canals, i va realitzar millores en les carreteres. Va millorar la burocràcia establint visites al sud del Gran Canal i amb les visites d'inspecció al sud (nanxum). El sistema fiscal va ser reformat i fins i tot va haver-hi una reducció d'impostos sobre la terra. Totes aquestes mesures van significar un desenvolupament de l'agricultura i una recuperació de l'economia anteriorment tan malmesa. Els anys de Kangxi i Qianlong són considerats com anys de prosperitat.

Referències[modifica]

  1. Biographical Dictionary of Chinese Women. The Qin Period (1644-1911), editat per Lily Hsiao Hung Lee, A. D. Stefanowska, Sue Wiles, Clara Wing-Chung Ho East Gate Book. Nova York, 1998, pàgs. 349-350.
  2. Ellman, Benjamin A. «Ming-Qing border defense, the inward turn of Chinese Cartography, and Qing expansion in Central Asia in the Eighteenth Century». A: Chinese State at the Borders. Univ. Wash. Press, 2007, p. 29–56. 
  3. Krausse, Alexis Sidney. Russia in Asia: a record and a study, 1558-1899. G. Richards, 1899, p. 330–31 [Consulta: 26 agost 2011]. 
  4. Gernet, pàgs. 445-447.
  5. Peng Yoke Ho; F. Peter Lisowski Concepts of Chinese Science and Traditional Healing Arts: A Historical Review. World Scientific, 1993, p. 47–. ISBN 978-981-02-1496-8. 
  6. Shenwen, Li «Stratégies missionaires des jésuites français en Nouvell-France et en Chine au XVIIè siècle» (en francès). . Faculté des Lettres. Université Laval. [Quebec], octubre 1998, pàg. 139 [Consulta: juny 2018].
  7. Vissière, Isabelle et Jean-Louis. Lettres édifiantes et courieuses des jésuites de Chine,1702-1776 (en francès). Desjonquères, 2001, p. 293-298. ISBN 978-2-84321-231-4 [Consulta: juny 2018]. 
  8. Henry Kissinger, pàg. 55
  9. ’’Perspectives on the Prohibition of Catholicism in the Early-Qing Period’’, David P. Willard.

Bibliografia[modifica]

  • Journal of Renmin University of China 2003, Vol. Issue (6):125-131.
  • El mundo chino de Jacques Gernet. Editorial Crítica.
  • China de Henry Kissinger. Editorial Debate. Barcelona.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kangxi Modifica l'enllaç a Wikidata