Kikí Dimulà

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaKikí Dimulà
Kiki Dimoula.png
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(el) Κική Δημουλά Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(el) Βασιλική Ράδου Modifica el valor a Wikidata
6 juny 1931 Modifica el valor a Wikidata
Atenes (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Mort22 febrer 2020 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
Atenes (Grècia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMalaltia Modifica el valor a Wikidata
Membre de l'Acadèmia d'Atenes
2002 – Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Grup ètnicGrecs Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióEscriptora i poetessa Modifica el valor a Wikidata
OcupadorBanc de Grècia (1949–1973) Modifica el valor a Wikidata
Obra
Primeres obresΈρεβος [Èreb]
Obres destacables
Το λίγο του κόσμου [El poc del món]; Χαίρε Ποτέ [Salve mai]; Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως [Ens hem traslladat al costat]
Família
CònjugeAthos Dimulàs Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Kiki Dimoula signature.svg Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 5d4b9078-3eec-404a-94d5-109ae466ec4b Modifica el valor a Wikidata

Kikí Dimulà (en grec: Κική Δημουλά) (Atenes, 6 de juny de 1931 Atenes, 22 de febrer de 2020)[1][2] va ser una poeta grega, membre de l'Acadèmia d'Atenes.[3]

Biografia[modifica]

Vassiliki Radou (posteriorment Kikí Dimulà) va néixer el 1931[4] a Atenes.[1][2] Un cop acabat el batxillerat, el 1949, entrà a treballar al Banc de Grècia, seguint la tradició familiar del seu pare i dos oncles, ocupació que mantingué fins que es retirà vint-i-cinc anys després.

El 15 de juny de 1950, la prestigiosa revista literària Nea Hestia publicà dos dels seus poemes sota el nom de Kiki Chr. Radou.[5] L'any 1952, com a regal pel dia del seu sant, el seu oncle Panaiotis Kalamariotis li oferí una edició privada de la seva poesia, titulada Poemes.[5] Aviat va, discretament, desautoritzar aquest recull, que no va ser inclòs en la col·lecció de Poemes del 1998.[5] L'any 1954 es casà amb l'enginyer civil i poeta Athos Dimulàs,[5] que havia conegut l'any 1945.[4] Dimulà sempre ha expressat que fou la seva unió amb Dimulàs que la va forjar com a poeta.[5] Amb Dimulàs, que morí el 1985,[6] tingueren un fill i una filla.[7]

A partir de 1959 participà en el comitè editorial de la revista literària Ho Kyklos (El Cercle), escrita per empleats del Banc de Grècia, en què publicà narracions breus, posteriorment objecte d'una edició recopilatòria el 2005.[8]

La poesia de Dimulà[modifica]

Nikos Dimu afirma que la poesia de Dimulà és una poesia sense objecte, perquè el seu objecte és el no-res, el seu tema és el pas, progressiu o sobtat, del ser al no ser, aquest pas que s'anomena temps, desgast o mort.[9][nota 1] Els crítics la situen en una generació de postguerra, anomenada també intermèdia, ja que queda entre la dels anys 30 i la més jove dels 70 del segle XX.[10] No obstant això, Dimulà rebutja l'adscripció a cap generació, més enllà d'una pura referència cronològica.[10][nota 2]

Quan s'ha volgut classificar el gènere poètic que conrea Dimulà se l'ha considerada pròxima al poetes metafísics del segle XVII anglès, Donne, Herbert o Marvell,[11][nota 3] o a l'americana Emily Dickinson.[12][nota 4] Dimulà, però, té una veu pròpia, radicalment independent i difícilment classificable dins de cap moviment o tendència literària o poètica. El seu traductor al francès, Michel Volkovitch, la considera un "electró lliure".[13][nota 5] Eurydice Trichon-Milsani, també traductora seva al francès, la considera sense precedents i, molt probablement, sense epígons.[14][nota 6]

Si hi ha res que caracteritza la poesia de Dimulà és l'ús extrem i fins i tot acrobàtic de la llengua i dels mots. El crític Nikos Dimu la qualifica d'anarquista dels mots, de poeta que, aterrida per l'existència, terroritza la llengua.[11][nota 7] Això no la priva de ser pròxima al lector i d'haver esdevingut àmpliament popular a Grècia.[nota 8]

Estem davant d'una autora no massa prolífica (una dotzena de poemaris, no massa extensos, al llarg d'uns seixanta anys d'activitat poètica).[nota 9] El títol del seu poemari El poc del món ja apunta cap a aquest gust per la cosa petita, humil, les coses senzilles.[15]

Guardons i reconeixements[modifica]

  • 1972: Segon Premi Nacional de Poesia pel poemari Το λίγο του κόσμου [El poc del món]
  • 1989: Premi Nacional de Poesia per Χαίρε ποτέ [Salve mai] [2]
  • 1995: Premi de la Fundació Uranis de l'Acadèmia d'Atenes pel poemari Η εφηβεία της λήθης [L'adolescència de l'oblit] [2]
  • 2001: Premi Aristeion de les lletres de l'Acadèmia d'Atenes en reconeixement de la seva obra completa.
  • 2002: Elegida membre de ple dret de l'Acadèmia d'Atenes, Orde de Lletres [2]
  • 2010: Premi Europeu de Literatura, concedit per l'Association Capitale Européenne des Littératures (ACEL), d'Estrasburg
  • 2011: Gran Premi Nacional per l'obra de tota una vida, el premi literari més distingit de Grècia

Obra[modifica]

Poesia[modifica]

  • Ποιήματα [Poemes] 1952
  • Έρεβος [Èreb] 1956, Στιγμή 1990
  • Ερήμην [En absència] Δίφρος 1958, Στιγμή 1900
  • Επί τα ίχνη [Seguint el rastre], Φέξης 1963, Στιγμή 1989
  • Το λίγο του κόσμου [El poc del món] 1971, Νεφέλη 1983, Στιγμή 1900
  • Το τελευταίο σώμα μου [El meu darrer cos], Κείμενα 1981, Στιγμή 1989
  • Χαίρε Ποτέ [Salve mai], Στιγμή 1988
  • Η εφηβεία της λήθης [L'adolescència de l'oblit], Στιγμή 1994
  • Ενός λεπτού μαζί [D'un minut junts], Ίκαρος 1998
  • Ποιήματα (Συγκεντρωτκή έκδοση) [Poemes, edició completa], Ίκαρος 1998
  • Ήχος Απομακρύνσεων [So d'allunyaments], Ίκαρος 2001
  • Χλόη θερμοκηπίου [Gespa de viver], Ίκαρος 2005
  • Μεταφερθήκαμε παραπλεύρως [Ens hem traslladat al costat], Ίκαρος 2007
  • Τα εύρετρα [Les troballes] 2010
  • Δημόσιος Καιρός [Temps públic] 2014

Prosa[modifica]

  • Ο Φιλοπαίγμων μύθος [Un mite burleta], Ίκαρος 2004 (Ομιλία κατά την τελετή αναγόρευσής της ως μέλους της Ακαδημίας Αθηνών) [Discurs d'ingrés a l'Acadèmia d'Atenes]
  • Εκτος σχεδίου [Fora de programa], Ίκαρος 2005 (πεζά κείμενα) [Obres en prosa]
  • Συνάντηση Γιάννης Ψυχοπαίδης, Κική Δημουλά [Cita amb Iannis Psikhopedis, Kikí Dimulà], Ίκαρος 2007 (Ανθολογία με ζωγραφικά σχόλια του Γιάννη Ψυχοπαίδη) [Antologia amb comentaris de l'obra pictòrica de Iannis Psikhopedis

Traduccions al català[modifica]

  • 2005: Poemes (selecció), a càrrec de Joaquim Gestí i Kleri Skandami, per al XXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona [16]
  • 2016: Kikí Dimulà. Presentació i traduccions de Joaquim Gestí. Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica.[17]
  • 2020: Us he deixat un missatge (antologia, en edició bilingüe). Traducció i pròleg de Quim Gestí. Godall Edicions. Col. Cadup, 25. ISBN 9788412161045

Obra en català[modifica]

Notes[modifica]

  1. "… la poésie de Kiki Dimoula […] est une poésie sans objet. Littéralement. La poésie de Dimoula est sans objet, car son objet, cèst le néant. / Pour être plus précis : non pas tant le néant lui-même (que pourrait-on écrire sur lui?), que sa présence dans notre vie, notre relation avec lui. Le thème unique de Dimoula, c'est le passage, progressif ou soudain, de l'être au non-être. Ce passage qui s'appelle temps, usure ou mort. Dimou 2010 : pàg. 7.
  2. Dimulá ha rechazado explícitamente la adscripción generacional, en la que no ve nada más que una referencia cronológica.«Me imagino —añade— que si perteneciera a otra generación escribiría del mismo modo». En cualquier caso, es la voz más representativa de su generación poética, en la que es llamativa la presencia de mujeres como Katerina Anghelaki-Rooke, Zefi Daraki, Roula Alabera, Maria Kentro Agathopulu, Nana Isaia y Amalia Tsaknia. González 2010 : pàg. 10
  3. "À l'étranger, ce que je vois de plus proche, ce sont les Metaphysical poets du XVIIe siècle anglais. Eux qui «voyaient le crâne sous la peau», comme l'écrit T.S. Eliot dans ses «Murmures de l'immortalité». / Certains vers de Kiki Dimoula auraient pu être écrits par Donne, Herbert ou Marvell." Dimou 2010 : pàg. 8.
  4. "Si les Methaphysical poets sont les ancêtres de Kiki Dimoula (bien qu'elle ne les connaisse pas), l'Américaine Emyly Dickinson est sa soeur spirituelle. Bizarre: quand le néant veut parler il choisit désormais des femmes. Sans doute sont-elles plus audacieuses que les hommes." Dimou 2010 : pàg. 10.
  5. "Avec Dimoula, c’est différent. Elle n'a ni ascendance visible, ni descendance décelable. C’est un électron libre, une voix inouïe, et sa poésie montre une liberté, une indépendance étonnantes vis-à-vis du «poétique» officiel. Volkovitch 2010
  6. "La poésie de Kiki Dimoula a créé une révolution dans l'historire de la littérature hellénique. Coupée des grands courants lyriques dont Odysseus Elytis (prix Nobel 1979) est le plus célèbre exemple, étrangère à la mystérieuse simplicité de Georges Seferis (prix Nobel 1963), au prosaïsme de Ritsos, mais aussi au sacro-saint symbolisme kavafien pratiqué largement en Grèce, elle paraît isolée, sans précedent. On peut aussi imaginer qu'elle n'aura pas d'épigones. Comme tout véritable styliste, elle ne fera pas d'école. Ses images inattendues, son vocabulaire truffée de néologismes, ses fantaisies syntaxiques, ses tournures extravagantes, ne pourraient être imités par les poètes autrement qu'en faisant dans le meilleur des cas, du Dimoula." Trichon-Milsani 2008
  7. "Dimoula fait à la langue des choses que nul poète grec n'avait osées. Elle change l'identité des mots, les adjectifs deviennent verbes et les noms adverbes. Anarchiste des mots, elle se venge sur la langue de toute absence, de toute solitude, de toute peur infligée par la vie. Terrorisée par l'existence, Dimoula terrorise la langue. D'ailleurs, seul un tel dialecte peut exprimer le néant." Dimou 2010 : pàg. 8.
  8. "… lors d'une première aproche, un Grec moyennement cultivé n'est ici confronté à aucunne sorte d'exotisme. En parcourant ses vers, tout lui paraît familier, proche, il s'y sent chez lui. C'est d'ailleurs là une des raisons pour lesquelles Dimoula est si populaire dans son pays." Trichon-Milsani 2008
  9. "Lo que significa que su poesía surge de lo más hondo de su ser y únicamente cuando tiene algo que decir y una necesidad imperiosa de decirlo." Πέμπτη στις πέντε 2013 : p. 12

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]