John Donne
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 24 gener 1572 ↔ 19 juny 1572 Londres |
| Mort | 31 març 1631 (58/59 anys) Londres |
| Causa de mort | Càncer d'estómac |
| Sepultura | Catedral de Saint Paul |
| Membre del Parlament d'Anglaterra | |
| Legislatura: Parlament Paralitzat | |
| Membre del Parlament de 1601 | |
| Circumscripció electoral: Brackley (en)  | |
| Membre del Parlament de 1614 | |
| Circumscripció electoral: Taunton | |
| Dades personals | |
| Religió | Anglicanisme |
| Formació | Universitat de Cambridge |
| Activitat | |
| Camp de treball | Ficció |
| Ocupació | poeta, polític, escriptor, compositor de cançons, traductor, advocat, pastor evangèlic |
| Gènere | Poetes metafísics |
| Obra | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Anne More (en) |
| Fills | George Donne (en) , Constance Donne (en) , Margaret Donne (en) , Bridget Donne (en) , John Donne (en) , Elizabeth Donne (en) |
| Pares | John Donne (en) i Elizabeth Heywood (en) |
| Parents | Jasper Heywood (en) (oncle) |
     | |
John Donne (Londres, 24 de gener de 1572 ↔ 19 de juny de 1572 - Londres, 31 de març de 1631) (AFI ['dʌn]) fou un poeta metafísic anglès[1] i clergue de l'Església d'Anglaterra.
El seu pensament més famós probablement és aquell que comença amb "No man is an island..." ("Ningú no és una illa..."), que conté la famosa frase "(...) for whom the bells toll..." ("(...) Per qui toquen les campanes..."), en què unes campanades a mort són motiu de reflexió sobre la vida, per acabar afirmant que, com que ens recorden que tots hem de morir, les campanes toquen per a tothom. Hemingway agafà aquesta metàfora i la feu famosa als països no anglòfons posant-la de títol a la seva novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola.
Biografia[modifica]
John Donne va néixer el 1572 i es va criar en una família catòlica.[2] El seu pare, un ferrer que es deia John, va morir l'any 1576, deixant els seus tres fills i la seva dona, Elizabeth. Era filla de l'escriptor i poeta John Heywood i d'Elizabeth Rastell, neboda neta de Sir Thomas More. El 1593 Henry, el germà petit de John, va morir de febre a la presó, on havia estat tancat per acollir il·legalment un sacerdot. El seu oncle, Jasper Heywood (1535–1598), un sacerdot jesuïta, va ser condemnat a l'exili sota pena de mort.[3] Durant el regnat d'Elisabet I d'Anglaterra, la persecució generalitzada dels catòlics, tant física com financera, era efectivament habitual.
Amb ambicions de carrera al servei de l'estat, va començar a estudiar dret a Thavies Inn el 1591 i es va formar a la Universitat d'Oxford (a Hart Hall, que després es convertiria en Hertford College) i a la Universitat de Cambridge, però no va poder graduar-se a causa dels seus estudis de religió catòlica. A la dècada de 1590, abans o poc després de la mort del seu germà, John Donne es va convertir a l'anglicanisme.
També va tenir ocasió de viatjar pel continent, i el 1596–1597 va acompanyar el comte d'Essex en una expedició a Cadis i les Açores.
El 1598 va esdevenir secretari del Lord canceller Thomas Egerton (Lord Ellesmere). Encara que era molt estimat pel seu protector, aquest el va acomiadar l'any 1601] per casar-se en secret amb la seva neboda, Ann More, matrimoni al qual la família del senyor s'oposava.
Destituït, empresonat durant un temps, Donne va compartir aleshores amb la seva dona, que li va donar dotze fills, catorze anys difícils durant els quals les obres de la circumstància es van succeir en va per guanyar-se el favor de personatges influents.
Ordenat sacerdot l’any 1615, esdevingué predicador a Lincoln's Inn (1616–1621), càrrec que abandonà després de ser nomenat degà de la Catedral de Saint Paul (1621).[3] Donne va adquirir, gràcies als seus Sermons, dels quals s'han recollit 160, una gran reputació. El 1617, la mort de la seva dona augmentarà la seva obsessió per la mort però també el seu fervor religiós. Va morir el febrer de 1631 després de pronunciar el seu darrer sermó a Carles I, "el duel de la mort".
La seva obra[modifica]
John Donne va ser un dels predicadors més estimats del seu temps, però també va ser un dels més grans poetes no dramàtics. Va compondre principalment poemes d'amor i sonets d'inspiració religiosa. Els seus Holy Sonnets publicats el 1635 van ser musicats per a veu solista i piano per la compositora nord-americana Louise Talma el 1951–1955.
La major part de l'obra poètica de Donne (Satires, 1595–1598 – la Litania, 1609 – Elías, Cantos i Timbres, 1611 – els Aniversaris, 1611–1612 – Nocturn, 1612 – les Lamentacions de Jeremies, 1631), suscita immediatament la sorpresa i l'admiració dels seus lectors per les seves innovacions formals i temàtiques. Metafísica per excel·lència, la poesia de Donne conrea un dels processos fonamentals de la poesia barroca, ho dissenya (que es pot traduir en “metàfora” o “figura de retòrica”), la presència sistemàtica de la qual al final del poema desestabilitza al lector i li convida a tornar a recrear la forma del poema en la seva veritable forma. El disseny – testificat a Anglaterra en el segle xiv en el sentit de «disseny, concepte, idea, pensament», després, a partir de 1530, en el sentit de l'italià concetto, primer “concepte” o “pensament enginyós”, després “paraula d'esperit” i “figura de retòrica” – acostant dos ordres de la realitat, matèria i esperit, humà i diví, visible i invisible, projecta el món concret.
Samuel Johnson, el 1744, a The Lives of the Poets, agrupava poetes metafísics anglesos com George Herbert, Andrew Marvell, Thomas Traherne, Richard Crashaw o Henry Vaughan sota el nom d'«Escola Donna», tant la personalitat, la diversitat i l'extensió de l'obra de qui esdevingué degà de la catedral de Saint-Paul.
Anant en contra d'una tradició que havia acabat fent l'amor eteri, celebra l'amor carnal dient les coses sense embuts, però sense excloure mai la dimensió espiritual de la unió dels enamorats. Apreciat per Alexander Pope (1688–1744), admirat per Samuel Taylor Coleridge (1772–1834), Donne va ser «redescobert» el segle xx,[4] sobretot per Ezra Pound i William Butler Yeats. L'exemplaritat de l'obra poètica de John Donne, en particular sobre l'estreta relació entre el fet religiós i el fet profà, el cos i l'ànima que habiten aquests versos complexos i directes, d'una intel·ligència enlluernadora, va marcar el poeta, i dramaturg. El crític modernista angloamericà TS Eliot (Premi Nobel de Literatura el 1948), que va posar al dia els poetes metafísics anglesos del segle xvii. Viu en aquesta poesia erudita i brillant un moment en què la "dissociació de la sensibilitat que havia de ser la línia divisòria de la modernitat, encara no s'havia produït". «Un pensament, per a Donne, és una experiència», va dir Eliot.[5][6][7]
Un dels textos principals de John Donne, "Cap home és una illa sencera"
| « | No man is an Iland, intire of it selfe; every man is a peece of the Continent, a part of the maine; if a Clod bee washed away by the Sea, Europe is the lesse, as well as if a Promontorie were, as well as if a Mannor of thy friends or of thine owne were; any mans death diminishes me, because I am involved in Mankinde; And therefore never send to know for whom the bell tolls; It tolls for thee. | » |
va inspirar el títol de la novel·la de Hemingway Per qui toquen les campanes,[8] i també d'altres artistes extremadament diversos com Metallica (For whom the bell tolls), Steven Wilson (el seu grup No-Man) o el de la pel·lícula de Dominique. Marchais Cap home és una illa[9]
Llista d'obres[modifica]
Poesia[modifica]
- Poems (1633)
- Holy Sonnets (1635)
- Poems on Several Occasions (1719)
- Love Poems (1905)
- John Donne: Divine Poems, Sermons, Devotions and Prayers (1990)
- The Complete English Poems (1991)
- John Donne's Poetry (1991)
- John Donne: The Major Works (2000)
- The Complete Poetry and Selected Prose of John Donne (2001)
Prosa[modifica]
- Biathanatos (1608, publ. pòstuma 1647)
- Pseudo-Martyr (1610)
- Ignatius His Conclave (1611)
- Gunpowder Plot Sermon (1622)
- Devotions upon Emergent Occasions, and severall steps in my Sicknes (1624)
- Six Sermons (1634)
- Fifty Sermons (1649)
- Paradoxes, Problemes, Essayes, Characters (1652)
- Essayes in Divinity (1651)
- Sermons Never Before Published (1661)}}
Referències[modifica]
- ↑ «John Donne». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ John Donne and the Protestant Reformation : new perspectives. Detroit, Mich.: Wayne State University Press, 2003. ISBN 978-0-8143-3759-2.
- ↑ 3,0 3,1 Colclough, 2011.
- ↑ «Unknown John Donne manuscript discovered in Suffolk» (en anglès), 30-11-2018. [Consulta: 22 gener 2023].
- ↑ Durant i Durant, 1961, p. 154.
- ↑ Greenblatt, 2012, p. 1370–1372.
- ↑ Sherwood, 1984.
- ↑ Donne diu bell e i no knell com destaca Franck Lemonde (Prefaci a Méditations en temps de crise, p. 13).
- ↑ Devotions upon Emergent Occasions, 1624
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Donne |
- John Donne a archive.org (anglès)
- Treballs seleccionats (gravacions d'àudio) a LibriVox.org (anglès)
- Poetes anglesos en anglès
- Persones commemorades al calendari litúrgic luterà
- Sants de l'anglicanisme
- Alumnes de la Universitat de Cambridge
- Morts a Londres
- Morts de càncer d'estómac
- Poetes londinencs
- Sants anglesos
- Sants poetes
- Religiosos londinencs
- Teòrics de la literatura
- Morts de càncer al Regne Unit
- Morts el 1631
- Naixements del 1572