La Claca

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióLa Claca
Dades bàsiques
Tipus companyia de teatre
Forma jurídica
Data de creació o fundació 1968
Fundador Teresa Calafell i Joan Baixas i Arias
Data de dissolució 1989
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

La Claca - o Putxinel·lis Claca o Teatre de La Claca - va ser un destacat grup de teatre independent, en català i compromès políticament dels que van sorgir a Catalunya als anys 70 del segle XX.[1][2] Va ser creada amb el nom de Putxinel·lis Claca com a companyia de teatre per a públic en un principi infantil l'any 1968 pels titellaires Teresa Calafell i Joan Baixas.[3]

Va néixer com a companyia de titelles i ninots, continuadora de la tradició titellaire catalana (els Vilà, els Anglès o Vigués i Mauri) i innovant-la amb l'ús de noves tècniques i materials. Va anar evolucionant a espectacles per a totes les edats i cada vegada de caràcter més pròpiament teatrals. L'any 1978 va presentar Morí el Merma ja amb el nom de Companyia de Teatre La Claca. Va desaparèixer l'any 1988, després de vint anys d'actuacions.[4]

Considerada una de les companyies teatrals d'Espanya amb més prestigi internacional,[5] la Claca ha estat convidada a més de setanta festivals arreu del món i ha actuat en espais com el Gran Teatre del Liceu, els Riverside Studios de Londres, el Centre Pompidou de París, la Sydney Opera House o el Lincoln Center de Nova York.[4] La Claca va actuar als cinc continents, en més de vint països, en molts dels quals en més d'una ocasió.

Mori el Merma[modifica]

"Després de l'experiència amb els ballets russos a principis de la seva carrera, Miró havia rebut nombroses ofertes de col·laboració teatral, però sempre les havia rebutjat. Si va decidir-se per nosaltres va ser perquè érem catalans, perquè érem joves i perquè practicàvem, entre altres tècniques, la dels gegants i cap-grossos (màscares gegants), tan important en l'art popular català. I és precisament aquesta tècnica la que vam elegir per treballar junts" [6]

L'any 1976 el Teatre de La Claca es posa en contacte amb l'artista surrealista Joan Miró, en aquell moment un pintor de renom de més de vuitanta anys, per a col·laborar amb el seu teatre de titelles. Les converses resulten fructíferes i la companyia dissenya una sèrie de titelles de gran format - gegants i cap-grossos - sota les indicacions del pintor, qui després les pintarà amb les tonalitats i l'estil típics de la seva obra pictòrica. Les figures es van dur a terme amb celastic, un material aquí poc conegut que Jim Henson havia regalat un temps abans a Joan Baixas. L'obra teatral és creada per Joan Baixas i la companyia a partir de Ubú rei d'Alfred Jarry. Joan Miró no va voler fer suggerències teatrals, sinó que s'encarregà de l'atmosfera i les sensacions. Ubú no és únicament un personatge recorrent en l'imaginari del pintor Joan Miró, sinó que és alhora una figura dictatorial a partir de la qual La Claca representava - i celebrava - la recent mort del dictador espanyol Francisco Franco.

"[A Miró] Li encantava aquest personatge ple d'energia, ridícul i extravagant, que representava per a ell molts dels excessos que observava al seu entorn. [...] En realitat aquest Ubú que compartíem amb Joan Miró no era un altre que Franco, mort un any abans del començament de la nostra col·laboració. Havíem projectat la peça com la nostra cerimònia dels funerals del franquisme."[6]

Mori el Merma va ser estrenada al Teatre Principal de Mallorca, on residia l'artista plàstic, l'any 1978. Es van fer únicament cinc representacions, després de les quals es va estrenar a Catalunya al Gran Teatre del Liceu. L'obra va ser un èxit internacional, va ser representada a Bèlgica, Anglaterra, Alemanya, Mèxic, Veneçuela, Japó, Suècia, Noruega, Dinamarca, etc. Va fer gira per Austràlia i va ser representada en més d'una ciutat de França, Itàlia o Estats Units. Va representar-se per exemple al Centre Georges Pompidou amb motiu del Festival d'Automne à Paris (1978), al Riverside Studio de Londres (1978) o a la Sidney Opera House (1980).

També va fer gira - entre 1979 i 1980 - per Catalunya, on va ser representada en ciutats com Barcelona, Berga, Vilafranca, Sant Celoni, Tarragona, Masnou, Teià, Cardedeu, Girona, Igualada, Vic, Valls, Sitges, Manresa, Lleida, Terrassa, Figueres o Mataró; i per Espanya, on va fer parada entre d'altres a València, Alacant, Madrid, Granada, Sevilla, Murcia, Santiago de Compostel·la, Vigo, Bilbao i Saragossa.

Peixos abissals[modifica]

La segona col·laboració de la companyia amb un artista plàstic va concretar-se l'any 1982 amb el pintor Antonio Saura. Les màscares eren un tema recorrent en l'obra de l'artista, de manera que la companyia va decidir treballar amb ell a partir de personatges arquetípics.

"Si el univers de Miró és solar, còsmic, el de Saura és un univers tancat, íntim. Potser és en realitat el mateix món, però vist des d'angles oposats. Els personatges són percebuts des de l'interior. No són identificables en la superfície, però són recognoscibles íntimament." [6]

Peixos abissals - també coneguda com a Peixos abismals - és en realitat una trilogia d'espectacles basada en tres rondalles: En Joan de l'Ós, amb màscares, marionetes i decorats inspirats en Antoni Tàpies; L'espasa blava, basada en un conte de Lu-Sing i en col·laboració amb Antonio Saura; i Mari Lamiña, basat en un projecte d'Eduardo Chillida. La col·laboració amb el pintor aragonès es basa doncs en un conte xinés escollit per Joan Baixas sobre el qual Saura va dibuixar un gran nombre de personatges.

"Més que màscares, va crear pre-màscares, éssers que encara no eren personatges teatrals, arquetips d'identitat viscosa, larves, escabellaments d'energia continguda que no s'expressaven d'acord amb les coordenades de la psicologia humana i que, per aquest motiu, tenien una expressió només esbossada. Titulem la peça Peixos abissals: els personatges eren peixos que habitaven el fons de la consciència."[6]

L'espectacle tenia una estructura ritual i es basava en una triangle format per tres personatges masculins: el cap, l'artesà i el mag. La punta de la piràmide era en canvi una dona, sempre present, que canviava de forma durant la representació. Era l'única supervivent de l'obra.

Amanita Circus[modifica]

L'any 1983 la companyia es planteja crear un espai ambulant d'actuació amb el qual poder viatjar a qualsevol lloc del món per interpretar els seus espectacles. La carpa ambulant es configura també com un espai d'aprenentatge - on dur a terme workshops, tallers o cursos -, de reunió artística-cultural, amb un bar i un punt de trobada, i també com un espai de representació per a altres companyies i artistes. Alguns espectacles de la companyia com Laberint (1985), col·laboració amb l'artística plàstic Sebastián Matta, es van crear específicament dins la carpa.

La Carpa de La Claca s'inaugura l'any 1984 primer a Can Patolla i, després, al 4º Festival Internacional de Teatro de Madrid. Durant anys viatja per Catalunya, Espanya i el món (per exemple, França, Portugal o Estats Units). L'any 1986 - durant les Festes de la Mercè, quan s'atura al Moll de la Fusta de Barcelona - se la bateja com a Amanita Circus.

Laberint[modifica]

Roberto Sebastián Matta va ser el darrer pintor amb el qual va col·laborar la companyia. L'artista xilè va proposar una col·laboració a La Claca després de quedar impressionat per Mori el Merma, obra que va veure representada al Riverside Studio de Londres l'any 1978.

"[Matta] Volia fer un espectacle, però no un espectacle amb monstres o personatges. Volia crear un espectacle d'impulsos, basat en les forces de la naturalesa i del naixement, que es manifestessin directament, sense passar per una forma que ens recordes als personatges. Un espectacle basat en la simultaneïtat de la nostra percepció i en la possibilitat de reconèixer, no amb la intervenció de la raó, sinó únicament amb la sensibilitat, allò que ens rodeja i allò que ens traspassa."[6]

La seva idea era tan abstracta i sublim que l'artista mai va trobar un resultat realment satisfactori, però va intentar representar-la a través del laberint. El procés de creació va culminar l'any 1985 - després d'anys d'intercanvi d'idees - amb unes sessions de treball entre companyia i artista, a porta tancada, a la carpa - situada en aquell moment a la plaça Beaubourg de París, davant del Centre George Pompidou, on en aquell moment es duia a terme una exposició de Matta. L'exposició estava dedicada a la figura de Don Qui, de manera que l'artista va voler afegir-lo al laberint, ja que considerava que Don Quixot era un personatge perdut en el laberint de la realitat.

"En realitat, l'espectacle mai arribaria a ser definitiu - més tard ho sabríem -, però en aquell moment vam tornar a casa decidits a fer-lo."[6]

El Laberint va dividir-se en dues parts: el propi laberint físic, de teixits, la seva realitat i els seus moviments propis, en el qual es trobava el Don Qui de Matta; i el laberint d'accions, on la noció de laberint la donava la narració i on s'utilitzava únicament la mitologia grega. Ramuntcho Matta, fill de l'artista, va compondre'n la música. Tot i això, la idea - abstracta i sublim - no va acabar de funcionar:

"Finalment vam comprendre que el laberint romania inacabat perquè, com a espectacle, era irrealitzable. Existeixen contradiccions fonamentals entre la idea de laberint i la idea d'espectacle, que no vam saber superar sense trair la proposta inicial. El laberint és una experiència que ha de viure's individualment, mentre que el teatre és un art col·lectiu."[6]

Tot i així, l'espectacle va ser representat en diverses ocasions entre 1985 i 1987, per exemple a la cinquena Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, el 1985, o durant les Festes de la Mercè de 1986.

"El laberint va ser l'espectacle més complet i el més dolorós que jo [Joan Baixas] he creat mai, però també va ser el que va despertar en mi més quantitat d'impulsos creatius. Per això, encara avui, segueixo expressant tota la meva gratitud a Matta."

Espectacles[modifica]

  • A tot arreu se’n fan de bolets, quan plou (1968). Versió lliure de "El cercle de guix" (Bertolt Brecht) de Xavier Romeu, amb música de J. M. Martí. Espectacle per a adults amb titelles de guant i actors.
  • Les Aventures de Pinotxo (1968). Versió lliure de l'obra de Carlo Collodi.
  • N'Espardenyeta (1969). Rondalla mallorquina, dramatúrgia de Jaume Vidal Alcover. Espectacle per a nens amb titelles de guant. Estrenat el 1969 al Teatre Romea.
  • No diguis molt bé del ruc fins que el tinguis conegut (1970). Òpera bufa d'improvisació multitudinària. Text i muntatge amb F. Bofill.
  • El conte de les aigües (1970). Obra de Joan Baixas sense text, inspirada en una llegenda dels natius americans Pueblo. Espectacle per a nens amb una tècnica especial de titelles-objecte.
  • Breu record de Tirant lo Blanc (1971). Adaptació de Maria Aurèlia Capmany amb música de Clausells-Casals. Espectacle per a nens amb titelles de tija.
  • Calaix de sastre (1971). Espectacle per a adults amb una tècnica especial de titelles-objecte conformat dels números: No m'agraden els ninots, Les Botes, La Navalla, La Pilota, El Pallasso, Pintura, Strip-tease, Caixa de Sorpreses, etc.
  • Els tres plets de Pasqua Granada (1972). Adaptació de l'obra d'Enric Valor.
  • El Porc, l'Ovella i el Corb (1972). Diversos textos de Francesc Eixeminis.
  • La serp del riu, el tigre de la selva (1972). Adaptació de l'argument d'una òpera xinesa.
  • Xupinel·lilaca (1972).Col·laboració amb Dani Freixas.
  • En Martinet i la Pepeta (1972). Textos de Punch and Judy de Polichinelle i Karaguez traduïts per Xavier Romeu.
  • Malaltia misteriosa (1973). Textos de Punch and Judy de Polichinelle i Karaguez traduïts per Xavier Romeu.
  • L'or (1973). Adaptació de l'obra de Blaise Cendrars.
  • La flor romanial (1974). Adaptació de la versió d'Antoni Maria Alcover per part de Joan Baixas. Espectacle per a nens amb titelles de guant.
  • El drac del Castell dels Moros (1974). Text de Joan Baixas. Espectacle per a nens amb titelles-objectes.
  • Nyaps, davant d'un mirall (1975). Obra de Joan Baixas sense text, amb els números: Teiatru, Manipulacions damunt d'una taula, Bufades al foc (homenatge a Antoni Tàpies), Ocell de pas (homenatge a Saul Steinberg), etc. Espectacle per a adults amb marionetes de fil, va ser estrenat al Palau de la Música Catalana durant el III Festival Internacional de Titelles de Barcelona.
  • En Pere sense por (1975). Representat també amb el nom de Pere poca por, Juan sin miedo (en castellà) o Peter without fear (en anglès). Espectacle popular per a nens i adults, es representa a l'aire lliure amb gegants i cap-grossos.
  • Quadres d'una exposició (1976). Obra de Joan Baixas sobre música de Modest Mussorgsky. Espectacle per a nens amb ombres xineses.
  • Mori el Merma (1978). Adaptació de Ubu roi (Alfred Jarry) de Joan Baixas i la companyia. Els ninots utilitzats - de gran format - van ser construïts per La Claca seguint les instruccions de Joan Miró, qui després els va pintar en una sessió especial. Espectacle amb gegants i cap-grossos.
  • Peixos abissals (1980-1983). Trilogia d'espectacles basada en tres rondalles: En Joan de l'Ós, amb màscares, marionetes de fil i decorats inspirant en Antoni Tàpies; L'espasa blava, basada en un conte de Lu-Sing i en col·laboració amb Antonio Saura; i Mari Lamiña, basat en un projecte d'Eduardo Chillida.
  • Antologia (1981). Espectacle popular recull d'alguns dels èxits de la companyia, com per exemple Mori el Merma o En Joan de l'Ós. Es va estrenar al Riverside Studio de Londres i va gaudir d'una gran trajectòria internacional.
  • Les aventures d'Hèrcules a l'Atlàntida (1983). Text de Joan Baixas a partir de poemes de Jacint Verdaguer. Espectacle amb màscares i titelles de guant.
  • El bosc de rondalles (1984). Inspirada en diferents llegendes; programa de trobada entre la companyia i altres artistes.
  • Situacions de carrer. Sense text.
  • El món a l'Inrevés (1985). Obra sense text amb la col·laboració de Cesc Gelabert, J. A. Amargós i Jaume Sorribas.
  • Laberint o El quid de don qui? Laberint (1985). Peça inspirada en una llegenda del mateix nom, creada amb la col·laboració de l'artista visual Roberto Matta. La música - sota el nom de Don Qui au Labyrinthe - va ser composta per el fill de l'artista, Ramuntcho Matta. El Laberint va ser estrenat oficialment a Alacant, però va fer prèvies al Centre George Pompidou de París - jornada creativa davant l'exposició retrospectiva de Matta al centre - o a Lisboa. L'any 1986 va estrenar-se l'obra El quid de don qui? Laberint a Barcelona, amb motiu de les Festes de la Mercè.
  • Un març d'ous (1986). Acció: la companyia organitza un mes d'activitats i vida artística a Sant Esteve de Palautordera a partir de la carpa.
  • Clacabaret: Frivolites Arrevistades (1986). Estrenada a Canet de Mar.

Rondalles, contes i cançons[modifica]

Altres rondalles, contes i cançons populars representades per Putxinel·lis Claca - especialment en els seus primers anys d'activitat - són:

  • El llop babau.
  • Boque, boquill. Cançó escenificada: versió de Maria Aurèlia Capmany amb música de Joan Baixas.
  • Els tres desitjos.
  • El poble que no tenia parc.
  • Peret, el cigró o la gallina. Conte popular.
  • Cavallet de cartró. Cançó amb lletra i música de Joan Baixas.
  • Els cinc amics. Rondalla amb text i música de Joan Baixas.
  • La malaltia misteriosa.
  • Els barrets.
  • L'orquestra.
  • Parla, parla xarlatà que parlant la gent s'entén
  • La Masovera. Cançó popular.
  • El poll i la puça. Rondalla amb text i música de Joan Baixas.
  • La Timbaleta.
  • La Caixa de sorpreses. Text de Teresa Calafell, Joan Baixas i J. P. Viladecansa.
  • Varietés. Text de Joan Baixas.
  • La pilota. Text de Teresa Calafell, Joan Baixas, A. Vidal i C. Booth.
  • Pintura. Text de Joan Baixas.
  • El pallasso.
  • No m'agraden els ninots. Sketch de pallasso i titella amb text de Maria Aurèlia Capmany.
  • Martinet i la Cuca Fera. Text i música de Joan Baixas.
  • La Navalla. Sketch sense paraules de Joan Baixas.
  • Strip-tease.
  • En Joanet i l'ànec d'or.
  • Mestre gat.
  • El lleó i la lleona.
  • Mestre Mateu.
  • Els tres fadrins.
  • En maimis.
  • La Llebreta. Adaptació per a titelles de la cançó El rei de Matalgram de Joan Baixas
  • El cargol. Conte català, versió de J. Amadeus amb música de Joan Baixas.
  • L'enganyifa del sultà. Adaptació de Les mil i una nits.
  • El Gegant del Pi.

Publicacions i discografia[modifica]

En els primers anys de la seva trajectòria, La Claca va recollir les seves rondalles, contes i cançons i els va publicar en un llibre i un enregistrament sonor. Alhora, amb motiu dels cinc anys de Claca, Joan Baixas va publicar una selecció dels diaris de viatge de la companyia:

  • Les rondalles de Putxinel·lis Claca. Hogar del Libro, Barcelona. 1973
  • Les cançons de Putxinel·lis Claca. Discos Als 4 Vents, Barcelona. 1973
  • De fer i desfer senders de putxinel·li. Diari de Putxinel·lis Claca. Llibres del Mall, Barcelona. 1973

Filmografia i televisió[modifica]

Durant la seva trajectòria, el Teatre de La Claca col·labora en diverses ocasions amb la televisió estatal, autonòmica i d'altres països tant en programes infantils com en films, programes especials, etc.

Filmografia[modifica]

  • Caps, mans i manegues. Producció Borràs-Colomer-Fina.
  • Miró-Claca, Francesc Català-Roca.
  • Mori el Merma, Charles Chabot. Film realitzat per un equip de la BBC, produït per RM Productions (Alemanya). Gravat a Catalunya.
  • Mori el Merma, Francesc Català Roca. Gravació de l'espectacle a Saint Paul de Vence (França).
  • Goya, Lluís Maria Güell. Producció de RTVE.

Televisió[modifica]

Entre altres, algunes col·laboracions de La Claca en l'àmbit de la televisió són:

  • 1974-76 Cuentopos (TVE).
  • 1974-75 La Comparsa (TVE).
  • 1975 Temas 75 (TVE).
  • 1975 Quitxalla (TVE).
  • 1982 El carro de la farsa (TVE).
  • 1983-85 Planeta Imaginari (TVE).
  • 1984 Cap d'any a TV3 (TV3).

Honors i homenatges[modifica]

La sala gran del Teatre Gaudí de Barcelona es diu "La Claca" en homenatge a aquesta companyia. La sala petita del mateix teatre es diu Teresa Calafell, reconeguda titellaire i cofundadora de la companyia.

A Llançà cada juliol des de 2012 se celebra un festival d'arts escèniques per a tots els públics, a l'aire lliure, amb el nom de Festival Claca.[6]

Fons[modifica]

El fons documental del Teatre de La Claca es troba comprés dins el Fons Joan Baixas - La Claca, cedit pel cofundador de la companyia, Joan Baixas, l'any 2017 al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre de Barcelona. Actualment es troba en procés de catalogació.

Referències[modifica]

  1. La representació teatral, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883115 (català)
  2. Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)
  3. Aproximació a una cronologia del teatre català, de la postguerra al segle XXI RACO, Revistes Catalanes amb Accès Obert, coordinat pel Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya i la Biblioteca de Catalunya. Patrocinat per la Generalitat de Catalunya. Document pdf. (català)
  4. 4,0 4,1 La Claca INAEM (castellà)
  5. 'Taller de Teatro' se dedica al grupo Teatre la Claca, El País, Madrid, 14 de gener de 1984. (castellà)
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Baixas, Joan «¡El trabajo teatral es asunto vuestro! Miró, Saura, Matta y el "Teatre de la Claca"». Puck. El títere y las otras artes, 2, 1991, pàg. 14-20. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «:0» està definit diverses vegades amb contingut diferent.

Bibliografia[modifica]

  • Núria Santamaria, Francesc Foguet i Boreu, La revolució teatral dels setanta, editorial Punctum, 2010. ISBN 9788493737153 (català)
  • Josep A. Martín, El teatre de titelles a Catalunya, Biblioteca Serra d'Or, 1998. ISBN 9788478269044 (català)
  • L'escenografia catalana, Diputació de Barcelona, 1986. (català)
  • Mercè Saumell, El teatre contemporani, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497884020 (català)

Enllaços externs[modifica]