Les indes galantes

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióLes índies galants
1736 Les Indes Galantes.png
Cartell de l'òpera
Títol original Les indes galantes
Forma musical òpera i ballet Tradueix
Compositor Jean-Philippe Rameau
Llibretista Louis Fuzelier
Idioma francès
Data de publicació segle XVIII
Gènere artístic opéra-ballet
Moviment música barroca francesa
Nombre de parts d'una obra d'art pròleg i quatre actes
Catalogació Rameau Catalogue Thématique Tradueix RCT 44
Estrena
Data d'estrena 23 d'agost de 1735
Lloc de la primera representació Théâtre de l'Académie Royale de Musique de París,
Altres dades
Identificador AllMusic de composició mc0002377660
Identificador IMSLP Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

Les indes galantes és una òpera amb un pròleg i quatre actes de Jean-Philippe Rameau, amb llibret de Louis Fuzelier. S'estrenà al Théâtre de l'Académie Royale de Musique de París el 23 d'agost de 1735.

Les dues opéras-ballets més interessants de Rameau són Les Indes galantes i Les fêtes d'Hébé (1739), d'una qualitat molt elevada per al gènere. Les Indes galantes consta d'un pròleg i quatre actes, i un dels seus fragments més aconseguits és la Festa del Sol, un ballet d'acció amb parts per a solista, cors i dansa, en el qual destaca el lent preludi i l'espectacular passatge d'una erupció volcànica, musicalment molt superior al terratrèmol i a la tempesta d'Hippolyte et Aricie.

Actes[modifica]

El pròleg es desenvolupa en els núvols degudes al pinzell de Jacques Dupont. El temple de l'Amor es retalla damunt del cel. La joventut de les nacions acut a doldre's davant la deessa Hebe: per tots cantons la guerra fa estralls i l'amor deserta d'Europa. En aquest precís moment es presenta Bellona, la qual, amb un aire bel·licós, reclama tropes fresques per alimentar la batalla. I Hebe aconsella als seus que travessin el mar:

« Amants que esteu segurs d'agradar>>... les dolces melodies només poden germinar en les ribes de les Indies. »

Acte primer[modifica]

El turc generós s'ha enamorat de la bella Emilia a la qual havien capturat els seus pirates. Ambdós passejant pel jardí del palau oriental. Els tamborins s'abasten per indicar l'origen provençal de l'Emília, la qual, per a la seva felicitat, veu desembarcar el seu promès Valeri, llançat a la costa per una tempesta, tímidament descrita per l'orquestra. El paixà no opòs-sa cap obstacle a la unió dels amants. Inclús els hi ofereix una festa amb aire de gavota, ordenada per Aveline i ballada pels esclaus negres. Després se'ls emporta un vaixell solcant un mar d'acords perfectes.

Acte segon[modifica]

Un volcà, vertader déu dels inques, s'aixeca al bell mig d'una plana clivellada per un sol de foc. Carlos, un eixerit oficial espanyol, s'ha rendit als encants de la peruana Fani, amb gran descontentament del cap inca Huàscar.

Per a reconquistar a la seva amada, Huàscar organitza una festa que li'n dóna motiu per cantar el brillant himne al sol, que satisfà tothom, excepte a Fani. El volcà, ensems, dóna mostres d'activitat. Potser els déus volen castigar a Fani, evitant que segueixi a l'home blanc?. No; perquè el volcà redobla la seva fúria quan Huàscar sembla que té guanyada la causa; i en l'atabalament general, ordenat amb desconcertant virtuositat, Carlos, Fani i Huàscar, canten un trio que celebra el triomf del primer, la virtut de la segona i la submissió de l'últim.

Acte tercer[modifica]

La festa persa ve a desenvolupar-se en el jardí de Isfahan. El príncep Tacmas, disfressat de botiguera del serrall s'endinsa en el parc dels eu favorit Alí per a sorprendre a Zaira. princesa de Circàssia, que ha caigut en l'esclavitud. Amb això deprecia a Fàtima, jove georgiana del seu harem, la qual, enamorada d'Alí, s'ha disfressat de polonès per poder ajuntar-se amb ell de forma impune. Cadascun dels personatges explica el seu cas en una breu ària precedida d'una recitació i tot s'arranja mitjançant un quartet del qual resta exclosa tota ressonància. La festa de les flors segella l'aliança: surt una papallona d'una mata de gessamí, s'obre un botó de rosa al són d'un minuet exquisidament graciós, surt de l'orquestra una tempesta i cau la cortina, dissimulant un parterre de ballarines sàviament agrupades sobre l'herba verdejant.

Acte quart[modifica]

Dos oficials, el francès Damon i l'espanyol Álvaro desitgen a la mateixa salvatge, Zima, la qual somnia en un bosquet de la selva amazònica.

Adario, cap de la tribu, desenvolupa el rol de tercer lladre; i aconsegueix la mà de Zima, que vol un marit <<ni frívol ni gelós>>. A pesar de la colera de l'ardent castellà, els quatre assisteixen a la <Dansa del gran Calmet>, celebrada amb dobles corxeres. Dolçaines i trompetes acompanyen a guerrers francesos i salvatges, franceses d'amazones pastors i pastores de la colònia junt amb els tigres de la selva, a una dansa final la música de la qual no s'allunya de la seva dolça placidesa.

L'Epilog reuneix a tots els personatges en la mansió de Hebe; les trompetes llença'n al vent la famosa xacona, triomfa l'Amor, i Belona, vençuda, es retira a la seva botiga.

L'obra al segle XX[modifica]

A partir de principis del segle XX, Les Indes galantes ofereixen un espectacle màgic; però no s'ha d'oblidar l'important lloc que ocupen en la història de la dansa. El 1735, en efecte, es veieren per primera vegada als ballarins evolucionar no ja amb passos contats i sofisticats, sinó procurant conquistar l'espai saltant, potser encara un xic maldestres, malgrat del talent de Marie Sallé i de la Camargo, les primeres estrelles que brillaren en el cel de l'art coreogràfic sumit llavors en les tenebres.[1]

Referències[modifica]

  1. Claude Baigneres, Ballets de ayer y de hoy, pàgs. 15 a 19 de Edicions AVE (diposit Legal B. 13-115-1965)

Vegeu també[modifica]