Llengua nanai
| На̄най Nanai | |
|---|---|
| Altres noms | 赫哲语 "Hezhen", Монай "Monai"[1] |
| Tipus | llengua i llengua viva  |
| Ús | |
| Parlants | 1.400 |
| Parlants nadius | 1.390 (2010 ) |
| Parlat a | krai de Khabàrovsk i krai de Primórie |
| Oficial a | Enlloc |
| Autòcton de | Krai de Khabàrovsk i Heilongjiang |
| Estat | Rússia i República Popular de la Xina |
| Classificació lingüística | |
| llengües manxú-tungús llengües tungúsiques centrals | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet ciríl·lic i Alfabet nanai |
| Nivell de vulnerabilitat | 4 en perill sever |
| Codis | |
| ISO 639-2 | gld |
| ISO 639-3 | gld |
| SIL | gld |
| Glottolog | nana1257 |
| Linguasphere | 44-CAA-ea |
| Ethnologue | gld |
| UNESCO | 489 |
| IETF | gld |
| Endangered languages | 1206 |
La llengua nanai és una llengua del grup meridional de la família manxú-tungús. El nanai és una llengua parlada al nord-est de la Xina, concretament a Heilongjiang i és coneguda com a hezhen i a l'extrem est de Rússia, concretament al krai de Khabàrovsk.
Actualment, el nanai es troba en una fase avançada del procés de substitució lingüística pel xinès a la Xina i pel rus a la Federació Russa. Donada aquesta situació, a la Xina ja pràcticament no queden parlants, mentre que a Rússia es calcula que en queden uns 1.400.
Distribució[modifica]
La llengua nanai és la pròpia del poble nanai, que habita a l'extrem nord oriental de la Xina i al sud de l'extrem orient rus. Tot i ser la llengua d'aquest poble, actualment menys del 10% (d'un total de 17.357, dels quals 5.354[2] a la Xina segons el darrer cens de 2010 i 12.003 a Rússia segons l'últim cens) de la població nanai parla la seva llengua. La major part del poble nanai actualment parla rus i xinès.
És present de manera dispersa en alguns pobles i ciutats de les províncies de Heilongjiang i al krai de Khabàrovsk.
Classificació i divisions[modifica]
La llengua nanai forma part de la família de llengües manxú-tungús, juntament amb l'oroqen, el manxú o l'evenki. Dins d'aquesta família, forma part del grup meridional, juntament amb l'orok, el xibe i el manxú. De fet, Cinicius (1949), una de les primeres investigadores de la família manxú-tungús, considera l'orok, el xibe i el nanai dialectes d'una mateixa llengua; si bé l'ús del terme dialecte possiblement fa referència al fet d'haver-hi intel·ligibilitat mútua.
Normalment es divideix en dos o tres grups dialectals, segons l'autor. Els dos grups principals s'agrupen segons el curs del riu Amur: en superior, mitjà o inferior. Tot i així, donada la baixa quantitat de parlants, el fet que és un contínuum dialectal, l'extinció de moltes varietats i la migració de comunitats senceres, es fa difícil establir avui dia una classificació. Habitualment, la varietat que es pren com a nanai estàndard i és escrita és la naykhin.
Escriptura[modifica]
Els primers intents d'escriure en nanai comencen al segle xx a Rússia, fins als anys 30, en alfabet ciríl·lic antic, molt influït pel rus. Posteriorment, l'any 1932 es van aprovar alfabets de base llatina per a totes les llengües de Sibèria i l'est, impulsat per la Unió Soviètica i la seva política d'indigenització i promoció de les llengües de les minories nacionals. Aquest intent, però, va ser frenat l'any 1937 amb l'aprovació d'un nou alfabet de nou amb base ciríl·lica a causa dels canvis en la política lingüística, que ara promovien la russificació.
Actualment s'escriu en alfabet ciríl·lic a Rússia i en transliteració pinyin xinesa a la Xina, notablement des de la publicació d'un llibre de text escolar el 2005.
Descripció lingüística[modifica]
El nanai és una llengua aglutinant, d'ordre predominant SOV i casual, com la resta de llengües de la família manxú-tungús. També en consonància, té una alta quantitat de desinències casuals, fins a set.
Pel que fa a la fonètica, l'accent tendeix a caure en la darrera síl·laba de la paraula. Consta de 24 fonemes, 18 consonants i 6 vocals. Finalment, també destaca la presència d'harmonia vocàlica.[1]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «The nanai language» (en anglès). UNESCO. [Consulta: 11 novembre 2020].
- ↑ «Cens poblacional i ètnic 2010» (en xinès). Consell d'Estat de la República Popular de la Xina. [Consulta: 11 novembre 2020].
Bibliografia[modifica]
- I. Cincius, Vera. Сравнитель фонетика тунгусо-маньчжурских языков. Leningrad: Ed. Utxpedgiz (Editorial estatal per a Literatura Pedagògica), 1949.
- Sunik, Orest P. Тунгусо-маньчжурские языки (Введение); en Skorik, Piotr Ia. Языки народов СССР: Монгольские, Тунгусо-маньчжурские и Палеоазиатские языки. Leningrad: Ленинградское отделение, 1968.