Luis Valero Bermejo

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaLuis Valero Bermejo
Biografia
Naixement 13 febrer 1917
Saragossa
Mort 16 març 1995 (78 anys)
Madrid
COA Spain 1945 1977.svg  Governador civil d'Ávila
27 de oct. de 1944 – 4 de febrer de 1949
COA Spain 1945 1977.svg  Governador civil de Navarra
4 de febrer de 1949 – 24 de sept. de 1954
COA Spain 1945 1977.svg  Director general del
Instituto Nacional de la Vivienda
24 de setembre de 1954 – 26 d'abril de 1957
← Nou càrrec
COA Spain 1945 1977.svg  Procurador en Corts
23 de gener de 1952 – 23 de maig de 1957

3 de juliol de 1964 – 12 de novembre de 1971
Circumscripció Consejero Nacional/Organització Sindical
Activitat
Ocupació Polític, executiu i alferes provisional
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Luis Valero Bermejo (Saragossa, 13 de febrer de 1917-Madrid, 16 de març de 1995) va ser un advocat i polític d'extrema dreta espanyol, governador civil de la províncies de Àvila i Navarra durant la dictadura franquista, i membre del consell d'administració de diverses empreses energètiques. Vinculat a l'anomenat búnker durant la Transició,[1][2] va ser un dels dirigents de la Confederación Nacional de Excombatientes.

Biografia[modifica]

Nascut el 13 de febrer de 1917 a Saragossa,[3] va ser militant japista en la seva joventut.[4][5] Després de l'esclat de la Guerra civil es va unir a les forces revoltades, prenent part en el conflicte. Durant la contesa va ser alferes provisional.[6]

En 1940 seria nomenat delegat provincial de Sindicats per a la província de Guipúscoa.[7]

Entre 1944 i 1949 exerciria com a governador civil d'Àvila. Amb una filiació falangista i afí a una cosmovisió uniformalizadora i centralista,[8] es va convertir en governador civil de Navarra el 26 de febrer de 1949,[9] en succeir Juan Junquera, i va exercir el càrrec fins a 1954.[10] A pesar que va tractar de recaptar el major suport possible per al seu nomenament de Miguel Gortari Errea com a alcalde de Pamplona en 1949, fins i tot el bisbe, va trobar resistència entre alguns elements carlistes integrants de l'ajuntament de la ciutat.[11] Durant el seu mandat va tractar d'incrementar la influència del «Movimiento» sobre els ajuntaments de la província.[12] En obert conflicte amb la Diputació, va remetre a Madrid un informe crític cap al règim foral navarrès.[13]

En 1954 va ser nomenat director de l'Instituto Nacional de la Vivienda, substituint al (mort) Federico Mayo.[14] Va posseir el càrrec de procurador en les Corts franquistes entre 1954 i 1957 i entre 1964 i 1971, tant en qualitat de conseller nacional com en representació de l'Organització Sindical.[15] Subsecretari del Ministeri d'Hisenda entre 1965 i 1967, també va exercir com a president en l'empresa estatal Enagás, a Butano S.A. i a Repesa.[16]

En 1974 va ser elegit secretari de la Confederación Nacional de Excombatientes.[17] Conseller delegat de DYRSA, societat editora d' El Alcázar, també va col·laborar en aquesta publicació.[18] Abans de les eleccions generals de 1977 va defensar des de les pàgines d' El Alcázar que «la tendència de la confederació serà la integració màxima de vots a l'anomenat franquisme sociològic —per a mi neofranquisme—»; aquestes expectatives no es van veure confirmades fet i fet amb un bon resultat a les urnes.[19] Igualment, en resposta a la legalització del Partit Comunista d'Espanya, Valero va ser una de les veus des de l'extrema dreta que havia reaccionat comparant Adolfo Suárez amb Kerensky, sostenint que «cap partit comunista que hagi existit mai en la història, ni a cap nació, ha trobat en el president Suárez un defensor tàctic tan eficaç. Kerenski va ser un pàrvul al costat de l'anunciat candidat senyor Suárez».[20][21]

Va ser un de les figures del búnker que es van congregar a Guadalajara el 4 de desembre de 1976 per assistir a la inauguració d'una estàtua de Franco idea de la junta coordinadora de la Confederació de Combatents de Guadalajara i obra d'Antonio Navarro Santafé.[22]

A l'agost de 1978 el Jutjat d'Instrucció de Guadalajara el va processar al costat d'Alfonso de Figueroa y Melgar, duc de Tovar, per un suposat delicte d'injúries al monarca, Joan Carles I, que hauria esdevingut en aquesta ciutat durant un míting recolzat per Fuerza Nueva i la Confederación Nacional de Excombatientes que va tenir lloc l'1 d'abril de 1978, en el qual Valero hauria sostingut que «Nosaltres sabem perfectament qui són els traïdors, des del més alt i ros al més baix i bru».[23]

Actiu col·laborador de la Confederación Nacional de Excombatientes amb la Lliga Anticomunista Mundial (World Anti-Communist League, WACL),[24] organització internacional de caràcter feixista impulsada per la CIA, va assistir a la seva xii sessió de reunions del seu comitè executiu celebrada a Paraguai al novembre de 1979.[25]

En 1980 encara pertanyia com a membre del Cos d'Advocats de l'Estat en exercici.[26]

Va morir a Madrid el 16 de març de 1995.[27]

Distincions[modifica]

Obres[modifica]

  • Luis Valero Bermejo. La Constitución y los siete enanitos. Crónicas sobre la manzana de la discordia. Madrid: Vassallo de Mumbert, 1978. [32][a]

Notes[modifica]

  1. Compilació d'artícles a El Alcázar on es mostra contrari a la Constitució de 1978.[33]

Referències[modifica]

  1. Andrés, 2002, p. 466-467.
  2. Rodríguez Jiménez, 1994, p. 15.
  3. «Valero Bermejo, Luis. 65. Elecciones 16.11.1967». Archivo histórico de diputados (1810-1977). Congreso de los Diputados.
  4. «Luis Valero Bermejo». ABC.
  5. Alcalde, Ángel «Excombatientes en los poderes locales del primer franquismo (Zaragoza, 1939-1945). Experiencia de guerra e interpretación del apoyo social a la dictadura». Nuevos horizontes del pasado. Culturas políticas, identidades y formas de representación, 2011.
  6. Rodríguez Jiménez, 1994, p. 104.
  7. Ballestero, 2017, p. 1968.
  8. Baraibar Etxeberria 2006, p. 11 ; Mikelarena 2010, p. 38.
  9. Baraibar Etxeberria, 2006, p. 11.
  10. Baraibar Etxeberria, 2006, p. 10.
  11. Larraza Micheltorena, 2012, p. 238-239.
  12. Mikelarena, 2010, p. 38-39.
  13. Baraibar Etxeberria, 2006, p. 12-13.
  14. Calvo del Olmo, 2012, p. 11.
  15. «Valero Bermejo, Luis». Archivo histórico de diputados (1810-1977). Congreso de los Diputados.
  16. «Próximo cese de Valero Bermejo». El País, 06-11-1976.
  17. Rodríguez Jiménez, 1994, p. 108, 261.
  18. Rodríguez Jiménez, 1994, p. 109, 234.
  19. Rodríguez Jiménez, 2012, p. 255-256.
  20. Rodríguez Jiménez, 1992, p. 850.
  21. «Suárez: gira triunfal y candidatura». Proceso [México], 07-05-1977.
  22. Andrés, 2004, p. 176-178.
  23. «El duque de Tovar y Valero Bermejo, procesados por injurias al Jefe del Estado». El País, 11-08-1978.
  24. Duñaiturria Laguarda, 2017, p. 302.
  25. Alcalde, 2008.
  26. «El Gobierno mantiene asesores que pertenecen al régimen franquista». Diario16, 03-04-1980.
  27. «Esquela». ABC [Madrid], 18-03-1995, pàg. 103.
  28. Ministerio de Asuntos Exteriores: «Decretos de 10 de febrero de 1950 por los que se concede a Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil al señor Mahmoud Bey Khalil, don Luis Valero Bermejo, don Joaquín López Tienda, don Blas Tello Fernández Caballero y don Jacobo Roldán Losada». Boletín Oficial del Estado Plantilla:Sin cursiva, pàg. 662. ISSN: 0212-033X.
  29. Secretaría General del Movimiento: «Decreto de 29 de abril de 1957, por el que se concede la Gran Cruz de la Orden de Cisneros a don Luis Valero Bermejo». Boletín Oficial del Estado Plantilla:Sin cursiva, pàg. 1027. ISSN: 0212-033X.
  30. Ministerio de Marina: «Decreto 642/1967, de 1 de abril, por el que se concede la Gran Cruz del Mérito Naval, con distinto blanco, a don Luís Valero Bermejo». Boletín Oficial del Estado Plantilla:Sin cursiva, pàg. 4385. ISSN: 0212-033X.
  31. Jefatura del Estado: «Decreto 1613/1968, de 18 de julio, por el que se concede la Gran Cruz de la Orden Imperial del Yugo y las Flechas a don Luis Valero Bermejo». Boletín Oficial del Estado Plantilla:Sin cursiva, pàg. 10545. ISSN: 0212-033X.
  32. Rodríguez Jiménez 1994, p. 313 ; Linage Conde 1996, p. 375.
  33. Linage Conde, 1996, p. 375.

Bibliografia[modifica]