Margarida de Montferrat
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1360 (Gregorià)  Casale Monferrato (Itàlia) |
| Mort | 1420 (Gregorià) (59/60 anys) Morella (els Ports) |
| Activitat | |
| Ocupació | política |
| Altres | |
| Títol | Comtessa consort d'Urgell (1376–1408) |
| Família | Paleòlegs |
| Cònjuge | Pere II d'Urgell |
| Fills | Cecília d'Urgell, Elionor d'Aragó-Urgell, Jaume II d'Urgell |
| Pares | Joan II de Montferrat i Elisabet de Mallorca |
| Germans | Otó III de Montferrat Joan III de Montferrat Teodor II de Montferrat Michael von Reischach |
 | |
Margarida de Montferrat (c. 1360 - Morella, 1420) fou una noble catalana, procedent de la branca italiana dels Paleòleg, que fou comtessa d'Urgell.[1]
Biografia
[modifica]Era filla de Joan II Paleòleg, marquès de Montferrat, i d'Elisabet de Mallorca, filla del destronat Jaume III. Es casà vers el 1375 amb Pere II d'Urgell, fill del comte Jaume I d'Urgell i de la comtessa Cecília de Comenge. El seu espòs havia contret matrimoni en primeres núpcies el 1363 amb Beatriu de Cardona, amb la qual no tingué descendència.[1]
Pere II, en heretar el comtat d'Urgell del seu pare havia hagut de refer les finances, i va reordenar el tresor i la fiscalitat del comtat amb el suport de la seva mare, amb la qual inicià grans construccions. El 1376 va atorgar a la ciutat de Balaguer la potestat de celebrar un mercat, alhora que abolia algunes feixugues imposicions. Fou fidel al seu oncle Pere III el Cerimoniós, que el nomenà lloctinent de València. El matrimoni tingué set fills: Jaume II d'Urgell, el Dissortat, que es casà amb Isabel, filla del rei Pere III el Cerimoniós; Tadeu i Beatriu d'Urgell, tots dos morts joves; Elionor d'Urgell, eremita a Montblanc; Cecília d'Urgell, que seria esposa de Bernat de Cabrera; Pere d'Urgell i Joan d'Urgell.[1]
Quedà vídua el 1408 i el seu esdevenidor restà estretament lligat al del seu primogènit. De fet, sempre s'ha considerat clau la seva influència en el govern comtal i, sobretot, en les pretensions del seu fill al tron reial, de qui hom ha destacat un caràcter vacil·lant i irresolut. Per bé que el rei Martí I l'Humà l'havia nomenat lloctinent i governador general dels regnes, càrrec que ocupaven els hereus a la corona, la mort en campanya del seu fill Martí el Jove el 1409 portà al rei a intentar afavorir el seu net Frederic, fill natural de Martí el Jove, com a futur rei. Però la mort de Martí I el 1410 sense haver designat successor el 1410, obrí un interregne que finalment es va concloure amb el compromís de Casp de 1412, en virtut del qual no es van tenir en compte els drets legítims de Jaume II d'Urgell a la corona i Ferran d'Antequera fou nomenat rei. La contesa que llavors obrí el Dissortat contra Ferran I de Catalunya i Aragó, que molts han considerat instigada per la seva mare, acabà amb el setge i la rendició de Balaguer, l'empresonament perpetu del comte i la pèrdua de tots els béns de la família.[1]
A partir de llavors Margarida visqué en la penúria econòmica, tot i que el 1414 el rei li concedí una pensió mòdica anual per a ella i les seves dues filles solteres. Es va instal·lar a Saragossa i a Morella després, on intentà per totes les vies possibles assolir l'excarceració del seu fill, empresonat a Urueña (prop de la frontera de Castella amb Portugal), fins al punt de planificar una conspiració per alliberar-lo que, en ser descoberta, li causà successius empresonaments a Cullera, en una alqueria prop de València, i a Alacant. Traslladada de nou a Morella, hi morí el 1420, mentre el seu fill ho feu el 1433 al castell de Xàtiva.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Margarida, de Montferrat». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 17 agost 2015].