Moixera de pastor

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuMoixera de pastor
Sorbus torminalis
Sorbus torminalis Full tree.jpg
Sorbus torminalis adult a la primavera
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 61957590
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRosales
FamíliaRosaceae
GènereSorbus
EspècieSorbus torminalis
(L.) Crantz
Nomenclatura
Basiònim Crataegus torminalis Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

La moixera de pastor (Sorbus torminalis) és un arbre caducifoli pertanyent al gènere Sorbus i de la família de les rosàcies que generalment no passa dels 10 metres d'alçària.[1][2]

Descripció[modifica]

Reitter-Abel Holzarten T020.jpg

Arbret de 5 a 20 metres d'alçada.[1] La seva escorça és de color gris fosc, clivellada i forma crostes rectangulars.

És un arbre fàcilment diferenciat de les altres moixeres pel pecíol llarg (5-9 cm) de les seves fulles.[3] Les fulles s'assemblen una mica a les dels aurons però són alternes;[4] són de color verd fosc per totes dues cares, tenen de cinc a set lòbuls i mesuren 5-10 cm, sent una mica més llargues que amples.[5] Són de les primeres a canviar de color a la tardor.[6]

A la fi de la primavera floreix amb ramells de flors blanques. Les flors mesuren 1 cm i tenen 5 pètals amb molts estams.

Produeix un fruit carnós ovoide o globós d'uns 15 mm de diàmetre, de color brunenc en madurar.[7]

És un arbre diploide[8] i hermafrodita.[7] La reproducció generalment es fa per brots d'arrel, fins a distàncies molt llargues (20-30 metres).[9] Les llavors són pol·linitzades per insectes (sobretot per l'abella i borinots) i disseminades pels ocells, però la regeneració per llavor no és habitual.[9][10] Molt rarament s'autofertilitza (< 1%).[10]

Espècie post pionera, nòmada i asocial.[9]

Es considera una espècie longeva i de creixement lent. Pot arribar a viure 200 anys, i, en alguns casos, 300.[9]

La seva aparença elegant i els colors que pren a la tardor li proporcionen un valor paisatgístic i ornamental important.[10]

Participa en la creació de clons amb Sorbus aria. Probablement, un híbrid seu originà l'arbre Sorbus latifolia.[8][4]

Ecologia, hàbitat i distribució[modifica]

Mapa de distribució

Sol aparèixer de manera dispersa en boscos dominats per altres espècies.[11] Habita boscos principalment caducifolis,[5] en les rouredes, alzinars i pinedes -sovint en clarianes i marges- en tota mena de substrats, dels 0 als 1400 metres.[8] Estatge muntà i parts plujoses de la regió mediterrània, sobretot amb clima marítim.[5]

La seva presència indica que el bosc és vell i que no s'ha pertorbat.[12]

És una espècie heliòfila,[9] ocupa tota mena de terrenys i és molt tolerant a condicions difícils de sòl i clima,[11] però necessita un terreny de qualitat, llum i molt d'espai per poder desenvolupar tot el seu potencial,[13][11] i en situacions de semi ombra el seu creixement és dèbil i la forma mediocre.[9] Per altra banda, en zones d'elevada qualitat acostuma a desaparèixer, en quedar ombrejada per espècies de creixement més ràpid.[11] Es regenera correctament sota arbres que fan poca ombra com els pins.[10] És molt sensible a la competència de les herbàcies, especialment durant els primers 5-10 anys de vida.[11]

Té tolerància a la sequera a l'estiu, fins a dos mesos, però necessita 600-700 mm de pluges l'any. Resisteix hiverns freds. Necessita calor en època de creixement, fet que explica la seva poca presència en zones muntanyoses, al nord de França o en zones amb molta ombra, tret de les zones mediterrànies.[9]

Necessitats i sensibilitats d'aigua i nutrients[11]
Necessitat d'aigua Sensibilitat a l'entollament temporal Necessitat de Ca, Mg, K Necessitat de N i P Sensibilitat a calcària activa
Mitjana Mitjana Baixa Mitjana Nul·la o molt baixa
Necessitats i sensibilitats climàtiques[11][9]
Necessitat de calor Sensibilitat al fred Sensibilitat a les gelades tardanes Sensibilitat a les gelades prematures Sensibilitat al vent Sensibilitat a la sequera Sensibilitat a la competició per la llum
Mitjana Molt baixa Mitjana Baixa Baixa Baixa Mitjana

És natiu d'Europa, del nord d'Àfrica,[13][12] del Caucas, d'Anatòlia i de Síria.[8]

Es troba a gairebé tota la península Ibèrica, tret del sud-oest,[8] generalment distribuït de manera escassa i dispersa.[10] Viu sobretot a una altitud mitjana de 800-1.200 metres, associat a boscos caducifolis, especialment de roures. A les muntanyes de la meitat occidental de la península prolifera en terrenys silicis, i a la meitat oriental en calcaris.[10] Als Països Catalans ocupa una àrea disjunta i és poc abundant: viu sobretot a la muntanya mitjana de tendència humida. En algunes comunitats autònomes d'Espanya on més escasseja (Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa i Madrid) l'espècie està catalogada com a protegida.[10]

Alguns ocells que busquen els seus fruits per menjar són el tudó, la merla, el tord, la griva cerdana, el pinsà borroner, la mallerenga d'aigua, el corb, la garsa i el gaig.[10] També són menjats per toixons, esquirols, guineus, i fagines.[10]

Usos[modifica]

Fusta

Els seus fruits, les moixes, molt aspres i astringents, quan són ben madurs són comestibles i tenen gust de dàtil.[3][1][4][3][7] S'havien menjat per combatre els còlics i la disenteria; d'aquí li ve el nom torminalis, que en llatí vol dir: "bo pels còlics".[14] Fermentats s'han usat també per elaborar begudes alcohòliques[4][3] com l'aiguardent i la sidra[10] i per endolcir la cervesa.[6] Són uns fruits escassos però molt apreciats pel seu gust als Pics d'Europa.[15] Tradicionalment es mengen directament de l'arbre a la tardor, quan estan molt madurs.[15]

La fusta és densa, dura, clara, duradora i homogènia.[10] S'ha emprat en torneria, en la fabricació d'instruments i mànecs d'eines[3] i per fer carbó.[6] Degut a la relativa escassetat d'exemplars de grans dimensions, la seva fusta no té un mercat estès. No obstant això, la fusta de moixera de pastor és la fusta europea que assoleix un preu més alt.[11] Les peces de més qualitat es destinen a la indústria de la fullola a la plana.[11] Les característiques visuals i tècniques de la fusta són extraordinàries,[11] i actualment s'està investigant el seu valor potencial.[13]

Resulta una espècie molt recomanable en repoblacions forestals pel seu alt valor de la fusta i per la fauna. En diversos països europeus s'empra sovint per reforestar terrenys agrícoles.[10]

Plagues i malalties[modifica]

Els Sorbus en general tenen pocs agents nocius descrits. Els problema més greu és el fong armillaria, que podreix les arrels i pot arribar a ser letal. El fong clapejat de les moixeres i el pugó solen atacar les fulles, però no presenten un problema greu per al desenvolupament de l'arbre.[11] L'insecte Janus compressus causa la mort dels brots tendres, però l'arbre sol corregir el dany amb nous brots.[11]

Les eines de poda s'han de desinfectar periòdicament per evitar problemes sanitaris en l'arbre.[11]

Altres noms[modifica]

S'anomena també maçanera borda, moixera, moixera de guilla, i pomera de pastor.[16]

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pascual, Ramon. Guia dels arbres dels Països Catalans. 1a edició. Cossetània Edicions, 2015, p. 84-85. ISBN 978-84-9034-358-6. 
  2. Panareda Clopés, Josep M.; Masnou i Clopés, Josep; Boccio Serrano, Maravillas «Les moixeres del Montseny» (PDF). Monografies del Montseny.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Panareda, Josep M. Plantes de muntanya. Figueres: Brau edicions, 2019, p. 62. ISBN 978-84-96905-56-6. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Johnson, Owen. Collins Tree Guide. Harper Collins, 2004, p. 296. ISBN 978-0-00-720771-8. 
  5. 5,0 5,1 5,2 de Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans I. Editorial Barcino, p. 414. 
  6. 6,0 6,1 6,2 Sterry, Paul. Collins Complete Guide to British Trees. 1a edició. Harper Collins, 2007, p. 220. ISBN 978-0-00-723685-5. 
  7. 7,0 7,1 7,2 Llistosella, Jaume; Sànchez-Cuxart, Antoni. Guia il·lustrada per a conèixer els arbres. Barcelona: Edicions Universitat Barcelona, 2015-08-24, p. 184. ISBN 9788447542444. 
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 «Sorbus L.». Flora Ibérica, pàg. 426-427.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 «Autoecología del mostajo» (PDF). Autoecología de los Serbales. www.pirinoble.eu, pàg. 49-51.
  10. 10,00 10,01 10,02 10,03 10,04 10,05 10,06 10,07 10,08 10,09 10,10 10,11 J. A. Oria de Rueda Salgueiro, A. Martínez de Azagra Paredes y A. Álvarez Nieto «Botánica forestal del género Sorbus en España» (PDF). Botánica forestal del género Sorbus en España.
  11. 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 11,10 11,11 11,12 «Frondoses productores de fusta de qualitat: ecologia i silvicultura d'espècies per a l'àmbit pirinenc i regions limítrofes» (PDF). Fitxes tècniques. Generalitat de Catalunya, Departament d'Agrigultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural - Centre de la Propietat Forestal, V Espècies i silvicultura, 2013, pàg. 37-44.
  12. 12,0 12,1 Russell, Tony. The complete book of trees of Britain and Europe. Anness Publishing, 2011, p. 213. ISBN 978-0-85723-646-3. 
  13. 13,0 13,1 13,2 Moore, David; White, John. Illustrated Trees of Britain & Europe. Bloomsbury Publishing, 2013, p. 489. ISBN 978-1-4081-2366-9. 
  14. «Wild Service-tree». Science & Plants for Schools.
  15. 15,0 15,1 «Sorbus torminalis (L.) Crantz». Inventario español de los conocimientos tradicionales relativos a la biodiversidad, Fase II. Tom 2, pàg. 283.
  16. «Sorbus torminalis (L.) Crantz - FloraCatalana.net». [Consulta: 3 juny 2019].

Enllaços externs[modifica]