Nocturns op. 27 (Chopin)
| Títol original | Nocturnes, Op. 27  |
|---|---|
| Forma musical | nocturn cicle musical |
| Tonalitat | re bemoll major i Do sostingut menor |
| Compositor | Frédéric Chopin |
| Creació | 1835 |
| Data de publicació | 1836 (L) |
| Catalogació | catàleg Chomiński C 114 catàleg Chomiński C 115 |
| Part de | Nocturnes |
| Format per | Nocturne No. 7 in C-sharp minor, Op. 27, No. 1 (en)  Nocturne No. 8 in D-flat major, Op. 27, No. 2 (en) |
| Instrumentació | piano |
   | |
Els Nocturns op. 27 són dues peces per a piano sol compostos per Frédéric Chopin l'any 1836,[1] i publicats el 1837. Tots dos nocturns estan dedicats a la comtessa d'Appony («à la Comtesse d'Apponý»). Aquesta publicació va marcar la transició dels grups de tres nocturns a la parella de peces que contrasten entre elles.[2]
David Dubal sent que les peces serien "descrites de manera més encertada com a balades en miniatura".[3] Blair Johnson afirma que aquests dos nocturns són "dos dels més poderosos i famosos nocturns que va escriure" i que aquests nocturns són "pràcticament irreconeixible" en relació als de John Field.[4]
Nocturn op. 27, núm. 1[modifica]
Escrit en la tonalitat de do sostingut menor està estructurat, com la majoria de nocturns, en una forma ternària ABA. La primera part es toca amb tempo allegretto i la secció central, s'anima i així l'autor especifica que s'ha de tocar piu mosso. Compte molt la interpretació i el sentiment que se li doni a la peça.
Nocturn op. 27, núm. 2[modifica]
El segon nocturn de l'opus 27 està compost en la tonalitat de re bemoll major. És d'una gran sofisticació i sovint se'l coneix també pel títol de "Nocturn comtessa". En contrast amb el seu company d'opus, el núm. 2 presenta una estructura binària. És també un dels nocturns més coneguts del compositor.
Referències[modifica]
- ↑ Huneker, James G. Chopin : the man and his music. Nova York: Dover Publ., 1966, p. 251. ISBN 0-486-21687-X.
- ↑ Samson, Jim. «Nocturne in D flat major, Op 27 No 2». Hyperion Records, 2009. [Consulta: 10 juliol 2009].
- ↑ Dubal, David. The art of the piano : its performers, literature, and recordings. Pompton Plains, N.J.: Amadeus Press, 2004, p. 461. ISBN 1-57467-088-3.
- ↑ Woodstra, Chris; Brennan, Gerald; Schrott, Allen. AllMusic Guide to Classical Music. Hal Leonard Corporation, 2005, p. 287. ISBN 0-87930-865-6 [Consulta: 21 març 2009].
