Nocturns op. 48 (Chopin)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióNocturns op. 48
Forma musical cicle musical
Tonalitat Do menor i Fa sostingut menor
Compositor Frédéric Chopin
Catalogació Opus 48
Part de Nocturnes
Format per Nocturne No. 13 in C minor, Op. 48, No. 1 Tradueix i Nocturne No. 14 in F-sharp minor, Op. 48, No. 2 Tradueix
IMSLP: Nocturnes,_Op.48_(Chopin,_Frédéric) Allmusic: mc0002403201
Modifica les dades a Wikidata
Portada dels Nocturns op. 48 de l'edició Schlesinger de 1841.

Els Nocturns op. 48 són un conjunt de dues obres compostes per Frédéric Chopin el 1841,[1] i publicades l'any següent, el 1842. Aquests dos nocturns estan dedicats a Mlle. Laure Duperré. Posteriorment, Chopin va vendre els drets d'autor d'aquests nocturns per 2.000 francs, conjuntament amb altres peces.[2]

Gustav Barth comenta que els nocturns de Chopin mostren signes clars de "progrés" en comparació amb els nocturns de John Field, tot i que les millores són fonamentalment només en la tècnica.[3] No obstant això, David Dubal sent que les peces serien "més encertadament descrites com a balades en miniatura."[2]

Nocturn op. 48, núm. 1[modifica]

Inici del Nocturn op. 48, núm. 1.

El Nocturn en do menor, op. 48, núm. 1, inicialment té la indicació de Lento i està en compàs 4/4. Més endavant es transforma en Poco più lento (compàs 25) i entra en la secció central, que és un coral. Després, s'anima en el compàs 49 –oppio movimento agitat–.[4] La peça, en total, té 77 compassos. L'estructura de l'obra és la forma ternària: ABA'.[5]

El Nocturn en do menor ha estat classificat com una de les obres de Chopin amb un impacte emocional més gran.[6][7] Theodor Kullak va dir de la peça que el disseny i els continguts poètics d'aquest nocturn el converteixen en el més important que Chopin va crear; considera que el tema principal és l'expressió magistral d'un gran dolor.[7] Gen Kleczynski Jr., descriu aquest nocturn com a ampli i d'imponent amb el seu poderós moviment central, una anar més enllà dins l'estil nocturn.[8] Alguns crítics musicals, incloent Charles Willeby i Frederick Niecks, no creuen que l'obra mereixi la fama que té; i encara que James Huneker està d'acord amb aquesta avaluació, observa que el nocturn segueix sent el més noble de tots.[9] James Friskin troba que la seva música posseeix l'efecte instrumental més imponent de tots els nocturns i descriu com a "gairebé lisztianes" el tractament del crescendo i les octaves.[10]

Jim Samson assenyala que el nocturn és més intens, no a través de l'ornamentació sinó a d'una nova textura de fons.[11] Kleczytheński comenta que la secció central és la història d'una pena molt gran explicada a través d'un recitatiu agitat i "arpes celestials vénen a portar un raig d'esperança, però és impotent en el seu esforç per calmar l'ànima ferida, que ... envia al cel un crit d'angoixa encara més profunda."[8] El final, d'acord amb Samsó, és la naturalesa d'un elaborada cadència femenina, articulant el final rítmic d'un grup amfíbrac.[11]

Nocturn op. 48, núm. 2[modifica]

Inici del Nocturn op. 48, núm. 2.

El Nocturn en fa sostingut menor, op. 48, núm. 2 té la indicació inicial d'Andantino i compàs 4/4. Es transforma en Più lento en el compàs 57 i torna al tempo original en el 101. L'obra té un total de 137 compassos. Dins del conjunt, la secció central, Più lento, és completament diferent; modula de manera alternativa entre el mode menor i el major, i incrementa el tempo. Niecks comenta que la secció central és molt més delicada i tranquil·la, amb progressions d'acords simples.[12] Chopin va assenyalar que la secció central era com un recitatiu i s'ha d'interpretar com si "manés un tirà, i l'altre demanés misericòrdia."[6] La recapitulació és interrompuda per la coda i conclou en la tònica principal.[13]

Referències[modifica]

  1. Huneker, James G. Chopin : the man and his music. Nova York: Dover Publ., 1966, p. 251. ISBN 0-486-21687-X. 
  2. 2,0 2,1 Dubal, David. The art of the piano: its performers, literature, and recordings. Pompton Plains, N.J.: Amadeus Press, 2004, p. 461. ISBN 1-57467-088-3. 
  3. Lateiner, Jacob; Bruce Brubaker; Jane Gottlieb. Pianist, scholar, connoisseur : essays in honor of Jacob Lateiner. Stuyvesant, N.Y.: Pendragon Press, 2000, p. 23. ISBN 1-57647-001-6. 
  4. Pollini, Maurizio. «Maurizio Pollini Plays Chopin's Nocturnes». Deutsche Grammophon. [Consulta: 19 març 2009].
  5. Samson, Jim. The music of Chopin. London ; Boston: Routledge & Kegan Paul, 1985, p. 91. ISBN 0-7100-9688-7. 
  6. 6,0 6,1 Woodstra, Chris; Brennan, Gerald; Schrott, Allen. AllMusic Guide to Classical Music. Hal Leonard Corporation, 2005, p. 287. ISBN 0-87930-865-6 [Consulta: 21 març 2009]. 
  7. 7,0 7,1 Dubal (2004), p. 464
  8. 8,0 8,1 Huneker (1966), pp. 262-263
  9. Huneker (1966), p. 263
  10. Friskin, James; Irwin Freundlich. Music for the piano; a handbook of concert and teaching material from 1580 to 1952. Nova York: Dover Publications, 1973, p. 106. ISBN 0-486-22918-1. 
  11. 11,0 11,1 Samson (2005), p. 89
  12. Huneker (1966), p. 264
  13. Friskin (1973), pp. 106-107