Ontologia

L'ontologia és l'estudi de l'ésser o de l'existència. Té com a objectiu descriure o posar les categories i relacions bàsiques de l'ésser o de l'existència per a definir els ens i els tipus d'ens dins d'aquest context. L'ontologia també pot definir-se com l'estudi de les concepcions de la realitat. L'ontologia sovint, però no sempre, té una relació estreta amb la metafísica. Hom podria dir que l'ontologia fou suggerida indirectament per primer cop per Anaximandre, i que fou definida per primer cop per Parmènides.

Etimologia

La paraula ontologia ('estudi de l'ésser') prové en català d'un mot compost del neollatí, que combina dos mots grecs:

- ὄντος, ontos (literalment 'ser' o 'allò que és'), que és el cas genitiu de ὄν (neutre) o ὤν (masculí), transliterats com on, la forma en participi de present del verb εἰμί (eimí, 'ésser' o 'sóc'), derivat de εἶναι (einai, ésser).

- i λογία, logia (literalment 'discurs lògic' o 'estudi').

Tot i que l'etimologia sigui grega, els registres més antics existents de la paraula en si són una forma que va aparèixer cap el segle xvii. Els primers registres trobats són del 1606, a la Ogdoas Scholastica de Jacob Lorhard (Lorhardus), i del 1613 al Lexicon philosophicum de Rudolf Göckel (Goclenius).

Concepte general

Alguns filòsofs, especialment de l'escola platònica, proposen que tots els noms substantius es refereixen a ens. D'altres proposen que alguns noms substantius no es refereixen a ens, sinó que són una manera de referir-se a un conjunt d'objectes o esdeveniments. Segons aquest últim punt de vista, en comptes de referir-se a un ens, es refereix a un conjunt d'esdeveniments mentals experimentats per la persona; per exemple, la "societat" es refereix al conjunt de persones amb interaccions comunes, la "geometria" es refereix al conjunt d'un tipus específic d'activitat intel·lectual.

Qualsevol ontologia ha d'explicar quines paraules es refereixen a ens i quines no, perquè, i quines categories en són el resultat. Quan hom aplica aquest procés als substantius com ara electrons, energia, contracte, felicitat, temps, veritat, casualitat i Déu, l'ontologia es converteix en el fonament de moltes de les branques de la filosofia.

Història

La qüestió sobre l'ésser, és a dir, què significa que quelcom sigui, arrenca amb Parmènides, influït per la filosofia de l'arque, el qual va distingir entre el ser i no el ser i va intentar una primera definició, lligant ser a existència, totalitat i permanència. Plató va recollir aquesta noció i la va ubicar al món de la idea, oposat al món terrenal on les coses són simple aparença i no realitat. Aristòtil, per la seva banda, va argumentar que no es podia argumentar que existís una sola manera de ser, sinó diverses, i així va postular diferents categories ontològiques: substància, quantitat, qualitat, relació, lloc, espai, actitud, estat, acció i passió.

Ja a l'Edat Mitjana, Joan Escot Eriúgena va reprendre la diferenciació entre ésser i no ésser, ampliant-ne la definició i els tipus, recollint així l'oposició dels grecs idealistes però afegint les categories o maneres de ser d'Aristòtil. Francisco Suárez va afirmar que pels conceptes tractats l'ontologia era una divisió de la metafísica, idea que compartirien molts altres pensadors, entre ells Kant, el qual diferenciarà entre la realitat cognoscible i el noümen, objecte d'estudi de la metafísica. Christian Wolff s'adscriu a aquesta línia.

Friedrich Adolf Trendelenburg va fer una síntesi entre el pensament grec, Kant i el problema del nominalisme medieval i va aprofundir entre la relació entre ésser i llengua, ja que la forma de referir-se a la realitat és lingüística i en determina la percepció, un enfocament que seria adoptat per la filosofia contemporània. Alexius Meinong reprèn el contingut del noümen i el lliga a la intencionalitat: una cosa pot no existir en el món exterior però sí en la ment i provocar accions o pensaments en el subjecte.

Husserl va dividir l'ontologia en dues branques: la formal i la material, essent la primera la disciplina que tracta sobre les propietats de l'ésser i la segona l'aplicació a un camp del saber concret. Louis Lavelle va lligar l'ontologia no al saber sinó a la moral, ja que considerava que l'únic realment existent, i que per tant pertany a l'ésser, és la consciència, definida per l'acció.

Martin Heidegger reprèn els conceptes bàsics de la disciplina i lliga ésser a temps, en el seu concepte de Dasein: no es pot definir el que quelcom és sense lligar-ho a unes circumstàncies, idea que en un altre àmbit reprendria José Ortega y Gasset. Karl Marx també usa el temps però entès com a història, que és el motor de canvi de les persones i el que explica com són i viuen.

Vegeu també

• Problema dels universals

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ontologia

• Congrés Internacional d'Ontologia
• Ontology. A resource guide for philosophers (anglès)