Pòlder

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Pòlder a Neßmersiel (Alemanya), maig 2012

Un pòlder és un terreny guanyat al mar o als schorres i convertit en terra de pastura o de conreu per un sistema de desaiguament, amb rescloses de desguàs o amb molins.[1]

Al marge dels canals de desguàs sovint es plantaven salzes coronadissos que a més del seu paper econòmic fixaven la ribera amb els seus arrels. Des de la fi del segle xix els molins van reemplaçar-se per estacions de bombatge elèctriques. En perdre el seu paper, molts molins es van enderrocar o transformar-se en llocs per a viure-hi. Des dels anys cinquanta del segle passat existeixen moviments de conservació dels molins. A Schermerhorn (Països Baixos) es troba un museu amb molins que funcionen com abans. Igualment, van desaparèixer els salzes coronadissos.

Pòlders al comtat de Flandes[modifica]

El paisatge típic d'un vell pòlder flamenc a Lissewege

Els primers pòlders a l'edat mitjana foren desenvolupats per monjos a la regió costanera del comtat de Flandes, al mar del Nord. Els benedictins van construir uns dics circulars, uns canals de drenatge o weterings, i un sistema de resclosa per tal de poder evacuar les aigües a la baixamar, ja que es tracta de terrenys que es troben sota el nivell de l'altamar. Les abadies de Ten Duinen a Koksijde i de Ter Doest a Lissewege van tenir un paper important en l'explotació de la zona alliberada després de la suposada transgressió de Duinkerke. L'explotació de la terra argilosa molt fèrtil va contribuir a la riquesa de les dues abadies.

Pòlders als Països Baixos[modifica]

Imatge de satèl·lit del Noordoostpolder, als països Baixos (595.41 km²)

Els Països Baixos s’associen freqüentment als pòlders, ja que els seus enginyers es van fer notables pel desenvolupament de tècniques per drenar aiguamolls i fer-los útils per a l’agricultura i altres desenvolupaments. Ho il·lustra la dita "Déu va crear el món, però els holandesos van crear els Països Baixos".[2]

Els holandesos tenen una llarga història de recuperació de aiguamolls i maresmes, cosa que dóna lloc a uns 3.000 pòlders [3] a nivell nacional. El 1961, aproximadament la meitat del territori del país, 18.000 quilòmetres quadrats, havia estat recuperada del mar.[4] Aproximadament la meitat de la superfície total de pòlders al nord-oest d’Europa es troba als Països Baixos. Els primers terraplens d’Europa es van construir a l’època romana. Els primers pòlders es van construir al segle XI. El pòlder existent més antic és el pòlder Achtermeer, del 1533.

Al segle xvi, l'home de ciències i enginyer Simon Stevin va desenvolupar un mètode eficaç que permetia assecar terrenys més baixos. Va perfeccionar el cargol d'Arquimedes i dissenyar un molí especial que va permetre utilitzar el vent, un recurs gairebé inesgotable a les regions costaneres dels Països Baixos.[5] Com que aquest molins només podien vèncer un desnivell d'aigua de més o menys 1,2 m, s'havia de construir una sèrie de tres o quatre molins que pujaven l'aigua a un canal cada vegada més alt fins a atènyer el canal principal (anomenat ringvaart o canal circular) a un nivell més alt que la baixamar. Aquestes sèries de molins eren típiques del paisatge dels Països Baixos però també a De Moeren, un pòlder tallat ulteriorment per la frontera entre els Països Baixos del sud i França.

Com a resultat de desastroses inundacions, es van crear les juntes d'aigua anomenades waterschap (quan es troben més a l'interior) o hoogheemraadschap (prop del mar, que s'utilitza principalment a la regió d'Holanda) [6][7] per mantenir la integritat de les defenses de l'aigua al voltant dels pòlders, mantenir les vies d’aigua a l’interior d’un pòlder i controlar els diferents nivells d’aigua dins i fora del pòlder. Les juntes d’aigua celebren eleccions, cobren impostos i funcionen independentment d’altres organismes governamentals. La seva funció és bàsicament la mateixa encara avui. Són les institucions democràtiques més antigues del país. La necessària cooperació entre totes els rangs per mantenir la integritat del pòlder va donar nom a la versió holandesa de la política de tercera via: el model pòlder.

El desastre de les inundacions de 1953 va provocar un nou enfocament en el disseny de dics i altres estructures de retenció d’aigua, basat en una probabilitat acceptable de desbordament. El risc es defineix com el producte de la probabilitat i les conseqüències. Es comparen els danys potencials en la vida, la propietat i els costos de reconstrucció amb el cost potencial de les defenses contra l’aigua. A partir d'aquests càlculs es desprèn un risc acceptable d'inundació del mar d'una cada 4.000-10.000 anys, mentre que és d'una cada 100-2.500 anys per a una inundació del riu. La política establerta en particular orienta el govern holandès a millorar les defenses contra les inundacions a mesura que es disposa de noves dades sobre el nivell d’amenaces.

Els principals pòlders holandesos i els anys en què es van assecar inclouen Beemster (1609-1612), Schermer (1633-1635) i Haarlemmermeer (1852). Entre els pòlders creats com a part dels treballs de Zuiderzee s’inclouen Wieringermeer (1930), Noordoostpolder (1942) i Flevopolder (1956–1968).

En veure la quantitat de terres neerlandeses que es troben sota el nivell de mar, es comprèn fàcilment el lema no oficial dels Països Baixos: pompen of verzuipen (en català: "bombar o ofegar-se").

Pòlders o closes a Catalunya[modifica]

A l'Alt Empordà hi ha zones dessecades per l'home que s'han convertit en pòlders. Es coneixen amb el nom de "closes" o camps tancats. Són prats naturals limitats per canals de drenatge i tancats amb barreres de vegetació, generalment tamarius, que s'utilitzen per al pasturatge, i que formen un paisatge molt característic, com l'antic estany de Castelló d'Empúries drenat pel rec Madral. Moltes closes van transformar-se en camps de conreu.[8] «La societat agrària tradicional va anar dessecant els estanys construint-hi una mena de pòlders utilitzats com a pastures i anomenats “closes" […] un ecosistema d'una gran biodiversitat. La intensificació agrària moderna ha propiciat la desaparició de més de la meitat de la superfície prèviament dedicada a pastures i closes, convertida ara en camps de conreu.»[9]

Les closes van inspirar l'escriptora catalana Maria Àngels Anglada que descriu en la seva novel·la Les Closes el poble de Vilamacolum i el seu entorn, els aiguamolls de l'Empordà. A Vilafant es troba un nucli Closes d'en Clarà.[10][11][12]

Galeria fotogràfica[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pòlder

Web del museu dels molins del pòlders (en neerlandès, francès, anglès, alemany i italià)

Referències[modifica]

  1. «pòlder». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Cf. Forrest Clingerman, Brian Treanor, Martin Drenthen, David Utsler, Interpreting Nature: The Emerging Field of Environmental Hermeneutics, Fordham University Press, 1 sep. 2013. The sentence stems from a poem by Archibald Pitcairn (1652–1713): Tellurem fecere dei, sua littora Belgae. C.D. van Strien, British Travellers in Holland During the Stuart Period: Edward Browne and John Locke as Tourists in the United Provinces, Leiden 1993, 164. (anglès)
  3. «Kijk naar de geschiedenis». Rijkswaterstaat. [Consulta: 21 gener 2008].[Enllaç no actiu]
  4. Ley, Willy (October 1961). «The Home-Made Land». For Your Information. Galaxy Science Fiction: 92–106.  (anglès)
  5. Siger Zeischka, Minerva in de polder. Waterstaat en techniek in het Hoogheemraadschap van Rijnland 1500-1856, Hilversum, Editorial Verloren, 2008, pàgina 62, ISBN 9789087040239 (neerlandès) (en català: Minerva al pòlder)
  6. «waterschap». Arxivat de l'original el 2012-11-02.
  7. Reh, W., Steenbergen, C., Aten, D. 2007. Sea of Land, The polder as an experimental atlas of Dutch landscape architecture. 344 pp, Uitgeverij Architectura & Natura. ISBN 9789071123962 (anglès)
  8. Departament de Medi Ambient i Habitatge[Enllaç no actiu]
  9. Francesc Ramagosa i Casals, «Els aiguamolls de l'Empordà: de la destrucció a la protecció i l'ús turístic», Estudis de turisme de Catalunya, Generalitat de Catalunya, pàgines 11-15, ISSN 1138-5383
  10. Carles Gorini, «Les closes de l'Alt Empordà», (amb extrets de poemes de Maria Àngels Anglada) Engega n.14, Girona, Universitat de Girona, 2010
  11. Francesc Murgadas, «Pompen of verzuipen (català)», La Fura, informatiu de l'Alt i Baix Penedès i Garraf [consulta: 12 d'agost de 2012]
  12. Joaquim Gosálbez i Noguera, Jordi Serra i Raventós, Eulàlia Velasco i Batlle, Els sistemes naturals dels aiguamolls de l'Empordà, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1994, 478 pàgines,, ISBN 84-7283-245-7