PC Engine

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula equipament informàticPC Engine
PC Engine.jpg
El model original (PI-TG001) del 1987.
Fabricant NEC Corporation
Unitats venudes 10.000.000
Sèrie Consola de joc
Modifica les dades a Wikidata

La PC Engine és una consola de joc desenvolupada per les empreses japoneses NEC Corporation i Hudson Soft i comercialitzada l'any 1987 durant la quarta generació de videoconsoles de 8 bits, i més tard a occident amb el nom de TurboGrafx-16 o Turbografx, per a competir amb la quinta generació (16 bits).[1]


Jocs comercialitzats
A. Títol Tipus Empresa Format
1 1989 PC Genjin[2] plataformes Hudson Soft/ Red HuCard
1 1990 Bonk's Adventure[2] plataformes Hudson Soft/ Red HuCard
3 Akumajō Dracula X acció Konami CD-ROM
4 Fighting Street mà a mà Capcom HuCard
5 Street Fighter II mà a mà Capcom
6 1941: Counter Attack marcianets Super HuCard
7 Aldynes marcianets Super HuCard
8 Battle Ace simulador Super HuCard
9 Daimakaimura acció Capcom Super HuCard
10 Darius Alpha marcianets Super HuCard
11 Darius Plus marcianets Super HuCard
12 Madō King Granzort acció Super HuCard

Això no obstant, NEC i Hudson concebiren la PC Engine per a competir amb la Nintendo Family Computer i la Sega Master System, les quals dominaven llavors el mercat després de la crisi del videojoc de 1983: equipada amb un processador central de 8 bits, però amb processadors gràfics i de so a 16 bits, la qualitat dels jocs era ostensiblement superior a la de les altres dos consoles, encara que no arribà a rellevar-les; la PC Engine va ser la primera consola a incorporar un lector de disc compacte com a perifèric, anterior al Mega-CD.[3]

Els jocs, comercialitzats en targetes HuCard semblants a una targeta de crèdit, i la forma compacta de la unitat foren definitòries per al succés moderat de la PCE al Japó.[4]

PC Engine SuperGrafx

Dos anys més tard del llançament, NEC avançà el llançament de la PC-Engine SuperGrafx, una versió superior de la màquina amb més memòria d'accés aleatori i un segon processador gràfic que li permet animar dos plànols simultanis, encara que el màxim de colors i el processador principal eren els mateixos; l'alt preu de la consola i les targetes Super HuCard, afegit les bones vendes dels models anteriors i l'aparició de la MegaDrive i la Super Nintendo, provocà que NEC la discontinuara al pod de temps, amb només cinc jocs exclusius per a la consola (que, tanmateix, era retrocompatible amb els jocs en HuCard normal): 1941: Counter Attack, Aldynes, Battle Ace, Daimakaimura, Darius Alpha, Darius Plus i Madō King Granzort.[5]

TurboGrafx-16 i Turbografx
La TG-16 americana

El mateix any es llançà la PC-Engine a l'Amèrica del Nord amb una carcasa diferent i el nom de TurboGrafx-16; el mateix model, rebatejat Turbografx, es comercialitzà l'any següent a Europa per Telegames, encara que en una quantitat reduïda i quasi limitada al Regne Unit;[6] al mateix temps, SoDiPEng, un importador sense llicència, distribuí unitats del segon model japonès, CoreGrafx, amb el nom de PC-Engine a França i el Benelux, la qual cosa explica la seua popularitat al mercat francòfon.[4]

PC Engine GT i LT

Al primer de desembre de 1990 eixí una versió portàtil, la PC Engine GT (TurboExpress a Occident), compatible amb les HuCards originals i amb una pantalla de cristal líquid a color però amb un preu molt superior al de la Game Boy i la Game Gear, per la qual cosa no pogué competir amb elles;[7] més tard aparegué una altre model, la PC Engine LT (abreviatura de laptop), amb una pantalla LCD millor, però pensada més aïna per a usar com a model de sobretaula, ja que no té compartiment per a piles sinó alimentació per cable, amb la possibilitat de connectar-li un comandament i una unitat Super CD-ROM.[8]

PC Engine Duo, R i RX
La PC Engine Duo-R

El 1991 també aparegué la PC Engine Duo, que incorpora el lector de compactes en la carcasa i la RAM extra, que en la versió perifèrica s'afig per mig d'una HuCard, la qual cosa deixa lliure el port per a jocs en targeta o per a l'expansió per a discs Arcade CD-ROM2; no obstant això, tant la PC Engine original com la Duo tenen entrada per a un jugador només, expandible amb l'accessori TurboTap, encara que els comandaments japonesos i occidentals no són compatibles; el 1993 NEC llançà una versió millorada amb un lector més precís, la PC Engine Duo-R, actualitzada el 1994 a PC Engine Duo-RX amb un comandament de sis botons.[9]

L'any 2019 Konami en comercialitzà tres versions en miniatura per a cada mercat: PC Engine Mini (Japó), TurboGrafx-16 Mini (Amèrica del Nord) i PC Engine CoreGrafx Mini (Europa), cada una amb una sèrie de jocs inclosos:[10] entre la cinquantena de títols, l'edició americana en conté vint-i-sis inèdits a occident, entre els quals Castlevania: Rondo Of Blood, Daimakaimura o Snatcher.[11]

Referències[modifica]

  1. JulienC. «30 ans, c’est le bel âge de la PC-Engine» (en francés). JVFrance, 30-10-2017. [Consulta: 22 novembre 2018].
  2. 2,0 2,1 «PC Genjin (PC Kid)» (en anglés). The PC Engine Software Bible. [Consulta: 21 agost 2019].
  3. Álvaro Alonso. «Los 20 mejores juegos de Turbografx» (en castellà). Hobby Consolas, 13-11-2014. [Consulta: 24 novembre 2018].
  4. 4,0 4,1 «PC Engine» (en francés). Nekofan. [Consulta: 22 novembre 2018].
  5. «NEC SuperGrafx» (en anglés). RetroMaquinitas. [Consulta: 10 desembre 2018].
  6. «Turbografx» (en castellà). Retromaquinitas. [Consulta: 27 novembre 2018].
  7. Sacha Fuentes. «Turbo Express: especial consolas desconocidas» (en castellà). Xataka, 23-02-2006. [Consulta: 13 desembre 2018].
  8. Alex Beyman. «The Ultra-Rare PC Engine LT: My Personal Gaming Holy Grail» (en anglés). Steemit, gener 2018. [Consulta: 16 desembre 2018].
  9. «PC Engine Duo-R» (en castellà). RetroMaquinitas. [Consulta: 30 novembre 2018].
  10. David Pedrós. «Konami anuncia una gamma de consoles mini dedicada a PC Engine». MicroOci. [Consulta: 31 juliol 2019].
  11. GameCentral «PC Engine Mini full games line-up has 50 games – includes 26 Japanese titles» (en anglés). Metro, 12-07-2019 [Consulta: 17 agost 2019].

Enllaços externs[modifica]