Parc nacional de Shiretoko
| ||||
| Tipus | Parc nacional del Japó  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localitzat a l'entitat geogràfica | Península de Shiretoko | |||
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | Shari (Japó) i Rausu (Japó) | |||
| ||||
| Dades i xifres | ||||
| Punt més alt | Mont Rausu (1.660 m ) | |||
| Superfície | 386,33 km² | |||
| Categoria II de la UICN: Parc Nacional | ||||
| World Database on Protected Areas | ||||
| Identificador | 742 | |||
| Activitat | ||||
| Creació | 1r juny 1964 | |||
| Lloc web | env.go.jp… | |||
 | ||||
El Parc Nacional de Shiretoko (知床国立公園 , Shiretoko KokuritsuKōen?) amb 386.33 km² d'extensió, cobreix la major part de la península Shiretoko a l'extrem nord-est de l'illa de Hokkaido, Japó. La paraula Shiretoko vol dir el final de la terra en l'idioma ainu.
És una de les regions més remotes de tot Japó, la major part de la península només és accessible a peu o amb vaixell. El parc és conegut per ser l'hàbitat de l'os bru (Ursus arctos), albergant la major població del Japó. Ofereix, així mateix, les vistes del disputat territori de l'illa Kunashir, ocupat per Rússia, però reclamat per Japó. El parc té la cascada d'aigua calenta anomenada Kamuiwakka-no-taki, que vol dir l'aigua dels déus en ainu.
Els boscos del parc són els boscos mixtestemperats i subalpins; les principals espècies d'arbres inclouen l'avet Sakhalin (Abies sachalinensis), el bedoll d'Erman (Betula ermanii) i el roure mongol (Quercus mongolica). Més enllà del límit dels boscos existeixen matolls impenetrables de pi siberià nan (Pinus pumila).
L'any 2005, la Unesco va designar l'àrea com Patrimoni de la Humanitat, aconsellant la unió amb les illes Kurils de Rússia per crear un Parc Internacional de la Pau.[1]
Referències[modifica]
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Parc nacional de Shiretoko |
- Pàgina dels parcs nacionals japonesos Arxivat 2012-07-16 a Wayback Machine., en anglès.
