Vés al contingut

Cascada

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Salt de Sallent

Un salt d'aigua, cascada,[1] saltant, sallent, fai o fall[2] (al Vallès) és la caiguda d'un curs d'aigua en un desnivell sobtat del terreny: una cinglera, un penya-segat o una falla, el pas d'un sòl de roques dures a un altre de més toves i erosionables, etc. També es pot produir quan l'aigua de la fusió cau per la vora d'un iceberg o d'una plataforma de gel.

Les caigudes d'aigua són sistemes dinàmics que varien amb les estacions i amb els anys, encara que això últim solo es fa perceptible a escala geològica. Presenten diferents formes (per exemple, si la seva caiguda és vertical o si segueix un pronunciat pendent, etc.), determinades pel volum d'aigua, l'altura de la caiguda, l'amplària del llit i la conformació de les parets entre les quals corre el líquid, depenent del tipus de roca i de les diferents capes en les quals es disposen.

Entre les caigudes d'aigua més famoses del món es troben les cascades de l'Iguaçú —compostes per 275 cascades de diferents altures localitzades entre l'Argentina i el Brasil—, les cascades del Niàgara —situades a la frontera entre els Estats Units i el Canadà i amb un cabal que arriba als 11.000 m³/s—, les cataractes de Yosemite —en Califòrnia, de 739 m de caiguda, molt conegudes per la seva bellesa— i el Salto Angel —a Veneçuela, que amb una altura de 979 m (807 m de caiguda ininterrompuda), és el salt d'aigua més alt del món. Les cascades es consideren un dels fenòmens més bells de la naturalesa.[3]

Per extensió també es parla de cascada de gel quan l'aigua congelada forma caigudes pronunciades. Això sol ocórrer quan el cabal d'aigua és molt petit i es va gelant de manera successiva, provocant l'augment de l'estructura de gel a uns -4 graus.

Definicions

[modifica]

En castellà, francès i anglès les formes catarata, cataracte i cataract s'apliquen especialment a una cascada de grans dimensions i de gran cabal.[4] En català, com que no s'ha acceptat aquesta paraula, tots els salts d'aigua grans són cascades.

El terme cascada també es pot referir a:

  • Una font monumental d'on brolla l'aigua en forma de salt, com la cascada del Parc de la Ciutadella
  • Un conjunt de focs artificials disposats de manera que la caiguda de llurs elements encesos imiti la forma d'un salt d'aigua
  • Una seqüència d'esdeveniments probablement inevitable coneguda com a «efecte dòmino».

S'han elaborat diversos sistemes de classificació dels salts. Un de les més coneguts és la de Beisel, que agrupa els salts d'aigua en 10 classes basant-se en el volum mitjà d'aigua present al saltant (que depèn tant del cabal mitjà del riu com de l'alçada) mitjançant una escala logarítmica. Els salts de classe 10 inclouen les cascades del Niàgara, la Cascada Paulo Afonso i la Cascada Khone.[5]

Les classes d'altres sallents coneguts inclouen les cascades Victoria i Kaieteur (classe 9); Rin i Gullfoss (classe 8); Salto Angel i Dettifoss (classe 7); Yosemite Falls, Lower Yellowstone Falls i Thi Lo Su (classe 6); i Sutherland (classe 5).[5]

Formació

[modifica]
Formació d'una cascada
Vista aèria de les Cascades Victòria al riu Zambezi al sud d'Àfrica

Els salts d'aigua comunament es formen quan un riu és jove.[3] En aquell moment el canal sovint és estret i profund. Quan el riu fa el seu curs sobre roca mare resistent, l'erosió ocorre lentament.[3][6] A mesura que el curs d'aigua incrementa la seva velocitat, a prop del sallent, diposita material i causa una major increment de l'erosió.[3] Això causa que el fall excavi més profundament el llit del riu arribant a crear un congost.[7] La taxa de retrocés d'una cascada pot arribar a ser d'1,5 metres per any.[3]

Les aigües que es precipiten des de l'alt d'una cascada no adquireixen gran velocitat durant la seva caiguda a causa de la resistència de l'aire i al fet que es divideixen en nombrosos dolls o salts. La seva base queda subjecta a l'erosió quan està constituïda per roques toves sota una capa de roques més resistents. Sent els estrats tous disgregables, es produeixen enfonsaments dels estrats superiors en quedar privats de suport. És així com les cascades retrocedeixen i es desplacen en direcció a la font del riu —com va ser el cas de les cascades del Niàgara entre 1842 i 1927—. En la majoria dels casos, el retrocés depèn de l'erosió directa en el punt de caiguda, independentment dels llits rocosos, perquè és precisament en aquest lloc on les aigües adquireixen la seva major velocitat. En aquest moment de retrocés, la cascada perd progressivament la seva altura, i el salt violent del perfil longitudinal és reemplaçat per una baixada ràpida, però menys brusca.[3] Aquest procés és més evident en les cascades verticals, on la força de la caiguda de l'aigua soscava la part inferior de la paret de roca —fins i tot creant grans coves—, mentre les parts superiors s'esfondren. Els blocs de roca caiguts són llavors dividits en petits còdols per desgast en xocar els uns amb els altres, i també erosionar la base de la cascada per abrasió, creant una piscina d'aigua profunda o gola.[7] La taxa de retir d'un salt d'aigua pot arribar a un metre i mig per any.[3]

També en roques calcàries o similars, fàcils de dissoldre per l'aigua, se solen provocar coves subterrànies per sota dels llits principals, convertint-se en rius i cascades subterranis. En alguns d'aquests casos, l'enfonsament posterior de la cova torna a fer visible el llit i les seves cascades, després d'haver retrocedit molts metres. D'altra banda, en uns certs casos, i a causa de l'erosió que sofreixen durant la seva caiguda, les aigües contenen abundants quantitats de carbonat de calci dissolt. S'observa, llavors, la formació de dipòsits de travertí (roca formada per enduriment). Aquests dipòsits recobreixen ràpidament les parets i el punt de caiguda, compensant, a vegades, l'acció erosiva. Inclusivament, pot arribar a augmentar l'altura d'aquesta.

Alguns rius flueixen a vegades sobre un gran pas en les roques que pot haver-se format per una falla geològica, desplomant-se al fons d'aquesta. També les cascades es poden produir al llarg de la vora o a través de les glaceres, un procés en el qual un rierol o riu que desemboca en una glacera continua fluint a la vall després que la glacera s'hagi retirat o es fongui. Els grans salts a la vall de Yosemite són exemples d'aquest fenomen, que es coneixen com a vall penjant. Una altra raó que pot donar lloc a la formació de valls penjants és quan dos rius s'uneixen i un d'ells flueix més de pressa que l'altre.[3]

Classificació

[modifica]

S'han elaborat alguns sistemes científics per a la classificació de caigudes d'aigua, sent un dels més recents el International Waterfall Classification System, desenvolupat per Richard H. Beisel Jr.[8] Les caigudes d'aigües són agrupades en deu grans categories basades en el volum mitjà d'aigua present (que depèn tant del cabal mitjà de la caiguda com de la seva altura) usant una escala logarítmica. Són trencades de classe 10 les cascades del Niàgara, la cascada Paulo Afonso i les cascades de Khone.

Segons aquesta classificació, les cataractes més conegudes tenen la següent classe: les cascades Victòria i les cascades Kaieteur (classe 9); les cascades del Rin i Gullfoss (classe 8); el Salto Angel i Dettifoss (classe 7); el salt Yosemite, Yellowstone Lower Falls i cascada Lor Umphang Ti Sue (classe 6); les cascades Sutherland (classe 5).

Exemples de grans cascades

[modifica]
Powerscourt Waterfall, prop d'Enniskerry, Comtat de Wicklow, Irlanda, és un exemple d'una caiguda d'aigua tipus cua de cavall.
Vista aèria de les cascades del Niàgara, entre l'estat de Nova York i la província d'Ontario, el Canadà.
Cascada Duruitoarea, a Ceahlău, Romania.
Llacs Plitvice, Croàcia.
Salt del Laja
Salt del Laja és una sèrie de quatre cascades a Xile.

Algunes de les cataractes més importants del món,[9] en ordre alfabètic, són les següents:

Les Cascades de l'Iguaçú, a l'Argentina i el Brasil. Tots els salts sumats formen el sistema de cascades més cabalós del món, amb una mitjana de 1.500 m³/s. Declarades com una de les set meravelles naturals del món.

Galeria d'imatges

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. «Diccionari català-valencià-balear». [Consulta: 17 desembre 2021].
  2. «Diccionari català-valencià-balearic».
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 The Family Encyclopedia of Natural History. The Hamlyn Publishing Group, 1982, p. 246–248. ISBN 0711202257. 
  4. «Cercaterm | TERMCAT». [Consulta: 22 desembre 2021].
  5. 5,0 5,1 Richard H. Beisel Jr., International Waterfall Classification System, Outskirts Press, 2006 ISBN 1-59800-340-2
  6. «Adventure», 16-06-2008. Arxivat de l'original el 21 de setembre 2010. [Consulta: 10 novembre 2016].
  7. 7,0 7,1 «Observe river erosion creating waterfalls and chasms.(Vegeu una animació del mecanisme de formació en)». Arxivat de l'original el 17 de maig 2015. [Consulta: 10 novembre 2016].
  8. Richard H. Beisel Jr., International Waterfall Classification System, Outskirts Press, 2006 ISBN 1-59800-340-2
  9. «World Waterfall Database». Arxivat de l'original el 12 de juliol de 2011. [Consulta: 21 setembre 2010].
  10. Cascades de l'Iguaçú
  11. «Salto del Laja Tur». [Consulta: 18 març 2020].
  12. Geologia de les Cascades del Niàgara