Peracalç

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaPeracalç
Peracalç.jpg
Població de Peracalç

Localització
Localització de Baix Pallars respecte del Pallars Sobirà.svg
42° 18′ 28″ N, 1° 00′ 23″ E / 42.3079°N,1.00645°E / 42.3079; 1.00645
Població
Total 9 hab. (2013)
Malnom Marti-sants[1]
Geografia
Altitud 1 206,7
Identificador descriptiu
Codi postal 25513
Modifica les dades a Wikidata

Peracalç és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està situat a la part meridional del terme municipal. El 2013 tenia 9 habitants.[2]

Peracalç té tres esglésies: la parroquial de Sant Llorenç, les restes de la romànica de la Mare de Déu del Roser, i la de la Masia de Peracalç, lluny, a migdia del poble, i dedicada a Sant Feliu Africà.

Etimologia[modifica]

Joan Coromines explica el topònim Peracalç relacionant-lo amb Paracolls. L'eminent filòleg atribueix aquests topònims a la presència de l'ètim romànic pedra/pera, amb el mateix significat actual, i, en el cas de Peracalç, al mot comú calç, també amb el mateix significat actual.[3] Cal destacar que a l'entorn del poble hi ha, efectivament, pedres de calç.

Geografia[modifica]

El poble de Peracalç[modifica]

Les cases del poble[4][modifica]

  • Casa Ampell
  • Casa Antoneso
  • Casa Batlle
  • Casa Bortona
  • Casa Casó
  • Casa Claverol
  • Casa Dionísia
  • Casa Franc
  • Casa Lluell
  • Casa Miquel Teresó
  • Casa Pau
  • Casa Savinart
  • Casa Tonillo

Història[modifica]

Edat antiga[modifica]

Dins del territori del poble de Peracalç es troben dos dels monuments megalítics més destacats de les terres pallareses: els dòlmens de la Cabana de Peralba i de la Cabana de Castellars d'en Pei.[5]

Edat mitjana[modifica]

El poble i terme de Peracalç era propietat, fins a l'extinció dels senyorius, al segle XIX, de la comunitat de canonges de la col·legiata de Santa Maria de Valldeflors de Tremp.

Edat moderna[modifica]

En el fogatge del 1553, Peracalç declara 10 focs laics i 1 d'eclesiàstic.[nota 1]

Edat contemporània[modifica]

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Peracalç (Peracals). S'hi pot llegir que el poble està situat en el vessant meridional de la muntanya del seu nom, on és combatut pels vents del nord i de ponent. El clima hi és fred, i s'hi produeixen inflamacions. Tenia en aquell moment 18 cases i una església parroquial, dedicada a Sant Llorenç, amb rector i beneficiat fill del poble. El terreny és pedregós, quasi tot ell una muntanya de pedra blavosa de la qual s'extreu calç, cosa que dóna nom al poble.[6]

S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, i poca fruita i hortalisses; s'hi criaven ovelles i vaques, però en poca quantitat. Hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població era de 12 veïns (caps de casa) i 112 ànimes (habitants).[6]

Demografia[modifica]

Evolució demogràfica
1970198120002002200420062008201020112013
1213769101011119

Les dades del 1553 són 11 focs, és a dir, llars. Cal comptar a l'entorn de 5 persones per foc.

Comunicacions[modifica]

S'hi arriba a través d'una pista en bon estat d'uns 6 quilòmetres, la pista de Peracalç, que surt del Coll de Mentui, a dos quilòmetres a ponent de Montcortès. No hi ha cap mena de transport públic que dugui a aquest poble.

Notes[modifica]

  1. "Lo vicari; Joan Derden, Francesc Gasset, Joan Baró, Antoni Brenui, Perot Soldevila, Joanot Soldevila, Joan Soldevila, Gregori Pau, Pere Antoni Freixa i Antoni Franc". Iglésias 1981.

Referències[modifica]

  1. Lluís 1961.
  2. Dades de població a www.municat.gencat.cat.
  3. Coromines 1996.
  4. Montaña 2004.
  5. Vegeu «La Cabana de Perauba i el megalitisme al Pallars», article de Xavier Clop i Josep Miquel Faura a Revista d'Arqueologia de Ponent, 5 (1995), pàgs. 127-142 pdf.
  6. 6,0 6,1 Madoz 1849.

Bibliografia[modifica]

  • Coromines, Joan. «Paracolls (Peracalç)». A: Onomasticon cataloniae. VI, O-Sal. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1996. ISBN 84-7256-852-0. 
  • Gavín, Josep Maria. Pallars Sobirà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies, 9). ISBN 84-85180-26-7. 
  • Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9. 
  • Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2. 
  • MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. XII, pág. 796. Madrid: Imprenta del Diccionario geográfico-estadístico-histórico de D. Pascual Madoz, 1849. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
  • Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8. 
  • Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0. 

Enllaços externs[modifica]