Pere Surrà i Rull

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaPere Surrà i Rull
Retrato de Pedro Surra y Rull-Lit. de Aragón. Plazuela.del Angel.jpg
Nom original (es) Pedro Surra Rull
Biografia
Naixement 21 de maig de 1794
Barcelona
Mort 15 de març de 1850(1850-03-15) (als 55 anys)
Madrid
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre d'Hisenda
20 de maig de 1841 – 25 de maig de 1842
President Antonio González y González
Activitat
Ocupació Polític
Partit Partit Progressista
Conflicte Guerra del Francès
Modifica les dades a Wikidata

Pere Surrà i Rull[1] (Barcelona, 21 de maig de 1794 - Madrid, 15 de març de 1850) va ser un polític, militar i economista espanyol, que va arribar a ser ministre d'Hisenda durant el regnat d'Isabel II.

Biografia[modifica]

Va arribar a comandant dins de la Milícia Nacional i va combatre com a soldat en la Guerra del francès per passar més tard a representant comercial a Madrid d'una empresa familiar, arribant a ser un persona molt coneguda a la capital d'Espanya. Amb el Trienni Liberal va ser un dels alcaldes que va escollir assembleàriament Madrid. Al juny de 1822 va ser escollitt diputat en les Corts per Catalunya on va defensar una política econòmica de sanejament de les finances públiques basada en el refinançament del conjunt de la deute públic dispersa, l'emissió de bons patriòtics amb càrrec a les contribucions i els premis de loteries i la creació d'un banc central, si bé el projecte no va tirar endavant. Finalitzat el Trienni i restaurat l'absolutisme, va haver de marxar a l'exili en el Regne Unit.

Va tornar a Espanya amb la mort de Ferran VII d'Espanya i va ocupar la Comissió d'Aranzels i Duanes en 1839, durant la regència de Maria Cristina en la minoria d'edat d'Isabel II. En 1840 va ser nomenat Director General de Rendes amb Baldomero Espartero de regent, diputat al Congrés en 1841 per Girona,[2] accedint a ministre d'Hisenda en 1841 fins a 1842. Donada la precària situació econòmica del país i de les arques públiques, tractà de renegociar el deute amb les entitats financeres britàniques, la qual cosa va aconseguir en part, va reduir considerablement les despeses de l'exèrcit, que van passar d'1.700 milions de rals a 1.100 milions, impulso una reforma tributària, que va incloure una revisió a fons del sistema de contribucions, però que no va ser avalada per les Corts a causa del seu caràcter progressista, massa avançat per a l'època però que va servir de base per a la reforma posterior de Alejandro Mon y Menéndez en 1845. Va ser l'autor del projecte de llei de desamortització de béns del clergat, que l'anterior ministre, Agustín Fernández Gamboa va tractar de portar a bon port sense èxit, i que es va aprovar en el que es va conèixer després com "Llei d'Espartero".

Referències[modifica]

Bibliografia utilitzada[modifica]

  • CARMONA GONZÁLEZ, Nieves.: Liberalismo y desamortización (1814-1844), a Revista Comunicación y Hombre, núm. 4. 2008.
  • Biografia a xtec.es, extret de RULL SABATER, Alberto: Diccionario sucinto de Ministros de Hacienda (s.XIX-XX). Madrid, 1991. Instituto de Estudios Fiscales. pp 168.
  • MARICHAL, Carlos.: Spain, 1834-1844: A New Society pp. 162


Càrrecs públics
Precedit per:
Joaquín María Ferrer Cafranga
Ministre d'Hisenda
Estat espanyol

1841-1842
Succeït per:
Antonio María del Valle Angelín