Personalitat autoritària

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La personalitat autoritària és un tipus de personalitat, caracteritzada per la disposició a la conformitat, l'obediència, i el respecte a les autoritats.[1] És un concepte de psicologia social i de política desenvolupat per l'Escola de Frankfurt,[2] en cercar, entre d'altres, explicacions per què tantes persones van seguir cegament líders autoritaris als anys 1930.

Theodor Adorno, Else Frenkel-Brunswick, Daniel J. Levinson i R. Nevitt Sanford van publicar del 1950 el llibre La personalitat autoritària basat en dades i observacions obtingudes durant la dècada dels quaranta del segle XX. Els autors van utilitzar escales per mesurar actituds, entrevistes en profunditat i tests projectius i de personalitat. L'estudi proposa altres dos tipus de personalitat: la personalitat democràtica i la personalitat revolucionària. La teoria es va fonamentar en bona part en la psicoanàlisi freudiana i en la psicologia cognitiva.

L'autoritat és, a l'origen, poc majestàtica i bastant igualitària. No és rar que el cap sigui el millor caçador o el millor amfitrió de festes. Sent una constant en la història humana i estant referida al maneig de vastes poblacions, la seua legitimitat es basa i fonamenta en la funció que la fa necessària: laborar pel bé públic. Encara que pot ser il·legítima i laborar al servei d'interessos poc escrupolosos. Una característica psicològica de la personalitat autoritària és la seua tendència a la perversió psíquica sadomasoquista: manar, dominar i obeir, sotmetre's, sense qüestionar la naturalesa intrínseca de l'ordre.[cal citació]

Autoritat i llibertat[modifica]

Article principal: Llibertat

L'autoritat està enfrontada a la seua categoria oposada: la llibertat. La tendència a ser lliure és una altra constant en la naturalesa humana.

La relació de l'autoritat amb la llibertat ha de ser tal que qualsevol amenaça a la llibertat sigui resposta amb l'aparell jurídic-legal. La llibertat se sanciona en les lleis positives i ha de tendir cap a l'infinit, mentre que l'autoritat ideal és només l'estrictament necessària i ha de tendir, per tant, a extingir-se, a tendir a zero.  

Característiques en la personalitat autoritaria[modifica]

La personalitat autoritària pot definir-se per nou característiques que es creien a agrupar-se com a resultat d'experiències de la infància. Aquestes característiques inclouen el convencionalisme, la submissió autoritària, l'agressió autoritària, antiintel·lectualisme, anti-intracepció, la superstició i l'estereotípia, el poder i "resistència", la destructivitat i el cinisme, la projectivitat i les preocupacions exagerades sobre el sexe.[cal citació]

a. Convencionalisme. Rígida adhesió a valors convencionals, de classe mitjana.

b. Sotmetiment autoritari. Actitud submisa, acrític cap a autoritats morals idealitzades de l’endogrup.

c. Agressió autoritària. Tendència a condemnar, rebutjar i castigar als que violen els valors convencionals.

d. Anti-intraception. Oposició a tot el que és subjectiu, és imaginatiu i orientat a la tendresa.

e. Superstició i estereotípia. La creença en els determinants de la mística del destí de l'individu; la disposició a pensar en categories rígides.

f. Potència i la "duresa". Preocupació per la dominació-submissió, fort-dèbil, líder-seguidor; identificació amb les figures de poder; èmfasi excessiu sobre els atributs convencionals de l'ego; afirmació exagerada de duresa i resistència.

g. Destructivitat i cinisme. Hostilitat generalitzada, enviliment del ser humà.

h. Acció-resposta. La disposició a creure que les coses salvatges i perilloses han de seguir en el món; l'exterior de la projecció d'impulsos emocionals inconscients.

i. Sexe. Exagerada preocupació sexual.

Escala F[modifica]

Un dels qüestionaris d'aquests autors de la Universitat de Berkeley, va ser l'escala "F" o de feixisme, que mesurava tendències potencials feixistes. Delinqüents sentenciats i bojos greus reclosos van ser els subjectes que van obtenir una puntuació més alta en l'escala "F".

Referències[modifica]

  1. «autoritari -ària 3.». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Adorno, T. W.; Frenkel-Brunswik, E.; Levinson, D. J.; Sanford. The authoritarian personality. Harper and Row, 1950lllengua = anglès. 

Bibliografia[modifica]

  • MARTÍN CEBOLLERO, Juan B., Diccionario Crítico de Ciencias Sociales, Ed. Plaza y Valdés, Madrid y México, 2009. S.V ‘Personalidad autoritaria’. (castellà)