Plany en la mort d’Enric Ribera. Assaig simfònic de documentació biogràfica

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'arts escèniquesPlany en la mort d’Enric Ribera. Assaig simfònic de documentació biogràfica
Tipusobra de teatre Modifica el valor a Wikidata
AutorRodolf Sirera Turó Modifica el valor a Wikidata
Llengua del terme, de l'obra o del nomcatalà Modifica el valor a Wikidata
Creació1972 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació1974 Modifica el valor a Wikidata
PremisPremi de teatre Ciutat de Granollers
Premi Ciutat de Barcelona
(1975) Premi Crítica Serra d'Or de Teatre Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena1977 Modifica el valor a Wikidata
TeatreSitges Teatre Internacional Modifica el valor a Wikidata
DireccióJoan Ollé i Freixas Modifica el valor a Wikidata

Plany en la mort d'Enric Ribera. Assaig simfònic de documentació biogràfica és una obra de teatre del dramaturg valencià Rodolf Sirera escrita el 1972, publicada el 1974 i estrenada per Joan Ollé i el grup de Teatre del Celobert el 1977 al Festival de Teatre de Sitges. Guanyadora dels premis Ciutat de Granollers el 1972, Crítica Serra d’Or el 1975 i Ciutat de Barcelona el 1978.[1][2] Juntament amb El verí del teatre és una de les obres més celebrades i conegudes de l'autor [3] i és una peça clau del teatre català dels anys setanta i de l'època de la Transició.[1]

Amb el pretext d'exposar la vida de l'actor Enric Ribera, un personatge fictici, l'obra fa un repàs a la història espanyola i valenciana de mitjans del segle xx, des del naixement de l'actor, el 1890, fins a la seva mort el 1972,[4] i planteja el compromís de la figura de l'artista amb la societat i la cultura a la qual pertany.[2] Però el més destacat de l'obra no és el seu argument sinó la seva estructura en forma de collage creada imitant els models de composició musical o simfònica tal com el mateix subtítol de l'obra indica.[1]

Argument[modifica]

L'obra comença amb la notícia de la mort de l'actor Enric Ribera, suposadament el més important del teatre valencià del segle xx, en un noticiari cinematogràfic similar al NO-DO. A partir d'aleshores se'ns presenten un seguit de seqüències retrospectives que repassen la vida de l'actor des del seu naixement fins a la seva mort posant especial èmfasi en la seva infantesa, els seus primers contactes amb el teatre, les seves relacions familiars - en especial amb la seva mare i la seva germana, Empar Ribera, també actriu com ell - i la seva activitat durant la Guerra Civil Espanyola i la posterior Dictadura. La peça conclou amb la projecció d'una altra peça informativa, en aquest cas de TVE, amb la crònica de l'enterrament de l'actor.[5]

Estructura[modifica]

Tal com expressa el subtítol de l'obra, la peça està composta seguint una estructura paral·lela al d'una simfonia, així doncs, cada escena de l'obra correspon a un moviment simfònic determinat:[4][5]

  • Preludi: Documental del NO-DO amb la notícia de la mort de l'actor Enric Ribera.
  • Obertura: Presentació amb dades biogràfiques d'Enric Ribera i de la seva família. Igual que en algunes obertures operístiques s'entreveuen els temes que compondran l'obra: l'obertura d'aquesta peça també conté fragments de textos que aniran reapareixent a la resta de moviments o escenes de l'obra.
  • Allegro: Escenes d'infantesa d'Enric Ribera.
  • Andante: Primers contactes amb el món del teatre i la política, presentació breu del tema sobre el compromís amb el valencianisme.
  • Scherzo: Exploració de la relació amb la seva germana Empar Ribera.
  • Adagio: Període de la Guerra Civil, se centra en l’activitat de Ribera amb relació al bàndol republicà.
  • Coda: Període de postguerra, comença amb l'últim part de la Guerra Civil Espanyola i ensenya el canvi de posició política d'Enric Ribera respecte a la Guerra Civil i a la República.
  • Epíleg: Notícia de TVE sobre l'enterrament d'Enric Ribera.

El Preludi i l'Epíleg són les úniques seqüències de l'obra que passen en el temps present. La resta de seqüències o escenes són en temps passat respecte el públic lector o espectador.

Composició[modifica]

L'obra està força influenciada pels plantejaments del teatre èpic de Bertolt Brecht i del teatre documental de Peter Weiss que es difongueren, juntament amb l'obra d'altres autors alemanys, pels territoris de parla a catalana a mitjans dels anys seixanta. Tanmateix, la seva estructura que prova d'imitar els models del llenguatge musical l'allunya de qualsevol semblança amb altres peces del moment i fa difícil la seva adscripció en un estil concret.[4]

Tal com assenyala el filòleg valencià Ramon X. Rosselló aquesta obra té un cert paral·lelisme amb una creació anterior de Rodolf Sirera i del seu germà Josep Lluís Sirera: Homenatge a Florentí Montfort, escrita el 1971 i estrenada el 1972 pel grup teatral El Rogle.[4] Ambdues obres presenten la biografia d'un personatge fictici amb l'objectiu de satiritzar o denunciar determinats comportaments i actituds de la societat contemporània valenciana.[6]

La complexitat de l'obra no radica només en la seva estructura musical sinó en la barreja intencionada que s'hi fa entre realitat i ficció, component característic del teatre documental. Malgrat que els personatges principals de l'obra són inventats, la majoria dels fets i localitzacions que s'hi esmenten són ben reals. De fet, alguns estudiosos remarquen que l'actitud d'Enric Ribera durant la Guerra Civil i la Dictadura rememora a la de Jacinto Benavente, Premi Nobel de Literatura el 1922,durant la mateixa època.[2][4][6] En una entrevista amb Jaume Fuster, el mateix autor reconegué haver tingut la figura de l'escriptor madrileny en consideració malgrat afirmar que el personatge d'Enric Ribera no hi estava inspirat.[7]

Igualment, la peça conté diversos fragments de textos reals - alguns lleugerament modificats respecte als originals - de gèneres tant literaris com no literaris. Els més destacats són: el pròleg de Los intereses creados i l'escena final de Santa Rusia, ambdues obres de Jacinto Benavente; un fragment del tercer acte d’El trovador, de García Gutiérrez, drama romàntic estrenat el 1836; un fragment del poema “Lo temps és tal que tot animal brut...”, d’Ausiàs March; fragments de diversos llibres infantils dels anys quaranta amb narracions sobre la màrtir Eulàlia i sant Vicent Ferrer; el sisè manament de la Bíblia i un fragment del programa del Partit Sindicalista de Catalunya a més de ressenyes periodístiques, crítiques teatrals i el cèlebre últim part de la Guerra Civil. Tal com assenyala Rosselló, és difícil establir el nombre exacte de textos que empra Sirera en la seva obra, però podrien tractar-se d'una quarantena o una cinquantena de textos diferents.[2][4]

Aquesta diversitat de textos i referències es presenten a l'obra sense cap acotació que identifiqui el personatge que les diu i gairebé sense cap altra acotació escènica, fet que augmenta la complexitat del conjunt.[4][5] Tanmateix, en un intent d'imitar les formes pròpies del llenguatge musical, Rodolf Sirera juga amb diversos recursos estilístics, com la tipografia de les lletres, els interlineats o la disposició dels textos dins de les pàgines, per tal d'individualitzar les veus que intervenen a l'obra com si fossin diferents instruments o veus d'una simfonia o cant coral; [1] així mateix o expressava Josep Maria Benet i Jornet al pròleg de l'edició de l'obra de 1982 per a la col·lecció «El Galliner» d'Edicions 62.[5] Igualment, a les notes prèvies de la primera edició el mateix Sirera afirma: [5]

« Jo hauria desitjat disposar d’una espècie de columnes per agrupar els textos que, podem dir-ne, pertanyen a un mateix instrument o grup d’instruments, marcar-hi les pauses, indicar la durada dels silencis, explicar el ritme i els contrapunts, però això és, com bé podeu comprendre, absolutament impossible, almenys ara per ara. »
— Rodolf Sirera, Notes prèvies a la primera edició de 1982

Benet i Jornet també reconeix la dificultat de posar en escena aquesta obra a causa de la seva complexitat formal que atorga al director una llibertat i una responsabilitat gairebé absolutes en aquest aspecte. Als aclariments tècnics de l'edició de l'obra de 1982 el mateix autor així ho explica: [5]

« No hi ha espai –com no hi ha temps– organitzat en el sentit planer del terme. Treballem únicament amb dues parts: Enric Ribera i els altres; tant se val que aquests siguen tres com vint-i-quatre. Tampoc no assenyalem els parlaments com és habitual sinó que us oferim les parts totes seguides. Distribuir-les d’una o d’altra manera és tasca que correspon al director d’escena, a la creativitat del qual encomanem aquest espectacle. No oblideu, però, que les parts solistes dels actors, com a una simfonia, no es poden donar sense cap base sonora, i que cal, per tant, construir-ne una, suficientment, expressiva, adequada al desenvolupament general de l’acció, i al ritme particular de les seqüències. »
— Rodolf Sirera, Aclariments tècnics a l'edició de l'obra de 1982

Significació[modifica]

Més enllà de l'experiment formal en la seva composició, on radica el principal valor literari de l'obra, la peça esdevé una reflexió crítica sobre la història dels valencians i del paper que determinats intel·lectuals o artistes van jugar en l'evolució del segle xx.[1] Altres temes que s'hi tracten són la vigència política del valencianisme i la qüestió lingüística al País Valencià; l'obra esdevé un retrat conscient del bilingüisme (o de la diglòssia) al País Valencià a través dels usos lingüístics dels seus personatges.[4]

Curiositats[modifica]

Una gravació del muntatge original de 1977 fou emesa pel circuit català de Televisió Espanyola el 1979.[1][8]

Originalment l'obra fou publicada el 1974 en edició bilingüe, traduïda pel mateix autor, a Pipirijaina Textos, i el 1982 ja es publicà a la col·lecció «El Galliner» d'Edicions 62.[1] El 1995 s'inclou dins un volum de Les millors obres de la literatura catalana, titulat Teatre, a càrrec d'Enric Gallén, dedicat a la producció escènica catalana de la segona meitat del segle XX; la peça hi apareix juntament amb les obres Ball robat de Joan Oliver, Homes i no de Manuel de Pedrolo i Desig de Josep Maria Benet i Jornet.[9]

Benet i Jornet fa un homenatge a aquest text en la seva obra E.R. de 1994, titulada a partir de les sigles del nom d'Empar Ribera, germana d'Enric, i que esdevé el personatge sobre el qual gira la trama de la seva obra.[1][10][11]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Teatre, Institut del. «Fitxa de Plany en la mort d'Enric Ribera a l'Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes». [Consulta: 19 abril 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Plany en la mort d’Enric Ribera. Assaig simfònic de documentació biogràfica | enciclopèdia.cat». [Consulta: 19 abril 2020].
  3. «Sirera: tessel·les d’una escriptura», 14-01-2014. [Consulta: 19 abril 2020].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Rosselló, Ramon X. «De la recepció de models durant la dictadura franquista a "Plany en la mort d'Enric Ribera", de Rodolf Sirera». Quaderns de filologia. Estudis literaris, 15, 2010, pàg. 157-178. ISSN: 1135-4178.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Sirera, Rodolf. Plany en la mort d'Enric Ribera : assaigs simfònic de documentació biogràfica. 1. ed. Barcelona: Edicions 62, 1982 (El Galliner). ISBN 84-297-1909-1. 
  6. 6,0 6,1 Rosselló, Ramon X. «Sobre el teatre independent valencià i la nova escriptura teatral». Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 22, 01-04-1997, pàg. 217–232. ISSN: 2386-7159.
  7. Fuster, Jaume «Rodolf Sirera, un nou teatre a València». Serra d'Or, 161, 1973, pàg. 53-54.
  8. «Lletres catalanes - Plany en la mort Enric Ribera», 22-01-2020. [Consulta: 26 maig 2020].
  9. Teatre. 1. ed. Barcelona: Edicions 62, 1995. ISBN 84-297-3837-1. 
  10. Teatre, Institut del. «Fitxa d'E.R. a l'Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes». [Consulta: 19 abril 2020].
  11. Benet i Jornet, Josep Maria, 1940-2020.. E.R.. 1. ed. Barcelona: Edicions 62, 1994. ISBN 84-297-3805-3.