Presa de Bejaïa

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarPresa de Bejaïa
Conquesta hispànica del nord d'Àfrica
Presa de Bejaïa (Algèria)
Presa de Bejaïa
Presa de Bejaïa
Presa de Bejaïa
Coord.: 36° 45′ 0″ N, 5° 4′ 0″ E / 36.75000°N,5.06667°E / 36.75000; 5.06667
Fort au dessus du port à Béjaïa 2.jpg
modifica
Data5 gener 1510 modifica
LlocBejaïa modifica
Resultatvictòria hispànica
Bàndols
Corona de Castella Hàfsides
Comandants en cap
Pere Navarro Abu-Hammu III
Forces
5.000 homes
13 navilis[1]
10.000 homes[1]
Baixes
300 morts
200 presoners[2]

La Presa de Bejaïa va ser una expedició militar en la qual participaren les forces hispàniques amb la finalitat de prendre la ciutat nord-africana de Bejaïa a les tropes musulmanes.

Antecedents[modifica]

En la segona meitat del segle XIV, el regne dels abdalwadites establert a Tlemcen es va debilitant a causa de les disputes familiars i es fragmenta: els emirs instal·lats a Orà i els hàfsides lluiten contra els sobirans de Tlemcen. A l'est, Bejaïa i Constantina es van independitzar del poder central de Tunis, els ports van formar petites repúbliques: Alger, Bône, Jijel, Dellys, etc. A les Terres Altes i al Sud, les confederacions tribals són independents de qualsevol poder central i es formen principats independents a la Cabília. Socioeconòmicament, el comerç s’ha aturat, la vida urbana ha disminuït i l'agricultura ha estat en decadència.[3]

Els preparatius per a l'expedició es van iniciar l'agost de 1507 al retorn de Ferran el Catòlic de la seva estada a Nàpols, on va deposar Gonzalo Fernández de Córdoba.[4]

Les dues poblacions es troben separades per una serra, a les faldes de la qual els defensors de la ciutat es van congregar, retirant-se davant l'atac espanyol, que a l'assalt van prendre l'alcassaba i les portes de la ciutat emmurallada, entrant, saquejant-i prenent nombrosos captius i assassinant gran quantitat de civils.[5] L'expedició que anà a Orà, ocupà el 23 de juliol de 1508 el penyal de Sant Antonio. L'armada, composta per deu galeres i vuitanta embarcacions menors, salpà el 16 d'abril de 1509, i l'endemà ja arribaren a Mers el-Kebir, fortalesa ja conquerida 4 anys abans per l'almiral Ramon Folc de Cardona-Anglesola i el seu gran estol.[6] S'apoderaren d'Orà i anaren a hivernar a les illes Balears, Formentera i Eivissa.

La següent expedició en que participà Pere Navarro fou la conquesta de Bejaïa, aprofitant la lluita dinàstica existent a la plaça a la mort del rei Abu-Abd-Al·lah IV entre Abu-Abd-Al·lah, fill del monarca mort, i el seu oncle Abu-Hammu, que havia pres el poder i empresonat al primer.[7]

Setge de Bejaïa[modifica]

Salpant d'Eivissa amb 4.000 infants el dia 1 de gener de 1510, Pere Navarro arribarà el dia 4, on van fondejar quatre de les naus. Uns 10.000 homes es van instal·lar a la costa per evitar el desembarcament mentre la ciutat atacava els vaixells amb un centenar de peces d'artilleria mal servides, que no causaren danys, a diferència de l'artilleria naval, que va fer fugir la gent de la costa cap a les muntanyes. Navarro va desembarcar una part de les tropes, que encapçalades per Pedro Arias Dávila va entrar a la ciutat vella escalant els murs[8] i una altra perseguir als hàfsides, que van entrar a la ciutat perseguits pels espanyols,[2] però Abu-Hammu va tenir temps de fugir i establir un campament.[7] Navarro va alliberar de la presó Abu-Abd-Al·lah, i amb reforços mallorquins, menorquins i sards[9] Diego de Vera va atacar el campament, fent fugir de nou a Abu-Hammu, i sent perseguit en la retirada a la ciutat.

Conseqüències[modifica]

Pere Navarro rebé la submissió d'Alger el 31 de gener,[10] i el 25 de juliol l'expedició anà a la conquesta de Trípoli,[11] aprofitada pels hàfsides per atacar la ciutat, sent rebutjats per la guarnició de Pedro Arias Dávila.[12] L'expedició acabà a Tunis on Pere sofrí una important derrota aquell mateix any a l'illa de Gerba, on arribà a perdre 4.000 homes,[13] entre ells l'aragonès Joan Ramires d’Isuerre, el valencià Santàngel, Bivas de Dénia. Els següents infructuosos atacs van ser a Qerqenna i la persecució d'Abu-Hammu.

Finalment es va arribar a un pacte entre els dos pretendents en 1511, però Abu-Hammu va demanar suport a Oruç Reis per obtenir la protecció otomana. El primer assalt dels germans Barbaroja fou el Setge de Bejaïa en 1512.[14]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Galindo y de Vera, 1884, p. 95.
  2. 2,0 2,1 Galindo y de Vera, 1884, p. 96.
  3. Collectif. L'Algérie histoire. Casbah, 2000, p. 26-27. ISBN 9961-64-189-2. 
  4. Luciano Tambella, Franco. Redes de poder en el Sur de Italia en 1507 (en castellà). Revista Chilena de Estudios Medievales, Desembre de 2014, p. 83. 
  5. Navarro y Rodrigo, 1869, p. 119.
  6. Nelly Blum, La Croisade de Ximénès en Afrique, Oran, 1898. p. 14 i 17.
  7. 7,0 7,1 Sanchez Ramos, 2008, p. 344.
  8. Aram, Bethany. Leyenda negra y leyendas doradas en la conquista de América. Marcial Pons Historia, 2008, p. 57. ISBN 8496467678. 
  9. Zurita, Hist. del rey Don Fernando, llib. IX, cap.III. Lletra del rei als consellers, Dietari del Consell. III p. 221-222
  10. Merriman, Roger Bigelow. The Catholic Kings. Cooper Square Publishers, 1962, p. 255. 
  11. Juan B. Vilar, El Fuerte Español o ciudadela de Trípoli a mediados del siglo XIX y su voladura parcial en 1864, a través de la documentación diplomática española.
  12. Aram, Bethany. Leyenda negra y leyendas doradas en la conquista de América. Marcial Pons Historia, 2008, p. 58. ISBN 8496467678. 
  13. Rovira i Virgili, Antoni. Història Nacional de Catalunya, vol. VII. Barcelona: Edicions Pàtria, 1934, p. 219. 
  14. Sanchez Ramos, 2008, p. 347.

Bibliografia[modifica]