Jornada de Mers el-Kebir

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre la conquesta de la Corona d'Aragó el 1505. Vegeu-ne altres significats a «Batalla de Mers el-Kebir».
Battle icon gladii.svgJornada de Mers el-Kebir
Guerres otomanes a Europa
Data 13 de setembre de 1505
Localitat Mers el-Kebir
Resultat Victòria de la Corona d'Aragó, que conquereix Mers el-Kebir
Jornada de Mers el-Kebir (Espanya)
Jornada de Mers el-Kebir
Jornada de Mers el-Kebir
Jornada de Mers el-Kebir
Coord.: 35° 44′ 0″ N, 0° 43′ 0″ O / 35.73333°N,0.71667°O / 35.73333; -0.71667
Bàndols
Corona d'Aragó
Corona de Castella
Abdalwadites
Comandants en cap
Ramon de Cardona
Diego Fernández de Córdoba
Forces
7.000 homes
170 navilis de vela
1.500 peons[1]
30 homes a cavall[1]
El cardenal Cisneros va ser un dels majors promotors de la conquesta de Barbaria.

La Jornada de Mers el-Kebir, del 13 de setembre del 1505, va ser un dels atacs per a dominar la costa de Barbaria efectuada per les tropes de Ferran el Catòlic, el resultat en va ser la conquesta de la plaça de Mers el-Kebir.

Antecedents[modifica]

Després de la conquesta de Granada, el Tractat de Tordesillas reservava per a Portugal el Regne de Fes i per a Castella el Regne de Tlemcen.[2]

S'establí una flota fixa de 33 naus, amb un nucli de dues naus grosses i dues galeres, i la resta eren naus lleugeres (fustes i bergantins) per a la guarda de la costa espanyola i per a transportar al nord d'Àfrica els musulmans que no acceptaven el baptisme. Però entre els conversos hi havia espies dels corsaris berbers assentats en diferents places de la costa nord-africana que assolaven les costes espanyoles. Una de les seves accions més cruentes va ser el saqueig de Cullera del 1503,[3] amb 17 fustes que es van portar 150 captius.

Des de Sicília, el 17 de setembre, Pere d'Estopinyà amb les seves galeres, havia conquerit la plaça de Melilla.[4] Iniciada la Segona Guerra de Nàpols, l'any 1500 s'abandona Gerba; però, un cop finalitzada la campanya d'Itàlia, el cardenal Cisneros insisteix en la necessitat d'ocupar els ports de Berberia[5] i, per evitar objeccions de Ferran el Catòlic, s'ofereix a anticipar les despeses de l'expedició, i l'abril del 1504 es decideix la conquesta del nord d'Àfrica,[6] que la reina Isabel deixa establerta en el seu testament, i s'inicia després de la seva mort, en novembre del 1504.[6]

Els preparatius[modifica]

Mers el-Kebir, el Portus Magnus romà, era una rada oberta als vents del sud-oest, refugi de corsaris. El port estava protegit per un castell fort i ben artillat, i ja havia estat atacat sense èxit per tropes portugueses el 1496 i 1501.[7]

Es reuniren al port de Màlaga les sis galeres de Catalunya, diversos navilis solts i alguna caravel·la d'Andalusia, amb capacitat per a embarcar 7.000 homes amb armes, pertrets i racions. El comandament a la mar l'ostenta el català Ramon de Cardona i el de terra, Diego Fernández de Córdoba, mentre que l'estol de Berenguer d'Oms de Santa Pau protegia el pas de l'estret de Gibraltar.[1]

L'armada va sortir de Màlaga el 29 d'agost del 1505, però vents contraris van fer que tornés a port. Va tornar a intentar la sortida el 3 de setembre,[8] però per la mateixa raó es va veure obligada a recalar a Almeria. Finalment, el 9 de setembre es va fer a la mar, i arribà l'11 a la vista de la costa de Mers el-Kebir.

« van ser set mil homes i més, en 170 navilis de vela. »
— Andrés Bernáldez[9]

Els abdalwadites, avisats de la sortida i intencions de l'esquadra pels seus espies de Màlaga, havien concentrat moltes forces en els voltants de Mers el-Kebir, però no van poder aixecar el setge.[10]

L'atac[modifica]

Mentre tres naus gruixudes dels bascos Juan de Lezcano o Lazcano i Flores de Marquina, que havien reforçat els seus costats amb sacs de llana, s'acosten al màxim possible al castell, el sotmeten a un intens bombardeig, i atrauen sobre si el foc d'artilleria.

Un primer desembarcament sota una pluja torrencial, de 180 homes, va fer retrocedir els defensors amb poques baixes,[1] i es prengueren les altures pròximes a Mers el-Kebir, i s'hi atrinxeraren.

« i la major part de la gent d'Orà s'havia posat en la fortalesa, i en la punta, i pels desembarcadors amb tota la seva artilleria amanida a l'ordenança francesa: i tenien un gran baluard a la punta amb molts travesses, que batien les dues parts de la mar, i terra. Va ser forçat entrar l'armada sota de la seva artilleria: i dues naus gruixudes, que eren de Lezcano, i de Flors de Marquina, que portaven molta artilleria, es van posar en lloc, que van poder llombardar la fortalesa: i llançà la gent que estava a les galeres, i barques, amb diverses fustes, en terra: amb gran treball i perill: perquè el dia va ser molt tempestuós, i de molta aigua, i de grans trons i llamps. »
Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia , de Jerónimo Zurita (1580) Tom VI, cap XV ( Que l'alcaid de Los Donceles capità general de l'armada de Castella va guanyar el lloc de Mazarquivir. ):[11]

L'endemà, 12 de setembre, els musulmans van atacar amb la seva cavalleria les posicions castellanes que, gràcies a la previsió d'atrinxerar, van resistir l'atac. Els defensors del castell van proposar una treva fins al dia 13, comprometent-se a rendir la plaça si no rebessin auxili de l'emir de Tlemcen. La treva va ser acceptada, i en no haver aparegut cap tropa magribí el 13 de setembre, van sortir els assetjats amb les seves famílies i possessions, i ocuparen els espanyols el castell. Una vegada que han pres posicions al castell, veuen els espanyols una gran tropa musulmana que venia en auxili de la plaça i que, en veure-la ja perduda, es dirigeix a Orà.

Conseqüències[modifica]

Una vegada conquerida la plaça per a la Corona d'Aragó,[12] va quedar en Mers el-Kebir una guarnició de 500 infants i 100 cavalls i, el 24 de setembre, la flota va tornar a Màlaga i es va pactar la pau amb Orà.[13]

La conquesta de la zona, atribuïda a la Corona d'Aragó, continuà amb la presa d'Orà el 1509, Bejaïa i Trípoli el 1510 i les submissions d'Alger, Ténès i Dellys.[12]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Sánchez Doncel 1991: p. 126
  2. Los Trastámara y la unidad espa¤ola(1369-1517) (en castellà). Ediciones Rialp, 1981, p. vol.5, p.644. 
  3. (castellà) Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI, p.74
  4. García Hernán, Enrique; Maffi, Davide. Política, estrategia, organización y guerra en el mar (en castellà). CSIC, 2006, p.743. ISBN 8484832244. 
  5. Africanus, Leo. Descripción general del África y de las cosas peregrinas que allí hay (en castellà). Fundación El legado andalusì, 2004, p. 22. ISBN 8493292370. 
  6. 6,0 6,1 Sánchez Doncel 1991: p. 124
  7. Fernández Duro, Cesáreo. Armada española desde la unión de los reinos de Castilla y de León (en castellà). vol.1. Est. tipográfico "Sucesores de Rivadeneyra,", 1895, p. 49. 
  8. Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 103. 
  9. (castellà) Ramiro Freijoo, España pone pie en Berbería, Mazarquivir, n º 83 de La Aventura de la Historia, Arlanza Ediciones, Madrid, setembre de 2005
  10. Revista de España (en castellà). vol.7. Tip. de Estrada, Diaz y Lopez, 1869, p. 104. 
  11. Edició electrònica de Història del rei Ferran el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia
  12. 12,0 12,1 «Corona catalanoaragonesa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  13. Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991, p. 127. ISBN 8460076148. 

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Cesáreo Fernández Duro, Armada Española, desde la unión de los reinos de Castilla y Aragón. Editat pel Museu Naval de Madrid el 1972.
  • Sánchez Doncel, Gregorio. Presencia de España en Orán, 1509-1792 (en castellà). Estudio teológico de San Ildefonso, 1991. ISBN 8460076148. «presencia» .