Sándor Márai

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaSándor Márai
Sándor Márai.png
Dades biogràfiques
Naixement Grosschmid Sándor Károly Henrik
11 d'abril de 1900
Košice
Mort 21 de febrer de 1989 (88 anys)
San Diego
Causa de mort Suicide by firearm i shot to the head
Alma mater Pázmány Péter Catholic University
Universitat de Leipzig
Activitat professional
Ocupació Periodista, poeta, traductor, novel·lista i guionista
Obra
Obres destacades L'última trobada
Els rebels
Dades familiars
Pare Géza Grosschmid
Germans Géza von Radványi
Premis i reconeixements

IMDB: nm0617252
Modifica dades a Wikidata

Sándor Márai (Kassa, Hongria, 11 d'abril de 1900 - San Diego, Califòrnia, Estats Units, 22 de febrer de 1989).[1] Escriptor, periodista i dramaturg hongarès.[2] Márai va recórrer gairebé tot el segle XX, va sobreviure als seus dos guerres mundials i va romandre en el exili més de la segona meitat de la seva vida.

Biografia[modifica]

Sándor Károly Henrik Grosschmied de Mára mes conegut amb el sobrenom de Sándor Márai va nàixer l'any 1900 a Kassa en Àustria-Hongria (avui dia Košice, Eslovàquia) al si d'una família intel·lectual jueva d'origen saxon emparentada, per part de pare, amb la noblesa hongaresa de l'Ország.

Pares de Sándor Márai (1899)

El seu pare, d'ascendència alemanya, era el jutge i polític Géza Grosschmid[3] que va arribar a senador del Parlament hongarès entre 1925 i 1932. La seva mare es Margit Ratkovszky professora al Lycée. La seva particular trajectòria vital i la seva obra van gaudir d’un destí singular fins i tot després del seu traspàs, quan va ser descobert i traduït. A poc a poc es van conèixer les seves obres (al seu país estaran prohibides fins a la caiguda del regiment comunista) i amb elles l’home, el burgès, l’europeu, l’humanista i l’immigrant que s’hi amagava.

A la obra Las bombas de Kassa vaig escriure parlant de l'infantesa: No és veritat que el món sigui infinitament gran. Per als humans, el món és molt gran quan més s’identifica amb els records de la seva infància. Totes les altres coses ens són estranyes; poden ser magnifiques i, de vegades, temibles, però sempre ens seran alienes. Per a la nostra vitalitat i per als nostres sentiments, el món nomes existeix en la mesura en què reflecteix aquell univers submergit i prodigiós: la Infància i la llar. Amb la seva ciutat tenia una profunda relació que el va marcar intensament. L’esperit i l’ànima de Kassa l’influïen profundament, visqués on visqués, si trobava un ambient semblant se sentia com si hi fos. Per a Márai, Kassa era quelcom més que un espai topogràfic i és per això que va convertir-se en La Ciutat, en majúscula, més enllà de mapes i descripcions. El seu autèntic valor no era palpable, era ideal: Kassa era un símbol etern, font d’una manera de viure idealitzada, encarnació de la cultura i l’ordre.

Sándor Márai i els seus germans Géza, Gabor i la seva germana Kató a Kassa (1908)

Márai, educat en el si d'una família burgesa de l'Alta-Hongria,va rebre a Budapest una educació elitista i catòlica entre 1910 i 1917 en varies institucions, entre elles el Pázmány Péter Catholic University, on cursa estudis de Humanitats i Literatura al 1918.

Ja comença aleshores a realitzar col·laboracions en gasetes i premsa del moment (Pesti Hirlap, Magyarorszag,Vörös Lobogó). A la dècada dels anys 20, disconforme amb el govern filofascista de l’almirall Miklós Hörthy s'exilia durant un temps. Viatjarà per mitja Europa Central i França.

  • Berlín i mes ciutats alemanyes[4] (1919-1923)

Al 1919 tras passar per Praga, Márai arriba a Alemanya i en 1919 es va matricular al Institut für Zeitungskunde de Leipzig, on assistira a algunes classes de periodisme i treballara de redactor a varies publicacions del moment (Prager Tagblatt).

Després de Praga i Leipzig, Marai durant un curt període s’instal·là a la República de Weimar.

Allí va passar uns anys d'aprenentatge bohemi entre escriptors i cafès d'artistes, guanyant-se el suport amb l'escriptura d'articles periodístics, cròniques, proses breus i poemes. En aquesta època observo personalment els inicis del Nazisme sense arribar a imaginar-se en el que acabaria.

Es la ciutat on va estudiar l’autor de Faust. A la seva novel·la autobiogràfica[5] diu: Goethe m’acompanya per la meva vida i marca cada etapa del meu creixement. Va considerar durant un temps escriure en alemany, però finalment va decidir-se per l'hongarès (la seva llengua materna era l'hongarès, però va dominar des de petit l'alemany).

Cassament de Sandor Marai i Ilona Matzner (1923)

Més tard va anar a viure a Frankfurt i després es traslladarà a Berlín (1921) on va reprendre els seus estudis de periodisme. Allí va començar a treballar amb una energia imparable com a col·laborador de diaris com Der Drache o Frankfurter Zeitung.

Márai va llegir les obres de Hermann Hesse, els poetes expressionistes i traduïr l’obre de Franz Kafka al hongarès (el primer que va fer-ho).

Márai s’hi sentia estranger a aquella ciutat on convivien un gran nombre d’immigrants. Només els desplaçats procedents de Rússia s’acostaven als dos-cents mil. Era un món interessant i contradictori, i tan estrany que provocava desconsol escriu a Confessions d'un burgués[5].

El 1922 es retroba amb una vella amiga de Kassa, Ilona Matzner[6], una dona jueva i de acabalada família burgesa. Al abril de 1923 amb 23 anys va contreure matrimoni en una cerimònia civil.[1]

Es una època caracteritzada per la inestabilitat política i econòmica, potser per això va traslladar-se amb la seva família de Berlín a París, tot i que després tornara per a continuar la seva carrera literària on es convertira en un dels novel·listes mes destacats a la Hongria del anys 30.

  • París (1923-1928)
Sándor Márai adult.

Pensàvem quedar-nos unes tres setmanes a París. Ens hi vam quedar sis anys, va dir. Amb el temps, va crear-se una relació ambivalent entre Márai i París. A Confessions d'un burgés va escriure: En aquelles dates portàvem una vida d’exiliats en una ciutat primitiva i malintencionada. Cada setmana pensàvem que n’havíem de marxar.

Quan criticava la ciutat i se’n sentia disgustat i descontent ho feia en qualitat de ciutadà parisenc preocupat: per a qualsevol europeu, París era la joventut de l’ànima, va dir.

Durant la seva estada a París, va sentir-se atret, de la mateixa manera, per la gastronomia i els misteris de la ciutat. Anava de cafè en cafè (la Coupole, le Dôme) i enviava, cada vegada amb més freqüència, articles i col·laboracions al diari Újság de Budapest.

En aquesta època va publicar diverses obres: l’obra de teatre Männer, el tom de relats L'inquilí desconegut i la novel·la Transformacions de Marenka. També coneixerà a alguns dels representants mes destacats de las avantguardas estèticas del moment.

Malgrat les seves experiències ambivalents, a París se sentia com a casa i retornava sovint ja que compartia el pensament de D’annunzio: tots els escriptors i tots els artistes tenen dues pàtries: el lloc on van néixer, amb el qual els uneix la sang i la llengua, i París.

  • Budapest (1928-1948)

A principis dels anys 1930, torna a Budapest en plena Segona Guerra Mundial. A l'any 1928 va instal·lar-se a un barri modest de Krisztinaváros, treballarà com editor i critic literari al “Budapesti Napló” de Budapest.

Lola amb Kristóf Márai (fill biològic de Sándor Márai).

Budapest, comparada amb Kassa, semblava una ciutat sense ambient i no obstant això Márai la necessitava per arribar a ser un bon escriptor, per crear nous mites, per créixer. Va ser el seu lloc de residencia i en el seu ambient i el seu passat hi havia quelcom de Kassa. Per a Márai, Budapest era sobretot els cafès on escrivia articles i es reunia amb altres escriptors, però també tavernes on li agradava seure amb una copa a la mà i no fer res, tan sols observar i els balnearis. Molts dels seus escrits es nodrien de les seves observacions.

Al 1934 mor el seu pare Géza Grosschmid.[3]

Uns anys després, Ilona i Sándor seran pares d'un nen, Kristóf Márai[7], que malauradament mor poc temps després del seu naixement per una hemorràgia interna. La parella no tindrà un altre fill biològic però mes endavant adoptara a János.

Els vint anys que va viure a Budapest constitueixen el període més llarg de la seva vida i el més important de la seva carrera com a periodista: va escriure milers d’articles i va publicar textos breus sobre novel·la i assaig.

Entre els anys de la guerra es va convertir en un prolífic escriptor: "La dona justa", "L'amant de Bolzano", "L'última Trobada" a més de "La Gavina", "L'Herència De Eszter", "Divorci A Buda" o "La Amant de Bolzano", aquesta última amb el protagonisme de l'aventurer venecià Giacomo Casanova.

Objectes personals de l'escriptor Sándor Márai.

En les seves obres, Márai retratava la decadència del món burgès, que era el seu món, i els seus ideals cada vegada més deslluïts, así como les possibilitats de les relacions humanes. Aquesta és la classe mitjana hongaresa en la forma de vida vaig néixer, vaig observar, vaig arribar a conèixer i escodrinyar en totes les seves característiques fins a les mateixes arrels, i ara veig que tot es desintegra. Potser aquest és l'únic deure de la meva vida, de la meva vida: delinear el curs d'aquesta desintegració.[5]

Pel que fa al seu estil, tractava els seus personatges amb ironia/autoironia (Csutora), amb tendresa (Confessions d'un burgés, L’última trobada) i el seu tema constant i persistent dels límits de les relacions humanes (Divorci a Buda, L’herència d’Eszter).

Al 1941, a Patrulla a Kassa[8] va escriure: per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu. Els Dietaris[9], escrites a partir de 1943 i fins a la seva mort, es convertirien en una de les seves obres més destacades.

En aquella època rebia el reconeixement de la societat per a la qual escrivia, però no així a l'estranger pel aïllament que comporta una guerra. Dins de la seva genialitat l'anonimat es colava en la seva vida derivat del seu temps i situació geogràfica.

Budapest, 1945. Casa de Sándor Márai bombardejada.

Quan els nazis van accedir al poder a Alemanya, l'escriptor hongarès va ser un dels primers a oposar-se obertament a Hitler amb contundents articles. Amb l'incorporació d'Hongria a les forces de l'eix el 1941, Márai va tenir dues opcions: continuar oposant-se obertament a l'Alemanya Nazi i a l'aliança amb ella (la qual cosa ho portaria sens dubte a la mort en un camp de concentració) o dedicar-se a la literatura allunyada de la política. Sense possibilitat d'escapar, l'Estat dictatorial Hongarès el s'encamino a la segona, assegurant la seva seguretat sempre que no intervingués en política i menys encara escrivís sobre ella, ja que Márai era la ploma més autoritzada d'aquesta nació i la seva possible detenció es convertiria en propaganda negativa per al règim.

Al any de 1945 van perdre tot el seu món, en tornar del poble on s'havia refugiat durant el setge de Budapest i on va veure l'arribada de les tropes soviètiques, va trobar la seva casa en ruïnes. Una bomba va impactar contra el seu pis, la biblioteca i el lloc on creava les seves obres van cremar-se totalment.

Al 1945 es anomenado membre de L’Acadèmia de Ciències de Hongria.

Sándor Márai i el seu fill Janos (1946)

Després de la II Guerra Mundial l’ocupació alemanya va ser substituïda per l’ocupació soviètica. Márai vaig ser molt critic amb el nazisme i a la vegada tampoc va sentir ninguna afinitat ideològica amb el règim comunista que el substitueix. Amb l’incipient arribada del govern comunista, poc a poc se li féu la vida impossible i el fet que no el deixessin callar lliurement, segons havia dit ell mateix, va portar-lo a marxar definitivament del seu país amb la seva muller, Ilona Matzner i el seu fill, János[10].

Després de la marxa del seu país, la seva obra, tant novel·les, obres de teatre com poemes, va ser prohibida a l'Hongria comunista, fet que va provocar que la seva narrativa fos desconeguda internacionalment fins a la caiguda del comunisme als països de l'Est.

A partir d’aquest moment, el món és la seva pàtria i la seva identitat hongaresa es redueix a la seva llengua materna. Márai fara un resum d'aquests anys de la seva vida en l'obra Memòries d'Hongria. La família Márai marxara primer a Suïssa, després anirà a Itàlia i posteriorment s'exiliara als Estats Units on Sándor es nacionalitzara estatunidenc en 1952.

  • Suïssa i Nàpols (1948-1952)
Fotos passaport Lola i Sándor Márai (Suïssa, 1948)

Amb motiu d'una reunió internacional d'escriptors al setembre de 1948 a Ginebra, obté fàcilment un visat per a ell i la seva família.

Les primeres ciutats de la seva emigració van ser Zuric i Ginebra, que tenien una freda pulcritud i un buit interior que s’unien a la tristesa existencial que Márai sentia en aquesta època.

Després de Suïssa aniran a Nápols, al districte de Pausilippo. Tan indiferent era que va convertir-se en una de les ciutats per la qual va sentir més afecció: era un bastió de la cultura europea, el seu passat acumulava l’espiritualitat de gairebé tot el continent, amb Ulisses i Virgili, Pompeia i el Mediterrani, museus i biblioteques... L’impressionava el paisatge, el tranquil·litzava el mar i banyar-s’hi li proporcionava moments de calma després d’haver deixat el seu país.

A Nàpols va escriure el seu poema Discurs fúnebre, en el qual immortalitzava els emigrants sense destí i aprofundia sobre la pèrdua de la llengua materna: Tots els altres, tots els que abandonen la seva pàtria s’exilien d’un país; jo, un escriptor, vaig exiliar-me de la meva llengua materna.

A Itàlia va escriure la seva novel·la sobre Ulisses, Pau a Ítaca, amb un to completament diferent del de les seves obres publicades al seu país. Fins i tot, va dedicar una novel·la a Nàpols La sang de Sant Genaro, que era la història de la ciutat i també l’experiència de l’emigració i la vivència d’un emigrat.

Aquests tres anys i mig a Itàlia, a Posillipo, van ser el millor regal de la meva vida. M’agradava tot i sabia que, a la seva manera, ells, els italians del sud, també m’acceptaven a mi, va dir al 1952[9]. A la meva vida, el fet d’acomiadar-me de Nàpols, de Posillipo, va resultar-me més dolorós que qualsevol altre adéu a qualsevol persona o cosa.[9]

Lola i el seu fill János al Nadal (Nova York, 1953).

Ràdio Europa lliure encarregara a Márai les emissions habituals destinades a Hongria, les quals no acabarà fins a 1967, incloent el període de la insurrecció de 1956 per aquest motiu viatjara sovint a Roma.

Li sabia greu abandonar Itàlia i, per tant, Europa. Malgrat tot, havia de marxar-ne perquè el seu estatus de refugiat polític (displaced person) l’obligava a fer-ho. Després va instal·lar-se definitivament als Estats Units.

  • Nova York (1952-1968)

En 1952 desprès d'estar vivint a Suïssa e Itàlia, s’estableix a Nova York on rebrà la ciutadania nord-americana. A Nova York li quedaven els passeigs, els records, la biblioteca, però va quedar marcat definitivament per la idea de «pelegrí i estranger».

San Diego, California, 1959. Sándor Márai.

Per a Márai, Nova York era un lloc on tot era una còpia, tot era «com si...» per això, moltes vegades en els seus Dietaris Sándor Márai havia descrit aquesta ciutat com a estranya, sense ambient, a la qual és impossible acostumar-se. Trobava a faltar Europa, trobava a faltar els amics i no aconseguia posar-se a treballar ni, tampoc, un lloc agradable per viure[9].

Escriure els seus diaris va esdevenir una activitat vital i, mentrestant, preparava el guió d’altres obres que trigaria temps a dur a terme. Márai es converteix en editor de les seves obres, que distribueix a amics i llibreries hongaresos de tot el món.

Marai va quedar profundament decebut de la falta de recolzament per part de les gran potències occidentals a la Revolució hongaresa del 1956. A finals de 1967 retorna a Itàlia, a Salerno.

  • Salerno (1967-1980)

Aquesta fou l’etapa més fructífera de l’emigració, va tornar a rebre visites i a fer noves amistats. La proximitat amb el mar, on quasi cada dia es banyava, feia que se sentís a casa. El pelegrí i estranger Márai es trobava unit a aquest element primigeni, que per a ell era un símbol vital (el pelegrinatge, la forma de ser pròpia d’Ulisses) i el símbol de la vida (bany, renaixement).

Durant els anys de la seva emigració, per a Sándor Márai la naturalesa humana i la relació de l’individu amb el poder continuen essent qüestions clau i fonamentals. Això era al mateix temps una forma d’introspecció i d’autoanàlisi. Va publicar una sèrie d’obres com Juicio en Canudos (1970), ¡Tierra, Tierra! (1972) o El reforzador (1975).

El 1980 va abandonar novament Itàlia i deixa Salern. No era gens fàcil deixar aquella bonica ciutat i tristament noble: em consolava el fet de viure entre ells, entre aquells italians llestos, de bones maneres i humans[9] va dir al 1980.

  • San Diego, California (1980-1989)

Márai torna als Estats Units, aquesta vegada és a la Costa del Pacífic, a San Diego, Califòrnia, on ell i Lola s'estableixen, a uns 60 km del seu fill János.

Márai va continuar escrivint la seva obra en hongarès. Para el San Diego s’assemblava molt a Salern, era un lloc entranyable i, malgrat tot, d’aire mediterrani. La cultura d’aquesta ciutat no provenia del seu esperit, sinó dels llibres, de la biblioteca, de les tradicions espanyoles i de la lectura. En aquella època, va tornar a dedicar-se a la novel·la (Amor de dos corazones) i als seus Dietaris.

A partir de 1985, la seva vida a San Diego va alterar-se profundament a causa d’un seguit de pèrdues dels qui més estimava. Van morir el seu germà Gabor, la seva germana Katò i després el seu darrer germà Géza Radvanyi, famós director de cinema.

La salut de Lola s'està deteriorant: gairebé ceguesa, pèrdua freqüent de consciència, deteriorament de les facultats mentals i càncer. I el mateix Sándor és víctima de glaucoma, fet que redueix en gran mesura la seva visió.

Sándor Márai i el seu fill János (Estats Units, 1986)

Si recuperés les forces fins al punt que es em permetés traslladar-la a casa, l'únic que em motivaria a fer-ho seria estar junts fins a l'últim moment. Però en el seu estat actual no cal comptar amb això, i d'altra banda és probable que jo no fos capaç de cuidar-la, mig cec com estic i esgotat després d'aquests set mesos en que porto atenent-dia i nit. Camino molt insegur fins i tot amb el bastó, així no podria aixecar-la, ni asseure-, etc. No hi ha res més a fer. Només el que ha passat: l'hospital, cuidar-la allà, esperar que es recuperi o s'adormi. Tenim la mateixa edat, hem viscut la vida sencera (vuitanta-sis), si la destinació és piadós morirem junts, el que seria un gran regal. [11] Es va dedicar per complet a donar suport a Lola fins a la seva mort el 4 de gener de 1986.[12]

Un any després el 23 de abril de 1987 perd al seu fill, Janos Babócsay d'endocarditis.

Sándor Márai que patia càncer i una severa depressió va anar-se preparant per a la seva pròpia mort, va aïllar-se cada vegada més. Va acabar de publicar el que ell considerava la seva obra magna, La nissaga dels Garren (A Garrenek müve), una obra a través de la qual retorna a l'experiència més fonamental de la seva carrera com a escriptor, a la classe social d’on provenia -la burgesia- i a la seva ciutat natal, Kassa. En aquesta novel·la, la ciutat es converteix de nítidament en dipositària del passat, en un etern arsenal de records.

Mentrestant, les autoritats soviètiques d’Hongria el convidaven amb insistència a retornar al seu país, però mai no va acceptar aquelles invitacions a causa del sistema polític imperant.

Escriu al seu editor István Vörösváry una última nota: Estimat István, estimada Iren, ho sento molt, ja no puc més. La debilitat no desapareix i, si segueix així, aviat hauran de ingressar-me. Voldria evitar-ho. Gràcies per la vostra amistat. Cuideu-vos molt. Us desitjo tot el millor. Sándor Márai. El 21 de febrer[13] de 1989 decideix treure-se la vida d’un disparo al cap en San Diego (California) als 88 anys, 3 anys després de la pèrdua de la seva dona i fill successivament.

Les seves cendres, com les de la seva muller i les del seu fill, van ser llançades a l’oceà. Portaran el seu llegat familiar tres nebodes: Lisa, Sarah and Jennifer Márai.

Escultura "Diàleg" en honor a l'escriptor a Kosice.

Fins i tot amb el meu darrer sospir agraeixo al destí que hagi pogut ser un home i, també, que en la meva ànima tenebrosa s’hagi encès una espurna d’intel·ligència. He vist la terra, el cel i les estacions. He conegut l’amor, els fragments de la realitat, els desigs i els desenganys. He viscut en la terra i, a poc a poc, m’he asserenat. Un dia em moriré, i això és prodigiosament natural i senzill. Hauria pogut succeir-me alguna altra cosa millor i més senzilla? No. He viscut tant com he pogut i he viscut el millor de tot: el destí de l’home. Una altra cosa millor que aquesta no m’hauria pogut passar escriu a l'obra Herbolario en 1943.

La seva obra comprèn novel·les, obres de teatre, poemes i diaris íntims que va ser publicada per editorials hongareses en l'exili, entren a Hongria de manera clandestina.

  • Vida després de la vida

Al 1990 va rebre a títol pòstum el Kossuth Prize[14], i es començaran a traduir les seves obres a altres idiomes europeus. La llengua hongaresa condemna els seus escriptors a la solitud dintre la literatura mundial. Aquest “monolingüisme” dificulta la transmissió de la literatura a altres nacions.

Completament oblidat fora de les fronteres d'Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular als anys 1990. La seva obra es compara a autores como Thomas Mann i Gyula Krúdy. Va ser una autèntica revelació el fet que l’any 1998, l’editorial Adelphi de Milà publiqués la novel·la L’última trobada.

Signatura de l'autor.

Roberto Calasso, un dels directors de l’editorial havia llegit el llibre en francès. En vuit mesos, va arribar a la desena edició. Tot seguit, els lectors d’Alemanya, Espanya, Holanda, la Gran Bretanya i els dels països de l’Extrem Orient van tenir, també, la possibilitat de llegir-la i, més endavant, altres títols de Márai. Actualment és considerat com a peça clau de la literatura europea del segle XX.

Márai va dir al 1942 a la seva obra Cel i terra sobre l'èxit: Qualsevol èxit desperta sospites. Què en faig jo de l’elogi que em fa el meu carter? No es pot conquerir el món, només se’l pot convèncer. El conqueridor, aquell al qual el món abraça contra el seu pit, sempre renuncia a ell mateix; el que convenç, sotmet quelcom o a algú, a una persona o a alguna mena de neciesa. Jo vaig buscant per la vida aquest altre èxit, que només pot ser personal: vull convèncer alguna altra ànima. I això és el màxim.

19 obres destacades traduïdes al català[15][modifica]

  • Els rebels / Zendülők (1930)

Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona : Empúries / Salamandra, 2009.

Primera part d'un conjunt de novel·les anomenat 'L'obra dels Garren / A Garrenek műve (1988)

  • L'estranya / A sziget (1934)

Traducció de Sabina Galí. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2008.

  • Divorci a Buda / Válás Budán (1935)

Traducció d'Esteve Farrés. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2002.

  • L'herència d'Eszter / Eszter hagyatéka (1939).

Traducció d'Antoni Garcia Santiago. 1a edició dins aquest segell. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2011.

  • L'amant de Bolzano / Vendégjáték Bolzanóban (1940)

Traducció d'Antoni Garcia Santiago. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2003.

  • La Dona justa / Az igazi (1941)

Traducció d'Eloi Castelló Gasol i Anna Soler Horta. 1a edició dins aquesta col·lecció. Barcelona : Edicions 62 : Salamandra, 2008.

  • L'última trobada / A gyertyák csonkig égnek (1942).

Traducció d'Antoni Garcia Santiago. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2011.

  • La Gavina / Sirály (1943).

Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona: Empúries : Salamandra, 2011.

  • Alliberament / Szabadulas (1945).

Traducció de Jordi Giné de Lasa i Imola Szabó. Barcelona: Empúries, 2012.

  • La germana / A novér, (1946)

Traducció de l'hongarès d'Eloi Castelló. Barcelona : Empúries, 2007.

  • Dietari (1984-1989) / (Napló 1984-1989)

Traducció de Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. Barcelona : Empúries : Salamandra, 2008.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sándor Márai Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. «Sándor Márai». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Històric d'exposicions del Palau Robert». web. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 29 novembre 2017].
  3. 3,0 3,1 «Géza Grosschmid» (en traduït). wikipedia txeca. [Consulta: 20 novembre 2017].
  4. «Sándor Márai biography» (PDF) (en anglès). [Consulta: 20 novembre 2017]. «Web oficial de la ciutat de San Diego (California)»
  5. 5,0 5,1 5,2 Márai, Sándor. Confesiones de un burgués // Trad. Judit Xantus Szarvas. (en castellà). Barcelona : Salamandra, 2006. 
  6. «Ilona Matzner [13 de juliol del 1899, Kosice - 4 de gener del 1986, San Diego, CA, EUA]» (en anglès). [Consulta: 20 novembre 2017].
  7. «Kassa, 28 de Febrer del 1939 - Budapest, 10 de abril del 1939». [Consulta: 20 novembre 2017].
  8. Obre sense traduïr.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Márai, Sándor. Dietaris 1984-1989 // Trad. Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa. (en català). Barcelona - Empúries: Salamandra, 2008. 
  10. «Sándor Márai bio at Imdb database» (en anglès). [Consulta: 20 novembre 2017].
  11. Márai, Sándor. Dietari (1984-1989) / (Napló 1984-1989) (en català). Trad. Francesc Rovira i Jordi Giné de Lasa.. Barcelona: Empúries : Salamandra, 2008. 
  12. «Matrimoni de Sándor i Ilona Márai. Història d'amor.» (en castellà). Napló 1984-1989. [Consulta: 22 novembre 2017].
  13. Data oficial en el certificat mèdic del Mercy Hospital
  14. Premi austríac de literatura europea / Kossuth Prize Hungarian Heritage Award
  15. «Obres en català al catàleg de la Biblioteca Nacional de Catalunya» (en català). [Consulta: 22 novembre 2017].

Fonts documentals en xarxa[modifica]

  1. Bibliografia detallada al catàleg de la Biblioteca de Catalunya de les obres publicades de Sándor Márai [[2]]
  2. Blog personal de Triunfo Arciniegas amb una detallada biografia plena de documents gràfics de l'autor (castellà).[3]
  3. Sèrie d'imatges de Sándor Márai, la seva família, els germans, la seva dona i les ciutats en què van viure.[4]
  4. La més exhaustiva biografia que vaig encontrar a un blog d'un fan (francès).[5]
  5. Detallada biografia, document escanejat i penjat a la web oficial de la ciutat de San Diego, California (anglès).[6]
  6. Biografia breu de l'escriptor a la web de l'Hungary Initiatives Foundation (anglès).[7]
  7. Articles en francès de l'escriptor al repositori en línia del The Petőfi Museum of Literature.[8]
  8. Breus ressenyes d'algunes obres de l'autor (anglès).[9]
  9. Biografia, cites i bibliografia de la seva obra (anglès).[10]
  10. Ressenya de la seva obra Retrats d'un matrimoni i breu biografia de l'escriptor (anglès).[11]
  11. Breu biografia de l'autor (castellà).[12]
  12. Última trobada amb Sándor Márai. Ressenya de l'obra i de la seva adaptació teatral dirigida al 2014 per Abel Folk amb Jordi Brau i Rosa Novell al Teatro Romea (castellà).[[13]]
  13. Última trobada amb Sándor Márai. Imatges de la seva adaptació teatral dirigida al 2014 per Abel Folk amb Jordi Brau i Rosa Novell al Teatre Barcelona. [[14]]