Santa Maria de Barberà

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'edifici
Santa Maria de Barberà
Santa Maria de Barberà.jpg
Dades
Tipus Església i edifici
Característiques
Estil arquitectònic Arquitectura romànica
Altitud 147 m
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaVallès Occidental
MunicipiBarberà del Vallès
Localització Ronda de Santa Maria
41° 31′ 37″ N, 2° 07′ 36″ E / 41.52683056°N,2.12675556°E / 41.52683056; 2.12675556Coord.: 41° 31′ 37″ N, 2° 07′ 36″ E / 41.52683056°N,2.12675556°E / 41.52683056; 2.12675556
Bé d'interès cultural
Data 16 setembre 1997
Identificador RI-51-0010160
Bé cultural d'interès nacional
Identificador 906-MH-EN
IPAC 1004
Activitat
Diòcesi bisbat de Terrassa
Modifica les dades a Wikidata

Santa Maria de Barberà és una església romànica situada al municipi de Barberà del Vallès, a la comarca del Vallès Occidental. Consagrada pel bisbe de Barcelona Oleguer de Barcelona (1116-1137) segons una tradició equivocada,[1] es creu que fou edificada sobre una altra antiga església existent al segle XI. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció[modifica]

L'església de Santa Maria de Barberà es troba al barri de la Sagrera, al final del carrer de Sant Oleguer, al marge dret del riu Ripoll, aïllada d'altres edificacions. És una construcció romànica de planta de creu llatina amb una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i tres absis orientats a llevant coberts amb volta de quart d'esfera. Els murs són de carreus de pedra bicolors ben escairats i d'una mida mitjana. Tenen com a únic element decoratiu les bandes llombardes i els arquets cecs al sector de la capçalera. Sobre el braç nord del transsepte s'aixeca el campanar de base rectangular dividit en dos cossos, l'inferior està ornamentat amb arcs cecs i bandes llombardes, sense cap obertura i rematat amb un fris de dents de serra. El cos superior té espitlleres a mitjana alçada i finestres dobles al capdamunt, està rematat amb una teulada piramidal. La porta d'accés, situada al mur de ponent, és un doble arc de petites dovelles. Podria no ser la portada original.[2]

Descobertes el 1919 darrere d'un retaule que cobria tot l'absis central, a l'interior es conserven una de les millors mostres de pintura mural del romànic català in situ. Totes elles datades del segle XII, atribuïdes al mestre de Cardona. A l'absis central hi ha un Pantocràtor; al del nord trobem un cicle de la troballa i l'exaltació de la Santa Creu. A l'absis sud s'hi representa la vida dels sants Pere i Pau. El programa es completa amb escenes bíbliques i altres motius vegetals. És un dels pocs exemples on els tres absis conserven prou elements com per fer-nos una idea del que fou en època del romànic la iconografia de la capçalera d'un edifici religiós.[2]

Es poden veure diferents representacions, presidides a l'absis central, a la seva part superior, per una Maiestas Domini amb els símbols dels quatre evangelistes, passant després als registres de l'Anunciació, la Visitació i la Nativitat del Senyor. En les absidioles es poden veure, entre altres, el martiri de sant Pere i sant Pau, i l'emperador Constantí.

Història[modifica]

El lloc de Barberà del Vallès és documentat des de l'any 986 i el castell des del 1005. El 1006, s'esmenten les esglésies de Barberà, una de les quals devia ser la que precedí l'actual església romànica de Santa Maria, que fou construïda la segona meitat del segle XI (el 1067 i el 1074 hi ha notícia de deixes per a l'obra de l'església) i consagrada sota l'episcopat de Sant Oleguer (1116-1137). El 1143 devia ser parròquia, ja que n'era sufragània la del castell. El mateix any passà a jurisdicció de l'orde del Temple. Posteriorment, les notícies són escasses. L'any 1919, Mn. Manuel Trens, director del Museu Diocesà de Barcelona, i Mn. Josep M. Esteve, rector de Santa Maria, posaren a descobert les pintures que recobreixen els absis. Després de la Guerra Civil tant les pintures com l'església foren restaurades amb l'ajut del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona.[2]

Els problemes estructurals que presentava l'edifici van comportar la redacció d'un projecte de consolidació, inclòs dins del programa Romànic Obert signat per la Generalitat de Catalunya i l'Obra Social La Caixa. Gràcies a les intervencions arqueològiques realitzades als anys 2012 i 2014 a la part septentrional de l'església, s'ha pogut documentar una ocupació de l'espai com a mínim des d'època romana fins a l'actualitat. En aquesta zona s'han documentat diversos enterraments datats entorn de finals del segle VIII i principis del segle IX dC, probablement associats amb un edifici de culte anterior a l'existent. També s'han documentat els fonaments de la part septentrional de l'església, els quals reaprofiten part d'una església prerromànica anterior.[2]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Santa Maria de Barberà Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Arad, Lily: Santa Maria de Barberà del Vallès. Fe i poder darrere les imatges sacres, Tabelaria edicions, Barberà del Vallès, 2011, pp. 18, 24:
    « (....) l'església de Barberà no es menciona i no es troba cap document que confirmi aquesta tradició. »
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Santa Maria de Barberà». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 17 novembre 2015].

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]